Gràcies per fumar. El punt de partida del “Thank-you for smoking” de Buckley és prometedor. Malgrat tenir més de 20 anys, el text podria ser del fa menys d’un mes. Amb tota l’opinió pública en contra del fet –vici, hàbit, costum, pecat- de fumar, què pot fer la indústria tabaquera? I, per extensió, en una societat marcada pel neoconservadurisme, què fem amb tot allò que no encaixi en l’espectre minvant del que es considera comportament adequat, correcte i ben vist? Si els USA dels 90 ja mostraven aquest conflicte… fins a quin es multiplica després de l’atac a les torres bessones? Seria possible, tolerable, aquest llibre, després de l’11S de 2001?
Arribo a ‘Thank-you for smoking’ perquè, a algun lloc, he llegit que se sembla als llibres com Pocket Kings o Slabrat, de Ted Heller. La comparació és adequada. Tots dos autors comparteixen un estil on l’enginy està per sobre de la trama. I la trama, per sobre dels personatges. Així, ‘Thank-you for smoking’ té un punt de partida original, enginyós i singular. El protagonista és el Nick Naylor, el portaveu del lobby de la indústria del tabac. Un comunicador àgil i ràpid de ment, amb reflexos, que sap sortir-se’n de les pitjors tertúlies. La visió satírica, cínica i sense complexos del Nick Naylor funciona de meravella, dins un personatge que apunta a perdedor. L’humor auto-menyspreador (self-deprecating) brilla encara més quan es combina amb els seus iguals: els portaveus del lobby de l’alcohol i de les armes. Dues indústries també maleïdes per l’opinió pública, tot i que amb diferent grau de dimonització. El llibre encadena expressions divertides, mirades enginyoses i situacions originals i fresques.
A partir d’aquí, la trama evoluciona. El Nick Naylor es converteix, per casualitat, primer en víctima i després en heroi. Assoleix un prestigi dins el món del tabac que és tan exagerat com immerescut. L’argument es complica de forma superficial, sense aconseguir arrossegar als personatges, que es queden ancorats en les primeres pinzellades. El llibre avança perdent oli, perdent força, deixant-se portar pels cops de volant de l’argument.
L’enginy segueix sent la benzina de llibre. Personatges secundaris que són poc més que sketchs. Desdibuixats, extremats i divertits. L’ascens del Nick és el d’un globus destinat a ser punxat. El traçat és previsible i el trajecte s’acaba allargant. Pensant-hi, el llibre de Buckley acaba sent com una bossa de llaminadures: sorprenents, dolces i brillants, al principi. Però que no serveixen per alimentar-se. Al final, em trobo que només a base de sucre, el llibre no omple prou. El personatge s’esfumarà ràpidament de la meva memòria. La trama, també. I només me’n quedarà un bon gust de boca, el record d’una successió de somriures construïts amb pessigolles de sucre.