Llegint After dark me n’adono que és difícil descriure l’efecte que té l’escriptura de Murakami. Té una component magnètica, enganxosa, que t’envolta i t’atrapa, sense que el contingut del que explica sigui necessàriament interessant. Potser són els personatges, joves, singulars, solitaris i sempre enfrontats a algun dilema, algun misteri o algun repte per resoldre. Potser és l’abundància d’aquest diàleg curt, que barreja excentricitats amb quotidianitats. Potser són les pinzellades de màgia que impregnen la realitat de fantasia d’una forma tan lògica com inexplicable. Sigui per la raó que sigui, Murakami aconsegueix aquest efecte a After dark, sense que la trama tingui gaire importància.

Però deixem-ne quatre notes, de la trama, per quan vulgui recordar-la. After dark parteix de la trobada casual que tenen el Takahashi i la Mari Asai, una nit de Tokyo qualsevol. La Mari està llegint sola a una cafeteria i el Takahashi s’asseu a la seva taula, inesperadament. Parlen en dièsel, es temptegen. D’aquesta connexió, parteixen un parell de línies argumentals. D’una banda, la Mari es veu arrossegada cap a un episodi sòrdid a un hostal (un Love hotel): un desconegut hi ha atacat una prostituta xinesa. La Mari sap xinès i l’ajuda. A ella, i a les dones que gestionen l’hostal. D’aquí s’estira un fil que no es resol, quan la narració ens descriu qui és l’agressor, un home gris, un pare de família convencional que treballa d’informàtic de nit. Mai coneixerem la motivació de l’agressió, si ho fa habitualment, ni si la màfia xinesa l’acabarà atrapant i fent-li pagar.

La segona línia argumental parteix de la germana de la Mari, que es diu Eri Asai. L’Eri és una bellesa que porta mesos dormint sense parar. Murakami va alternant fragments del que passa a l’exterior, al carrer, amb escenes dins l’habitació de l’Eri, on ella dorm. Durant part de la nit, l’Eri queda abduïda fantasmagòricament per un monitor de televisió, atrapada dins una realitat alternativa des d’on un misteriós home emmascarat l’observa, com si fos una escena d’una pel·lícula de David Lynch. Aquesta trama tampoc es resoldrà. No sabrem si l’Eri es despertarà, qui és l’home que la vigila, quina relació té amb ella ni si el trànsit d’una banda a l’altra de la pantalla té cap explicació. Totes dues línies argumentals queden només apuntades, com si fossin assajos de novel·les diferents, que Murakami hagués descartat en algun moment de la seva anàlisi. Mentrestant, Mari i Takahashi es van trobant en diversos punts de la nit fins que s’acomiaden, amb la promesa d’escriure’s i retrobar-se, però no tenim ni idea de si això passarà o, simplement, aquesta cruïlla haurà estat del tot efímera i mai més tindrà continuïtat.

After dark és el guió d’una nit que hauria filmat Jim Jarmusch. Una mena de Night on Earth que aquí seria un Night in Tokyo. L’aproximació de Murakami sempre és molt visual, però en aquesta ocasió és explícitament cinematogràfica, descrivint escenes com si el narrador fos una càmera, l’ull d’un director que no sap què vol gravar, un director a qui li han amagat el guió. After dark també podria ser una escena eliminada d’una altra novel·la del mateix Murakami. Una trama paral·lela que finalment queda descartada. Com si el Takahashi fos el Watanabe de Tokyo Blues, en una nit que va quedar fora de la novel·la original. O com si la Mari o l’Eri Asai fossin l’esborrany del personatge de la Shimamoto de Al Sur de la frontera, al Oeste del Sol.

En definitiva, sense que el contingut del llibre o els seus personatges em resultin especialment memorables, em quedo amb aquesta sensació lectora que provoca Murakami: aquest passar-pàgines ràpidament, aquesta lleugeresa que t’embolcalla i se t’endú, aquesta capacitat per transportar-te versemblantment a unes situacions que, en ploma d’un altre autor, possiblement no toleraríem. O potser és que ja m’he acostumat a Murakami i he après a llegir-lo sense fer-me preguntes.