Fa unes setmanes vaig decidir que “La novel·la de Sant Jordi” de Màrius Serra seria la meva novel·la de Sant Jordi de 2018. Posats a triar algun títol popular i icònic de la Diada, em va semblar que el millor que podia fer era recolzar i invertir en algú que pertanyi al nostre propi star system i que em caigui bé.

Hi ha alguns elements objectivament atractius a “La novel·la de Sant Jordi”. Potser no són suficients per a mi, però tot lector és capriciós, injust i sobirà. Fins i tot jo. Se n’ha dit i repetit que és un llibre iconoclasta, sarcàstic i divertit. Ho és. Té enginy, perquè no podria tenir-ne, venint de qui ve. Qualsevol seguidor del Màrius hi trobarà els jocs de paraules que espera. Té la mirada conyona i propera d’algú que podria ser un col·lega de tota la vida, d’un company d’estudis, d’un aliat de batalletes, d’un correligionari.

La trama, a més, està trufada de noms i cognoms coneguts i uns quants pseudònims molt poc dissimulats per a algunes figures internacionals d’èxit que Serra no s’ha atrevit a posar directament amb el seu nom i cognom reals, tot i que són mals de confondre. Per si no fos suficient, hi fa sortir com a personatge el seu amic Oriol Comas, que m’és també proper. Tots aquests personatges reals, salpebrats d’una dotzena més de personatges novel·lescos, construeixen una trama lineal d’assaig de novel·la negra. O, com a mínim, grisa.

Per què és cert que Màrius Serra fa una mena de novel·la negra. Però li queda aigualida. No és que jo sigui un expert en el gènere. De fet, no m’agrada i l’evito amb sempre que no m’és impossible. Però el cert és que com a novel·la negra, de crims, de misteri, de lladres i serenos, la novel·la de Serra és una mica de nyigui-nyogui. Em temo que és perquè ni ell mateix s’acaba de creure el gènere. L’emula. N’evoca els ingredients bàsics. Administra les dosis de misteri i descoberta de manera mesurada. Però crec que no se n’acaba de sortir.

Perquè el mateix Màrius Serra el va boicotant. Perquè se li escapen les conyetes. Perquè l’enginy i la provocació acaben sent més protagonistes que la pròpia trama. Perquè els personatges són pocs més que traços estereotipats que no arriben a guanyar fondària ni individualitat. Potser n’hi ha massa. Potser la mateixa trama obre massa flancs. Potser sobren referències que no porten a res, tot i que siguin divertides i iconoclastes, si el que  volia era una novel·la negra més sòlida.

Sigui com sigui, tampoc no ho puc plànyer gaire. Ja he dit que no sóc massa fan de la novel·la negra. No obstant, en quedar-se a mig camí, ens quedem amb una novel·la que no acaba de ser res en concret. No acaba de ser negra, ni paròdica, ni crítica, ni humorística. Els personatges són caretes planes i, en alguns casos, innecessàries. La trama és enginyosa, però el seu desenvolupament va a menys. I el desenllaç sembla, com a mínim, una mica precipitat. Vaja, que tot i que el llibre no s’està de matar a tot quisqui -en un joc de paraules que ni el mateix Serra aprovaria-, podríem dir que no mata.