No he pogut evitar-ho. He deixat el llibre de Milena Busquets, Hombres elegantes y otros artículos, fet un cristo. L’havia fullejat a peu dret tres o quatre vegades al quiosc-papereria del poble, mentre el Miquel provava de triar algun conte, cromos de Pokémon o alguna bossa de “sharks and co.”. L’havia descartat per raons pelegrines (“no m’agraden els reculls d’articles” o “prefereixo l’edició original, no la traduïda”). Fins que el vaig veure a la taula de novetats de la bíblio. I com que em costa anar a la bíblio i marxar-ne amb les mans buides, el vaig agafar, sense saber si me’l llegiria. Finalment, ahir el vaig encetar. I va anar d’un pèl que no me l’acabés d’un mos.

Ara necessitaré una estona per repassar i prendre notes de tots els subratllats, abans d’esborrar-los. I hauré d’allisar totes les marques que he fet a les cantonades inferiors de les pàgines, per trobar-hi frases o idees que m’han fet somriure d’estremiment, bellesa i enveja. Perquè com bé sap Busquets, la literatura deu ser l’única cosa al món capaç de provocar aquestes tres coses alhora. Estremiment. Bellesa. Enveja. Tinc feina, perquè el llibre ha quedat, com ja he avisat, fet un cristo.

I no, no m’agraden -ni em començaran a agradar a partir d’ara- els llibres que no són més que compendis d’articles. L’excusa editorial per revendre allò ja venut. Són amalgames de petites històries inconnexes, anecdòtiques i irregulars. En part, Hombres elegantes també ho és.  Per això em sobta que m’hagi agradat tant. L’explicació que hi trobo és que, encara que l’autora no ho sàpiga, sense voler, li ha sortit una novel·la no massa allunyada del seu anterior èxit También esto pasará. Com si fos una segona part sense haver-s’ho proposat.

Perquè els personatges s’hi repeteixen. Tenim la filla de la dona il·lustre. Tenim les ombres fugisseres i intercanviables de les seves parelles. Tenim la força amb què s’aferra als seus fills. Tenim Cadaqués i Barcelona. I tenim una vida peculiar, entapissada de llibres i personatges estel·lars, dels que la Milena fa d’espectadora i glossadora. Milena Busquets és la protagonista de la novel·la que Milena Busquets no era conscient d’estar escrivint, retall a retall, ocurrència a ocurrència, metàfora a metàfora.

No estic segur si és auto-ficció, exhibicionisme o simplement la reacció inevitable del que passa quan Milena es posa davant d’un full en blanc. El que tinc clar és que si la portessin al cinema, aquesta mare absent i omnipresent seria Diane Keaton. I el director, evidentment, només podria ser Woody Allen. Hombres elegantes és un confeti d’històries woodyallenesques que canvien Manhattan per la Bonanova i el Bronx per la Rambla. Una col·lecció irregular de fotogrames fetes al voltant de la vida cinematogràficament deformada i literàriament reformada de Milena Busquets.

A continuació, m’ocuparé de les pàgines endoblades. Milena estaria d’acord amb mi que no hi ha major homenatge a un llibre que haver de subratllar-lo, marcar-lo i provar d’atresorar-lo. Segurament també n’estaria horroritzada, amb aquesta capacitat que demostra al llarg de les seves pàgines de mostrar-se fidelment infidel a ella mateixa o a qualsevol cosa que hagi dit, escrit o pensat en qualsevol altre moment que no sigui el present. La coherència està sobrevalorada. Perquè jo mai subratllo llibres de la bíblio i no m’agraden els reculls d’articles. Menys aquest cop. Menys quan torni a ser imprescindible. Com si aquí algú pogués permetre’s el luxe -o desitgés cometre l’error- de fer afirmacions categòriques eternes. Aquí va la desconstrucció dels meus subratllats. Que la major part d’ells estiguin concentrats al primer dels tres blocs del llibre segur que vol dir quelcom, però no sé què. Potser em caldria preguntar-li a ella amb quin criteri ha construït els blocs. Agafo la goma d’esborrar.

  • Articles que subratllaria sencers: “Las segundas veces” i, especialment, “Cuéntame un cuento”, amb la diferència entre dir i explicar les coses. També “Leer es sexy”, “Leer en pareja”, “Las botellas vacías”, “Los manuscritos”, “Cumpleaños” i “Mi casa”. Entre d’altres.
  • Sobre els escriptors o l’ofici d’escriure:
    • “somos la persona que pasa horas (laborables) en el fondo del bar pensando en las musarañas” (20).
    • “tal vez un día en el mundo haya más escritores que lectores” (33).
    • “Todos los que escribimos sabemos que escribir es la enfermedad, no la cura” (33).
    • “La vida no es una buena novelista. Suele dejar un montón de cabos sueltos y de historias a medias, repite tramas y argumentos sin cesar, y encima al final todo lo soluciona con el recurso tan facilón y tan manido de la muerte” (76-77).
    • “Es sencillo detectar la diferencia entre un escritor (…) curioso y uno cuyo principal interés (…) sea la comprensión del prójimo. Los primeros acaban siempre absolviendo o condenando al otro en un ejercicio pueril y carente de generosidad, los segundos intentan añadir algún elemento (…) a nuestro conocimiento general sobre la naturaleza humana. Los primeros se quedan en los detalles que nos hacen diferentes, los segundos en lo que nos hace a todos absolutamente iguales” (136-137).
  • Sobre el concepte d’eutanàsia intel·lectual, dedicat als que saben callar-se, deixar-ho a temps, perquè ningú té infinites coses per dir (31).
  • Altres:
    • “el peor momento en una relación de pareja es cuando un día, de repente, sin querer, piensas ‘Dios mío, este tío es tonto’. Y te sigues comiendo la sopa tranquilamente” (39).
    • “Los grandes adictos al juego que he conocido eran ante todo adictos a la vida. Y solo se hacían adictos al juego cuando les quedaba claro que la vida no iba a cumplir sus expectativas” (89).
    • “después de los perros, el televisor me parece el mejor animal de compañía del mundo” (140).
    • “Un feo puede ser guapo de la misma manera que un guapo puede ser feo, pero un miserable (que es el que siempre busca su propia fealdad moral en los demás) es un miserable y punto” (151).
    • “Se puede adivinar la edad de alguien por el sonido que hacen sus zapatos al bajar las escaleras” (158).