Hi ha llibres que em poden semblar bons o dolents. N’hi ha que sé que ho són, universalment. I n’hi ha que sé que segurament només m’ho semblen a mi. Però hi ha alguns cops, pocs, que sento com si els llibres estiguessin escrits per a mi. Que em parlin només a mi. O que ho facin d’una forma molt especial, gairebé íntima. Això és el que em passa amb La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt.

Així, de memòria recent, això m’ha passat amb el primer Rojals, el penúltim Trueba i l’inesperat Mas Craviotto. A La mecànica de l’aigua sento quelcom de semblant, però diferent. És un llibre de connexions secretes, potser casuals, però són denses i abundants. I em resulta sorprenent.

Per començar, arribo a la Silvana Vogt perquè ella ha estat jurat del Premi de Narrativa de Pollença que va triar la meva El futur no és el que era com a guanyadora i, per tant, ajudarà a fer possible el meu gran objectiu d’aquests últims anys: publicar una novel·la. Com a primera connexió, no està malament. El mínim que podia fer era llegir-li el que tingués publicat ella.

En segon lloc, la història. La mecànica de l’aigua és una novel·la de viatge i transformació. El viatge de la Vera, que és el nom que ha triat la Silvana Vogt per novel·lar el seu propi viatge i la seva pròpia transformació. Aquestes van ser -i aquí va la segona connexió- les etiquetes definitòries de l’altra novel·la, la que no té horitzó de publicació, la primera. Créixer des del viatge. Transformar-se. Fer front a les contradiccions personals a base de mirar-se-les amb deu mil kilòmetres de distància. En el seu cas, els que van de Buenos Aires a Barcelona. Els meus, pràcticament els mateixos, però en sentit invers.

La tercera connexió és una evolució de la segona: Argentina. Que faci dinou anys que no la trepitjo no ha fet que deixi de considerar-la una mena de segona pàtria, l’electiva, la que més d’un cop ha posat lloc i bandera als meus esborranys de projectes de renaixement, de reinvenció. L’Argentina del Corralito va esclatar pocs mesos després del meu últim viatge a la Capital. La Buenos Aires de la paridad, on tothom sabia que vivia una mentida, que no podia durar massa o que podia durar per sempre. Que desemboqués en el que va desembocar agafà a tothom amb el peu canviat. Barcelona s’ompliria d’argentins, com la Silvana Vogt o com algun dels meus millors amics.

Probablement la causa de l’exili de l’Argentina del Corralito és, en molts casos, econòmica. No obstant, en el cas de la Silvana o d’altres que em són més propers, diria que la causa és moral. El Corralito és l’última immoralitat. L’excusa definitiva. El disparador que fa saltar un percentatge significatiu d’una generació preparada per a tot menys per l’ensorrament d’un dels seus ideals col·lectius més afermats. Si hi penso una mica, diria que d’Espanya dubto que la gent marxés per això. L’ideal espanyol és més visceral. L’espanyolitat és acrítica. En canvi, a l’argentinitat hi ha un límit a partir del qual no es pot tolerar la depauperació moral a què els seus governants la porten. I genera renúncies. Mentre l’espanyol mira cap a una altra costat, l’argentí mira cap a un altre codi postal. Tot i que cap dels dos mai deixa de ser el que és. I a l’exili encara menys.

Les solapes i les ressenyes de La mecànica de l’aigua fan molt èmfasi en el Corralito i en la situació de l’Argentina d’on fugen la Silvana i la Vera. És cert que aquest és un tema de la novel·la, però no crec que sigui el principal. El viatge de la Vera hagués pogut passar tres anys abans o deu després o no haver passat mai. És un cop a Barcelona que la novel·la agafa dimensió. Sense perdre mai de vista l’origen, que és el que la fa una catalana singular, una catalana electiva, la Silvana/Vera dedica la major part de llibre a no-parlar d’Argentina. De fet, parla molt més de Catalunya del que ho fa d’Argentina. Això és singular.

En alguns aspectes, la Catalunya imaginada que acull la Vera/Silvana no pot ser molt diferent que l’Argentina imaginada que em rep a mi, fa vint-i-tres anys. Ciutats (Rosario, Barcelona) icòniques i embolicades en cel·lofana d’amabilitat i curiositat. Oportunitats per tornar a començar. La Vera/Silvana tria Barcelona per una frivolitat personal i hi arrela d’una forma relativament fantàstica. Cortazariana, diria un si volgués fer-la enrabiar.

La mecànica de l’aigua és la crònica d’aquest arrelament, d’aquesta forma que troba la Vera/Silvana de descobrir qui és, un cop s’ha desempallegat de la cuirassa de qui era a Buenos Aires. Barcelona permet que la Vera/Silvana es disfressi i es reinventi. Pel camí troba tres homes que la defineixen per contrast. El Benno, el Nil i l’Eliseu. L’amant, l’amic i el mentor. Tots tres hauran desaparegut al final de la novel·la. Però com si fossin una bastida, quan aquesta es retira, es descobreix un edifici renovat i sòlid, que podrà integrar-se al paisatge urbà sense rareses ni estridències. O només amb aquelles rareses i estridències que ella hagi triat tenir. Aquesta és la nova Vera/Silvana. Aquesta és la que viu i escriu i parla i llegeix i ven llibres a una llibreria de Sant Just Desvern. Aquesta és la que queda fora de l’abast de la novel·la perquè la novel·la el que explica és només el camí que la porta fins allí.