JoanMayans.com

Potser a base d’anar parlant-ne, acabaré tenint una mica més clar què és això del web 2.0. Avui m’ha tocat fer una presentació sobre les oportunitats que ofereix el paradigma 2.0 al Departament de Medi Ambient i Habitatge. La xerrada forma part d’un projecte que la consultora Neoris els està fent, amb l’objectiu de provocar unes certes dinàmiques -o, com a mínim, unes certes inquietuds- de canvi dins l’entorn de l’administració. I en això sí que cal reconèixer que, merchandising a banda, aquest paradigma 2.0 té unes potencialitats reals i tangibles ben interessants.

L’estructura de l’administració pública té una enorme capacitat de resistència al canvi. Però precisament les eines 2.0, que requereixen poca inversió tecnològica, poden tenir un paper interessant en la creació de noves dinàmiques de treball més col·laboratiu, obert i en xarxa. En moltes ocasions, en entorns com l’administració, una intervenció top-down, en forma d’implantació d’una nova eina o d’una nova plataforma, és rebuda, com a molt, amb obedient disciplina. En canvi, les incorporacions sectorials, bottom-up, orientades a pràctiques concretes, que permeten les eines 2.0, poden dibuixar una perspectiva de canvi possible més fèrtil. Perquè a través de les eines és possible pensar que poden alterar-se dinàmiques de treball i poden fomentar-se alguns dels valors més positius de la retòrica 2.0.

Realment, exemples com els del Departament de Justícia, amb l’impuls de l’amic Jordi Graells, resulten engrescadors no tant pel volum o l’espectacularitat del que s’aconsegueix, sinó pel fet d’aconseguir-se a base d’eines petites, lliures, re-configurables i apropiables per un col·lectiu més o menys petit, que apren (almenyhs, s’intenta) a compartir enllaços, vídeos o presentacions. Lamentablement, no conec gaires més exemples com aquest. I crec que això es deu sobretot a l’escassetat de figures equivalents al Jordi. La figura de l’entusiasta, l’impulsor, el líder, el provocador, el connector, etc., ha estat un personatge clau en la breu història d’internet i probablement seguirà sent-ho, perquè internet segueix i seguirà generant novetats que han de ser explicades, experimentades i, si s’escau, adoptades. Malgrat els cursos, màsters o consultories que es facin, està clar que sense entusiastes, no hi ha innovació.

Durant la xerrada podia veure cares contraposadíssimes. Des d’aquells que s’apropaven, prenien alguna nota i mantenien els ulls ben oberts, fins aquells que tiraven el cap enrera i desconnectaven. Si em fixó en els segons, segur que pot arribar a constatar-se que predicar a l’administració és el més semblant possible a predicar al desert. No obstant, si em miro als primers -com han de fer aquells amb el rol de ser entusiastes- veig que precisament l’administració és el millor lloc on predicar, perquè els efectes que puguin tenir aquestes prèdiques tindran un impacte immediat a la societat, ergo, a tothom.

Deixo a sota la presentació, que té una bona part de diapositives comunes amb les de la presentació de fa unes setmanes a Palma.

| View | Upload your own

L’Obra Social de Sa Nostra, juntament amb la Fundació IBIT, organitzen un conjunt d’activitats de divers format i textura al voltant de la temàtica de la identitat digital, passada pel tamís de totes les eines 2.0 que han arrassat la Internet que vam conèixer fa alguns anys. Tot plegat du per nom, “Identitat digital: i tu, qui ets a Internet?“. Entre les activitats, hi ha un cicle de conferències al que participo el proper dijous, dia 17. Altres persones reconegudes que hi participen i amb els què m’afalaga compartir cartell són la Imma Tubella, l’Elisenda Ardèvol, el Benjamí Villoslada, o el Ricardo Galli, entre d’altres.

El cicle du per nom “Identitat digital a la societat xarxa” i la meva conferència, “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?“. Serà el proper dijous dia 17 a les 19′30h i el lloc és el Centre de Cultura “Sa Nostra” - C/ Concepció, 12 - 07012 Palma (Mallorca). A continuació, el resum del que vaig dir que parlaria…

La conferència “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?” pretén mostrar algunes de les característiques fonamentals de la identitat als entorns digitals i a la xarxa. En concret, ens fixarem en les darrers tendències que van dibuixant nous comportaments i noves modes socials, dins el marc del que s’ha convingut anomenar web 2.0.

Segons els discursos més tecnòfils, el web 2.0 dibuixa un –nou- tipus d’internet altament participatiu, on el ciutadà, l’individu, ha passat a ser el protagonista d’Internet. Queda enrera una primera onada de popularització d’internet, on els usuaris vàrem traslladar a la xarxa els nostre comportaments pre-Internet però seguíem sent-hi fonamentalment espectadors passius. Els aplicatius 2.0, seguint aquest discurs, possibiliten i es retroalimenten d’una nova cultura d’ús d’Internet, on el contingut és produït, etiquetat, reproduït, compartit, comentat i distribuït pels mateixos usuaris.

Darrera aquestes possibilitats, s’obre un ventall amplíssim d’eines, webs, aplicatius i tecno-modes on l’individu és el principal protagonista. La sindicació de continguts, els blogs, els portals de vídeo generat i/o publicat pels usuaris i les xarxes socials podrien ser les quatre grans línies definitòries de les novetats tecnològiques en què es fonamenta el web 2.0, en comparació amb el model anterior.

Seria impossible, no obstant, estar al dia de tot el que va apareixent en aquesta òrbita i la simple enumeració d’alguns dels seus noms desorientaria a qualsevol usuari mig d’internet. Si l’usuari ha de ser el protagonista de la nova internet, sembla paradoxal i contradictori que, precisament, la major part dels usuaris d’internet no tinguin cap idea clara del que vol dir aquesta web 2.0, no facin servir ni el 10% de les seves aplicacions i ni s’apropin, per tant, a l’arquetip ideal d’internauta 2.0. Si els usuaris d’internet i dels ordinadors ja fa temps que vivin una mena d’esclavatge de la novetat, on els nostres equips estan condemnats a quedar obsolets en un parell d’anys, ara resulta que són els aplicatius, els webs i les modes electròniques les que ens fan estar desactualitzats.

Si és cert que la vida a la xarxa es “dospuntzeritza” arran d’una explosió de contingut generat pels usuaris i a partir de la pròpia activitat dels individus, la identitat digital és al centre de tot el moviment. La proliferació de perfils, comptes d’usuari, xarxes, preferències i recomanacions converteixen l’ego en un producte més a Internet, potser el més cobejat del moment. Per aquesta raó, i en aquest context de pugna entre discursos i realitats sociotecnològiques, en aquesta conferència ens centrarem en les principals diferències que podem trobar entre un model d’identitat digital tal i com es presentava en l’època de la primera internet i tal i com s’està reconstruint avui en dia.

Barcelona està sent aquests dies el centre d’atenció del món universitari. Fent servir un d’aquells llocs comuns del màrqueting periodístic, podríem dir que està sent la capital mundial de la reflexió sobre el present i, sobretot, el futur de la Universitat, arran de dues convocatòries internacionals que tenen la ciutat plena de rectors, investigadors i planificadors de polítiques d’educació superior.

D’una banda, la setmana passada, va celebrar-se el congrés de primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA), concentrant rectors de tota Europa dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Parlaven sobre el futur de la universitat europea més enllà del 2010, any clau de la implantació definitiva de l’anomenada reforma de Bolonya. Al carrer, mentrestant, més d’un centenar de manifestants mostraven el seu rebuig a aquesta reforma. Paradoxalment, mentre portes endins els rectors reclamaven als governs un major esforç financer per rellançar la universitat (“finançament, finançament, finançament”, van ser les conclusions del president de l’EAU, Georg Winckler a la cloenda de la conferència, segons ressenya l’Enric Canela, que n’ha fet un detallat seguiment (i 2)), portes enfora, els manifestants centraven les seves crítiques en l’augment de la privatització que pateix el món universitari i la seva progressiva conversió de bé públic, en bé de mercat.

D’altra banda, s’inaugura avui a la Universitat Politècnica de Catalunya un altre congrés, aquest d’abast mundial i no només europeu, que intenta ampliar aquest debat més enllà de la qüestió merament econòmica. Aquest congrés vol servir per analitzar i reflexionar sobre les funcions i l’espai que ha d’ocupar la universitat al context social, en un temps on la globalització ens ha canviat a tots les cartes amb què jugàvem i ha deixat el món universitari amb massa misèries i inseguretats a l’aire.

Es tracta de la IV Conferència Internacional de Barcelona sobre Educació Superior i he de dir que he estat intensament involucrat en la seva preparació. La conferència està organitzada per la Global University Network for Innovation (GUNI), una xarxa global per a la innovació universitària fundada per la UNESCO, la Universitat de les Nacions Unides i la Universitat Politècnica de Catalunya l’any 1999.

Tant una conferència com l’altra, així com la mateixa efervescència mediàtica de què puntualment ha gaudit el món universitari, reflecteixen, en definitiva, una situació de crisi d’identitat de la universitat. Com gairebé totes les grans institucions, la universitat no ha digerit prou bé, ni prou de pressa, els accelerats canvis globals que el món està travessant durant els darrers 30 anys. L’empresa, el mercat laborals, els governs estatals i supra-estatals, les organitzacions de la societat civil i fins i tot molts estaments dins la pròpia universitat reclamen un canvi més o menys radical a la universitat, en molts casos en direccions oposades. Ensenyar el que té sortida laboral o el que necessita la societat? Formar professionals o ciutadans? Investigar el que es pot patentar i vendre o el que ens fa més falta? En definitiva: centrar l’educació superior en el seu preu o en els seu(s) valor(s)?

Aquesta deriva argumental provoca una autèntica crisi d’identitat al món universitari, que no sap ben bé a quin senyor ha de servir, oblidant potser quina és la seva autèntica vocació: servir al bé públic sent, fonamentalment, la institució encarregada de distribuir i crear el coneixement (que no l’entrenament) més necessari per al conjunt de la societat.

Amb aquesta crisi d’identitat, és comprensible –però preocupant- que el debat se centri bàsicament en la qüestió econòmica –finançament, privatització, etc.- i que tot el soroll mediàtic el rebin les batusses sobre el Pla de Bolonya. És evident que la qüestió econòmica és cabdal per a qualsevol cosa que es vulgui fer. És clar que és més que suculenta i desitjable, a priori, la petició d’aconseguir que la despesa pública en el pressupostos de la Universitat arribi al 3% pel 2015, com s’ha demanat a la conferència de la EUA. Però més important encara que tenir tots o part d’aquests diners és saber què cal fer amb ells. Què volem fer-ne. Quin model d’universitat s’hi vol construir i com afectarà això al conjunt de la societat, com l’enriquirà en dimensions que vagin més enllà de la convertibilitat laboral o els indicadors de competitivitat econòmica i productiva. Si és que es tenen en compte…
Crec que és un debat preocupant perquè es tracta d’un debat parcial i equívoc. N’hi ha un de més fonamental, que s’ha de fer abans, i que és el que vol posar sobre la taula la conferència de la GUNI: davant el fals debat capficat en la qüestió econòmica, el primer que hem de fer és plantejar-nos quina és la universitat que la nostra societat, realment, necessita.

—-
La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 31 de Març de 2008.

És una llàstima que les propostes i promeses electorals dels candidats derrotats en les eleccions caiguin en un oblit encara pitjor que les dels propis guanyadors. És cert que ja resulta difícil que els guanyadors compleixin el que prometen, en plena disbauxa electoral. Però no puc deixar de mirar amb una certa nostàlgia aquelles propostes i idees que mai van arribar a poder ser.

Per exemple, si la memòria no em falla, no fa gaire el candidat popular al Consell d’Eivissa, Pere Palau, va proposar la creació a Eivissa d’una facultat especialitzada en Ciències de la Mar o fins i tot una universitat centrada en aquest tema i que fes tant docència com recerca. Mai vaig saber si era una ocurrència o una proposta contrastada i seriosa, però tant si era una cosa com l’altra, probablement aquest sigui un dels pocs camins de projecció i potencial real per a l’educació superior a les Pitiüses, més enllà del simple sucursalisme de la Universitat de les Illes Balears. Lamentablement, es molt probable que no ho arribem a saber mai. També ignoro com li va anar a Tania Derveaux, amb la seva promesa d’oferir 40,000 fel·lacions als seus votants per una cadira al Senat belga, en les eleccions de l’any passat…

A aquestes darreres eleccions, el candidat derrotat també va fer un parell de propostes, aquestes en terreny de societat de la informació, que mereixerien no anar a parar directament al calaix. Un és el famós i luctuós cànon digital, contra el que va carregar Rajoy. Tot i que possiblement es tractava d’una maniobra electoral per atacar una de les iniciatives més polèmiques que ha assumit el govern de Zapatero als darrers mesos, el cert és que som molts milions de ciutadans els que ens sentim estafats per aquest cànon absurd. No em sabran explicar mai quin mèrit tenen els senyors i senyores de la faràndula per cobrar-me pel disc dur o el llapis de memòria on estic escrivint aquestes lletres.

Una altra proposta ressenyable de Rajoy va ser la de crear un “Ministeri de Noves Tecnologies”. La proposta la va fer els darrers dies de campanya, en el marc d’una tertúlia digital, davant públic evidentment sensible a una proposta com aquesta. Aquest ministeri, que segons fonts del PP també es podria haver anomenat –encara millor- “Ministeri de la Societat Digital” i s’apostaria per una visió integral de la vida digital. D’aquesta manera, s’augmentaria el pes, la influència i la capacitat d’acció de l’actual Secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació. Amb aquest projecte es continuaria i superaria la feina que va dur a terme el breu i poc reeixit ministeri de Ciència i Tecnologia del darrer període Aznar, que va passar per mans de fins a tres ministres. Una proposta semblant va partir del candidat de Convergència i Unió, Duran Lleida, quan, pràcticament al mateix temps, proposava la creació d’un Ministeri d’Investigació, Universitat i Societat de la Informació, una mena de MURSI molt semblant al departament de la Generalitat que CiU va tenir durant anys per ocupar-se d’aquests aspectes, sense que allí tampoc l’encaix de la societat de la informació/coneixement tingués el caràcter transversal i estratègic que molts li reclamem.

Independentment del passat més o menys tenebrós en el que es basin aquestes propostes i independentment del fet que les promeses, en el marc electoral, hagin sorgit de partits que no governaran, es tractaria d’una mesura útil, necessària i d’un gran potencial estratègic. M’agradaria pensar que, a l’hora de planificar l’acció de govern per als propers anys, els assessors de Zapatero repassaran i consideraran les propostes de campanya que van fer tots els partits, per posar en pràctica no només les seves, sinó les millors.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 24 de Març de 2008.

Fa alguns mesos vaig participar en la taula rodona “Temps d’oci: educació, consum, participació…?” dins les jornades “Famílies que eduquen” que l’Institut d’infància i món urbà de Barcelona va organitzar al voltant del Festival de la Infància de l’any passat.

Em van demanar un petit text sobre el tema i, després de la jornada, el vaig voler arrodonir una miqueta i enviar-lo a la Revista Quaderns Digitals, on feia temps que tenia ganes de participar.

Tot just ahir en Vicent Campos, el coordinador de la revista ens comunicava la publicació de l’article al número 51 de la revista, un número especial que commemora els 13 anys de circulació de la revista.

L’article a la seva publicació de Quaderns Digitals, el trobareu clicant aquí. D’aquí a no gaire ja apareixerà a l’arxiu de l’OCS.

Si algun il·lús pensava que el seu telèfon mòbil d’última generació el permetria estar al dia durant molt temps i que tenia tot el que un mòbil pot tenir avui en dia, està molt equivocat. Una passejada pel “Mobile World Congress”, la fira de telefonia mòbil més important del món que se celebra anualment a Barcelona el trauria del seu error i, probablement, li provocaria un considerable mal de cap.

Dins un sector industrial qualsevol, una fira comercial normalment redueix el seu impacte als professionals d’aquest sector. Dins una fira de productes tecnològics consolidats, també el grau de novetat està considerablement controlat. No obstant, el que passa amb la telefonia mòbil és, en primer lloc, que el client no és el professional revenedor, sinó l’usuari final. I en segon lloc, que el producte no està consolidat: el telèfon mòbil continua reinventant-se a ell mateix, combinant usos i funcions, adreçant-se a diversos tipus de públic i a diversos moments de la jornada o de la setmana. Aquests dos factors són importants per entendre la dimensió real d’un congrés com el que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona.

Els informatius i els mitjans locals s’han centrat en criticar els preus dels hotels, els abusos dels taxistes i a fer estampes pintoresques dels milers de noves americanes i corbates que van aparèixer al paisatge metropolità, oferint un panorama general una mica naïve, desorientat i provincià. Els polítics no han anat molt enllà, entrant en la polèmica hotelera i destacant aquest congrés més per la seva vis turística que no pas pel valor estratègic del sector. Pot ser trist, però no sorprenent, que la Barcelona de la postal de la Rambla s’imposi per sobre de la de la retòrica del 22@.

L’atenció internacional, però, no se centrava en aquests localismes. Des del mateix moment que s’inaugurà el congrés, centenars de periodistes de tot el món es van llençar a relatar-lo. La seva activitat principal ha estat veure per on aniran els trets. En un context tan multitudinari, és difícil veure ni tan sols una petita part del que està passant. Per aquesta raó, la seva missió era, sobretot, la captura de tendències. Per sort per a ells, probablement les poguessin hagut endevinar sense desplaçar-se a Barcelona. Algunes de les més citades provenen d’empreses que ni són operadores ni són fabricants de mòbils. D’alguna manera, el protagonisme que en aquest WMC, se l’han endut uns forasters del sector: Apple i Google. I Microsoft, si m’apureu.

Periodistes d’arreu han vist com l’ombra de l’iPhone, el telèfon fabricat per Apple que encara no s’ha comercialitzat a l’estat espanyol. Apple és un fabricant d’ordinadors amb una marcadíssima personalitat i projecció de marca, que ha vist rellançada la seva posició al mercat amb l’iPod, un gadget al que, segons molts, només li faltava poder-hi trucar. Ara, l’iPhone, tanca aquest cercle. Es preveu que la influència que l’iPhone tindrà al sector serà molt important i, de fet, en poc temps ja s’han posat en circulació un bon grapat de terminals d’altres marques amb una fesomia molt similar. Mòbils de pantalla tàctil, de teclat minvant o fins i tot inexistent, orientat tant a la comunicació com al consum audiovisual. Aquesta és una tendència que ja va subratllar-se l’any passat i que sembla ineludible.

L’altra gran ombra forastera que s’ha projectat sobre el congrés, a nivell d’atenció internacional, no és ni tan sols un telèfon. És el desembarcament de Google, el gegant d’Internet, al món de la telefonia mòbil. Fa mesos que es parla d’Android, el sistema operatiu per a mòbils que està desenvolupant Google. Només corren prototips, però amb això n’hi ha prou per provocar suors fredes i tremolors a tot el sector, com cada cop que Google es proposa alguna cosa. S’esperen els primers mòbils ‘Android’ per abans d’acabar l’any. Segons alguns fabricants l’aparició del sistema operatiu mòbil Android permetrà retallar el temps i els costos de producció de molts dispositius. Segons altre comentaristes i opinadors, engegaran un moviment que involucrarà altres sistemes operatius de caràcter lliure i que poden modificar significativament la forma en què usem i naveguem pels nostres mòbils d’aquí a un parell d’anys.

Fins i tot Microsoft segueix creixent en protagonisme al món de la telefonia mòbil. La seva quota de penetració en els anomenats smartphones és cada cop més gran. Veurem com resisteix Simbian, el sistema operatiu de Nokia i com els afecta a tots plegats la irrupció d’Android. Mentrestant, però, a Barcelona Microsoft presentava l’aplicació MSN Direct, un applet que supera els programes “Live!” de les operadores i que retalla una mica més, encara, la distància entre el telèfon com a terminal d’ús interpersonal i el mòbil com a sistema complexe de comunicació i informació que ofereix serveis i aplicacions de tipus informàtic i internàutic.

Una altra tendència que identifiquen els experts se situa en el camp de la connectivitat. WiMax és la nova frontera en connectivitat mòbil, no ja per trucar, evidentment, sinó per la descàrrega i gestió de dades. La nova frontera, almenys, al països seriosos, que inverteixen en infrastructures quan aquestes encara són noves i ofereixen avantatges competitius. Probablement, aquí seguirem tirant de wifis domèstiques durant molt temps. Una alternativa semblen ser els sistemes HSDPA (High Speed Downlink Packet Access) que milloraran la navegació per internet dels telèfons que ara depenen de la connexió GPRS.

A nivell d’aplicacions emergents, els sistemes GPS integrats als mòbils són cada cop més freqüents i tècnicament abastables. Segons alguns analistes, en poc temps serà una característica tan freqüent als telèfons mòbils com ho és avui la càmera de fotos. En aquest aspecte, per cert, ja són molts els terminals telefònics que poden competir en característiques amb les càmeres-només-càmeres, gràcies, entre d’altres millores, a resolucions de 5 megapixels. Si aquest ritme continua, la càmera digital pot haver tingut una època d’hegemonia realment curta.

En resum, la major part de les novetats que presenta el món de la telefonia mòbil no tenen res a veure amb el fet de telefonar. Els protagonisme cada vegada està més repartit entre operadores, fabricants i les grans corporacions de la informàtica i internet. Aquestes últimes, amb un pes cada cop més gran al sector, han entès perfectament que el terminal mòbil és un nou espai comercial, inexistent fins fa deu anys, que permet un amplíssim ventall de possibilitats d’explotació. Amb la informatització definitiva del mòbil, crec factible pensar que a l’horitzó es dibuixa un moviment cap a l’alliberament tant de terminals com dels sistemes operatius. Ja existeixen terminals amb sistemes operatius oberts que aniran creixent en importància ràpidament. Els moviments cap a l’obertura de codi que fins i tot està fent Microsoft, fan pensar que el desenvolupament d’aplicacions, usos, serveis i possibilitats de negoci dins el terminal mòbil seran encara més grans i abastables en un futur molt proper.

Temps era temps, els telèfons eren uns aparells que servien per parlar amb una altra persona. Fa alguns anys van alliberar-se dels cables i van començar a conquerir les nostres butxaques. Com si fossin algun tipus de paràsit, poc a poc estan exterminant altres trastets que portàvem a sobre, com el rellotge, el boli, l’agenda (electrònica o no), el llapis de memòria, el MP3, la càmera de fotos… El mòbil ja no és un telèfon-mòbil, sinó un sistema cada cop més complex d’assistent personal de comunicació personal, informació, oci i eines professionals. De telèfon, els queda poc més que el nom i el fet que, si tenen saldo i cobertura, tots serveixen per telefonar.

—

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 25 de Febrer de 2008.

Fa algunes setmanes, l’Arturo Caro em va trucar des de Mèxic per fer-me quatre preguntes sobre blocs, per incloure l’entrevista al següent número de la Revista Diálogos de la Federación Latinoamericana de facultades de comunicación social (Felafacs), que ha coordinat l’amic Octavio Islas.

El cert és que tot el número de la revista és molt interessant i les entrevistes que realment hi destaquen són les de l’Alejandro Piscitelli, el Fernando Gutiérrez i del José Luis Orihuela, tots tres força més autoritzats que jo mateix per parlar de blocs i de gairebé qualsevol altra cosa. En qualsevol cas, han tingut la gràcia de posar tots els talls de veu de les mateixes endreçades per preguntes, cosa que permet comparar quina era la posició de cadascú de nosaltres al respecte de cada qüestió. L’accés directe a les entrevistes és aquí.

Ja hi tornem a ser. Eleccions en menys d’un mes. Campanya electoral en un parell de setmanes. I pre-campanya, des de ni se sap quan. Una vegada més, des de molts àmbits, s’ha proclamat que a aquestes eleccions el factor “internet” serà clau, una de les grans novetats. Una vegada més, les mirades més crítiques amb la política “tradicional” senyalaran Internet com una nova àgora on una forma més transparent, documentada i interactiva de fer política, és possible. Un espai amb menys eslògans i amb més debat; amb menys desqualificacions i més exposició de programes de govern; amb menys sensacionalisme i més proximitat…

La imatge d’internet i el ciberespai com a nova àgora electrònica revitalitzadora de la democràcia és un lloc comú de la literatura apologètica sobre el tema, però mai ha passat, realment, de ser poc més que una aspiració benintencionada. Costa de creure que aquesta vegada l’impacte sigui gaire més significatiu que en les anteriors. Sí que s’adverteixen, en tot cas, cada vegada més símptomes de la virtualització de la política… com a mínim, de la política de campanya. I en aquest aspecte sí que poden identificar-se novetats i un èmfasi cada cop més gran en accions que posin de manifest la familiaritat, el domini i la utilització efectiva d’Internet i les noves tecnologies per part dels candidats.

En aquestes matèries resulta difícil no anar al rebuf de les iniciatives i ocurrències que tenen els enginyers de campanya nordamericans. La coincidència, a més, de les generals espanyoles amb les primàries nordamericanes més interessants dels darrers decennis, fa que una mirada propera cap a la campanya d’allà ens doni moltes pistes per entendre o predir el que tindrem per aquí.

Així, iniciatives com les ten-questions ja han estat directament calcades aquí. La utilització d’internet com espai de projecció del candidat i de creació i dinamització de xarxes de suport també s’estan estenent a les nostre contrades, tot i que la dinàmica de les primàries n’afavoreix molt més l’èxit que no pas els sistemes tancats de designació de candidats de la majoria dels partits polítics de l’estat espanyol.

Sigui com sigui, el que és cert és que Internet s’ha convertit en un escenari més de la confrontació política. Un escenari especial, per les seves pròpies característiques. Internet no té límits d’espai i temps (no es mesuren els minuts d’emissió, com a les cadenes públiques); és altament interactiu (cosa que no se sap si és un atractiu o un repulsiu, per als partits polítics); i demana als partits polítics un exercici major de la creativitat perquè ha d’aconseguir que els usuaris/votants vagin a les seves propostes, i no esperar a què els hi passin per davant mentre seuen veient la tele o condueixen escoltant la ràdio. Se’n faci la lectura que se’n faci, el que resulta innegable és que Internet s’ha convertit, ja fa algun temps, en una arena política rellevant. I a dia d’avui, ineludible.

Fa poc menys d’un any, per les eleccions locals i autonòmiques, eren notícia les incursions dels polítics a la terra incognita del Second Life i jo mateix, en aquestes línies, dubtava de la versemblança i competència dels candidats locals incapaços de posar en marxa, com a mínim, un bloc personal per a explicar a la ciutadania les seves propostes. Avui, Second Life ha perdut atractiu mediàtic i els blocs dels polítics, en el marc d’unes eleccions generals, tenen menys raó de ser.

Per a aquestes eleccions generals ja fa mesos que els vídeos (pre-)electorals s’han de veure a Internet. No han estat concebuts necessàriament per a ser emesos per televisió, sinó per a ser vistos en línia, tant a portals propis com, sobretot, a YouTube. Precisament és a YouTube on està aconseguint una clara victòria l’actual president, mentre que a la blocosfera, el ‘buzz’ majoritari és per Rajoy. Aquestes dues tendències queden molt clarament mesurades al portal www.eleccionesgenerales-2008.com, un espai molt interessant on es mostren les noves mètriques electorals de l’arena virtual. La pugna entre els dos candidats principals té, també, la seva extensió a la xarxa social de moda a tot el món, Facebook. Mentre que ZP hi té poc més de 3.000 contactes, MR n’hi té 4950. Potser per això el perfil de ZP sembla haver desaparegut del portal i l’han convertit en grup i en campanya, però no en perfil personal. Si ampliem la mirada als telèfons mòbils, els protagonismes sobrevinguts de les últimes eleccions generals, al final de la campanya comptarem per dotzenes les iniciatives que han involucrat els SMS, com una recent de Rajoy que ha tingut tanta resposta que va haver-se de re-dirigir cap als missatges per correu electrònic per aturar-ne els costos.

Els jocs i campanyes involucrant internet i els telèfons mòbils ni s’acaben ni s’acabaran aquí. A mig camí entre la proclama i la broma, entre la consigna i l’enginy, presentacions de power-point, missatges de correu encadenats, vídeos, personatges virtualitzats, envairan l’escenari polític virtual d’aquí al 9 de març. Molt probablement, aquestes tampoc seran “les eleccions d’internet”, però el pes de les campanyes virtuals dins les campanyes electorals, certament, és cada cop més gran. Probablement falta molt per a què Internet sigui un espai de renovació i revitalització de la política tradicional i possiblement això ni tan sols arribi a passar mai. Mentrestant, però, el que resulta inevitable és la virtualització de les campanyes electorals.

—–

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 11 de Febrer de 2008.