Sí, avui. Tot i que ja fa dos anys que va presentar-se en societat i que jo mateix fa any i mig que hi treballo, fins avui no podia dir-se que, a tots els efectes formals, fiscals i legals, ACC1Ó existís. Però avui ha arribat el dia. I la càrrega simbòlica que hi ha al darrera no és poca cosa.

No havia tingut ocasió de participar de cap procés de fusió, fins ara. Ahir mateix, les dues entitats “fusionades”, es dissolien. COPCA i CIDEM, després de més de vint anys de trajectòria, es retiren d’escena. Van néixer en un context econòmic molt concret, marcat per l’entrada a la Comunitat Europea i pel desplegament de les polítiques de dinamització empresarial i, després, d’innovació i transferència tecnològica cap a les empreses. Amb una trajectòria tan llarga segur que totes dues organitzacions trobaran qui n’avaluï la seva feina de forma molt diversa. El que és segur és que ambdues han tingut un pes important en l’economia i el teixit empresarial català d’avui en dia. Molts signarien una trajectòria tan valuosa per a la recent nascuda ACC1Ó.

El context de la creació d’ACC1Ó és radicalment diferent del que va veure néixer COPCA i CIDEM. Seria difícil trobar una situació econòmica equiparable. Qualsevol commemoració del dia d’avui podria semblar, com a mínim, de mal gust, enmig de l’aferrissat debat sobre la situació econòmica actual. Qualsevol pla a mig terme, qualsevol mesura seriosa orientada a millorar la competitivitat empresarial, poden semblar brindis al sol, camuflats entre tanta notícia depriment i tant missatge apocalíptic.

I no obstant, m’atreviria a dir que no hi ha moment més oportú per a que es produeixi aquest naixement. Fins i tot per celebrar-ho. Que el sistema productiu del país s’havia fet massa dependent d’un model autodestructiu és una evidència per a la que no calia ser cap expert. Que les mesures que haurien d’haver-se pres quan feia bon temps no van prendre’s, segurament també (tot i que quines haurien d’haver estat aquestes mesures segurament seria molt opinable). Les responsabilitats, en tot cas, probablement estan molt més repartides del que els discursos maniqueistes de les portades dels diaris gratuïts i les declaracions dels líders (sic) polítics volen fer-nos veure. No m’acabo de creure que “esto-sólo-lo-arreglamos-entre-todos”, però sí que penso que “en-gran-medida-esto-sí-lo-jodimos-entre-muchos”…

Sigui com sigui, amb un model econòmic que s’havia tornat suïcida i embogidament curt-terminista, no pot haver-hi millor notícia que la posada en marxa d’iniciatives i entitats que ens ajudin a anar més enllà d’aquest model. ACC1Ó vol ser això. Vol donar eines per superar la crisi, però no a base d’apedaçar el sistema, sinó de fer-lo evolucionar. ACC1Ó es crea per fusionar i coordinar les dues línies evolutives més importants, els dos reptes més importants, que tenen les empreses: internacionalitzar-se i innovar. El primer vol dir canviar de paradigma, canviar la mirada i entendre el món com un tot del qual formem part i al qual tenim no només el dret, sinó la necessitat d’obrir-nos-hi. El segon vol dir canviar d’estratègia, de producte, de metodologia o del que faci falta per treure avantatges competitius d’allò que ja tenen les empreses al seu abast (ja siguin dins els seus propis equips a al context immediat). Això vol dir que ACC1Ó no ha estat creada per subministrar analgèsics, sinó vitamines. I segurament mai hem necessitat tantes vitamines, tanta determinació i tanta capacitat per reinventar-nos empresarialment com ara.

Per això creem ACC1Ó. Per a això neix avui. Torna a néixer. Segueix naixent. Acaba de néixer. Si amb aquest naixement podem realment aconseguir ajudar al teixit productiu català, no només a sobreviure, sinó fins i tot a canviar, d’aquí alguns anys, podrem recordar i celebrar aquest dia amb més alegria de la que podrem experimentar avui.

Fa uns dies, el programa La Malla que lidera la Cristina Sáez, emetia un reportatge sobre la “Generació Y”, amb l’excusa del llançamet de la Revista Equis. Per quina raó varen contactar amb mi per a què en parlés, és un misteri. Després de veure el reportatge, encara ho entenc més. Abans d’inscrustar el vídeo, dues conclusions: no tornar a deixar que em gravin al Monty Cafè (excel·lent per a moltes altres coses) i repetir-me mentalment, abans de dir cada paraula, “vocalitza, vocalitza, vocalitzaaaaaa”…

Sovint tendeixo a pensar que la gestió del coneixement –intern i extern- i impulsar una determinada cultura o valors corporatius a ACC1Ó és un repte complicat. Dues organitzacions d’origen, amb unes tendències, costum i cultures organitzatives diferents, amb processos, llenguatges i mites fundacionals divergents, representen un repte, si el que us vol fer és crear una identitat col·lectiva nova i generar espais per a l’aflorament i la compartició del coneixement tàcit (i de vegades també l’explícit).

Ahir, no obstant, em va agradar escoltar a la Gema Esteban explicar alguns dels projectes que du a terme Telefónica per fer front a aquests reptes. I per a ells sí que el context és complex: una organització present a vint-i-no-sé-quants països, am b més de 250.000 treballadors, bona part d’ells procedents de les grans adquisicions que ha fet la companyia al llarg dels darrers anys… Quantes cultures corporatives s’hi poden trobar, allà dins? Quin futur hi pot tenir cap projecte de dinamització i impuls d’uns valors laborals i ètics comuns, amb un paisatge com aquest? Ells parlen de tres objectius operatius als que ha de contribuir el seu projecte de gestió del coneixement i del canvi cultural intern: ha d’empènyer als seus treballadors/col·laborador a…

• Fer les coses diferent
• Fer les coses junts
• Fer les coses un sol cop

Ergo, compartir coneixement per generar identitat corporativa, per guanyar eficàcia i productivitat. Teleològic i interessat, és cert. Però llaminer, empresarialment parlant, no? De fet, el missatge que subratllava el vídeo amb què van fer el llançament del producte segueix el següent fil argumental: “El coneixement és valuós… aplicat a tasques concretes, és productivitat… aplicat a tasques noves, és innovació… la innovació és la característica que ens fa créixer…”

L’explicació de la Gema va ser de manual. Trufada de llocs comuns benintencionats. “La diversitat humana dels treballadors és una de les seves majors riqueses”. “Els reptes que planteja són, alhora, oportunitats enormes per a què sorgeixin solucions creatives”. “Les persones i el seu talent són el major actiu d’aquesta companyia”… Crec que ha arribat un punt on són molts centenars de persones les que poden elaborar aquest tipus de discurs i comparteixen els mateixos mantres de la gestió del coneixement i la dinamització corporativa. Així que la a diferència està en la forma de passar del mantra a la praxi. I en la força en què això es faci.

El projecte que va explicar, la “Red de Conocimiento de Telefónica” i la plataforma eKISS –basada en Sharepoint- és la forma –una de les formes – en què Telefónica vol fer front a aquests reptes. Té com a objectiu promoure la transferència de coneixement entre equips sovint geogràficament distants. Es basa en la posada en marxa de comunitats de pràctica (o comunitats a seques) orientades a compartir informació sobre processos directament relacionats amb les tasques i el negoci a què es dediquen. Són, per tant, grups d’usuaris units per un interès de millora en les seves funcions professionals. El projecte descartava, específicament, articular les comunitats al voltant de temes d’oci, com altres corporacions sí han fet. Algunes conclusions/condicions del projecte són interessants:

• L’horitzontalitat i la visibilitat de la persona és la clau. El sistema de generació bottom-up és crucial. Ha de ser tan important com la direcció up-bottom. Jo crec que fins i tot, més. Molt més.
• La figura dels animadors és fonamental. Sorgeixen de forma més o menys espontània, de diferents racons de l’organització. Seria interessant fer un estudi de les condicions que faciliten o inhibeixen l’aparició d’aquestes figures en un context corporatiu… perquè a l’EGB em van inculcar que no confiés gaire en això de la generació espontània…
• Fins ara, no s’ha optat per cap sistema d’incentius directes ni per la remuneració dels animadors. No obstant, en alguns departaments, la participació a les comunitats i compartir coneixement suposa un 5% dels objectius de tothom. Recomanen –la Gema Esteban i la Núria Vilanova, presidenta d’Infor-Press, que la va seguir en l’exposició- sistemes de recompensa informals, inestables, intangibles…
• No tenen cap sistema de mètriques o d’indicadors d’èxit gaire elaborat. Compten visites, descàrregues, hits o d’altes elements volumètrics, però no han trobat cap sistema més fiable de mesurar el progrés dels objectius que es fixa un programa d’aquest tipus.

Conclusió: un projecte interessant per tenir com a referència, amb un punt de partida tecnològic, metodològic i filosòfic, no gaire millor que el que tenim a ACC1Ó, i amb un context i factors crítics molt, molt, molt més complicats… Qui no es consola…

“Je n’ai jamais pu découvrir s’il était un vrai chaman. Mais je crois qu’il était un chaman: je ne l’ai jamais vu rire une seule fois.”

Des que vaig llegir-li a Lévi-Strauss la seva interpretació del mite de Quesalid, mai més he aconseguit deixar de veure-la com la metàfora perfecte que explica la gènesi de la mirada antropològica. Un dia com aquest és una bona excusa per recuperar-ne la història.

Claude Lévi-Strauss, al Brasil, als anys 30

Qui era Quesalid? Tal i com ho recordo (i espero que les inexactituds no siguin excessives), en Quesalid era una persona amb mirada curiosa i escèptica. No es creia als xamans del seu grup. No confiava en els seus encanteris i prestidigitacions. En els seus trànsits i curacions miraculoses. Sospitava que hi havia alguna cosa més. Que hi havia truc. I així era. Els xamans feien trucs i es provocaven artificialment els “viatges”. I ell se n’adonà.

Per això, va marxar a córrer món. O potser el van fer fora, per incrèdul i problemàtic. Les dues explicacions són vàlides. Va córrer món i va conèixer altres xamans, altres malalts i altres audiències. En va conèixer els trucs. Va aprendre a veure’ls ràpidament i a distingir-ne els bons i els dolents, els que aconseguien complir la seva funció davant dels seus grups i els que no. Un bon xaman necessitava bons trucs. Si tenia bons trucs, aconseguiria ser versemblant. Si era versemblant, era cregut. I si era cregut i reconegut, podia, realment, curar.

Així que va començar a practicar. Li resultava evident que ho feia millor que alguns altres. Que se’l creien més. Que tenia millors trucs i els escenificava de forma més convincent. Tots dos sistemes –els més versemblants i els que ho són menys- són equivocats, falsos, però també se li fa evident que un sistema és molt més efectiu que l’altre. Així doncs, ràpidament, el seu aprenentatge el permet convertir-se en un xaman respectat i popular.

Quesalid, l’individú incrèdul i cínic es convertia en practicant, en xaman. El domini de la tècnica i dels trucs el permetien fer-ho bé. Aconseguia generar prou versemblança i consens. I curava als seus pacients. Quesalid, escrivia Lévi-Strauss, “no se convirtió en un gran hechicero porque curara a sus enfermos; sino que sanaba a sus enfermos porque se había convertido en un gran hechicero” (Antropología Estructural, p. 207).

Al final de la història, ja no podem saber què pensava Quesalid de sí mateix. Si es considerava un autèntic xaman o un impostor. Si es creia el seu discurs o només hi buscava la glòria, a base de la posada en pràctica d’una metodologia. El fet que no rigués mai, però, fa pensar que mai va deixar de veure-li els trucs, a les seves actuacions, però que, malgrat això, creia fermament en la seva eficàcia.

Personalment, sempre he llegit el mite de Quesalid com una metàfora que parla de la peculiar mirada de l’antropologia. Una mirada estranyada i curiosa, que, com la de Quesalid, no s’atura fins que no li descobreix el truc a les coses. Als sistemes socials. Als comportaments grupals. A aquesta crazy little thing called culture. La mirada que trenca l’encantament de les coses. La que en revela el funcionament simbòlic. I no obstant, una mirada creient i fervent. Una mirada que, de tant mirar, desgasta no només allò que mira sinó també els ulls amb què mira, que s’obliden d’un mateix i de les pròpies conviccions i judicis previs. Al final de la seva història, Quesalid ja no pot ni sap jutjar als xamans. Al final de la seva formació, els autèntics antropòlegs tampoc ja no són capaços d’establir judicis senzills i sumaris.

Un dia, al llarg del seu trajecte, empès per la curiositat, Quesalid va mirar rera la cortina i va veure els fils que movien els personatges del teatre de titelles que és la vida social. I mai va poder deixar de veure’ls. Per això, primer, va deixar de creure. Després, la incredulitat el van fer començar a practicar. A continuació, va oblidar el seu propi prejudici i va deixar de qüestionar-se si creure o no. I, finalment, va deixar de riure. Perquè estava condemnat a veure, per sempre més, totes les coses, al mateix temps, des de davant i des de darrera de la cortina, confonent fils i titelles.

Aquesta és la mirada de Quesalid. Aquesta, he pensat sempre, era la mirada de Claude Lévi-Strauss. In memoriam.

La situació econòmica a Catalunya no ha anat gaire carregada de bones notícies, al llarg dels darrers mesos. L’empresa viu una de les situacions més complicades que recorda i tothom intueix que, més enllà de quadrar els comptes de cada final de mes, de cada trimestre, hi ha molt més. Es parla de canvis de paradigma, de nous models econòmics, d’acceleració d’una transformació global… També es parla de les oportunitats, dels avantatges emergents que una situació de canvi genera. Aquesta és la mirada que realment és productiva. La mirada que caracteritza l’esperit d’una empresa ambiciosa.

interACC1Ó´09: vitamines per a l´empresa

El proper 28 d’octubre es reuniran a Barcelona més de 3.000 empreses ambicioses. Sota el paraigües d’interACC1Ó’09, la segona edició de l’esdeveniment empresarial de referència que organitza ACC1Ó, es produirà una alta concentració d’ambició, valentia i ganes de descobrir noves oportunitats de negoci, reals i tangibles, per a l’empresa. Oportunitats reals a mercats internacionals. Oportunitats tangibles de transferència tecnològica. Oportunitats pràctiques per millorar la competitivitat de l’empresa.

La sessió plenària d’interACC1Ó correrà a càrrec dels coneguts David J. Rothkopf, expert en comerç internacional que va formar part del govern Clinton i que actualment assessora l’administració Obama (autor del best-seller Superclass. The global power elite and the world they are making, traduït a l’espanyol com a El club de los elegidos: cómo la élite del poder global gobierna el mundo) i Claude Smadja, membre del consell d’administració d’Infosys, una de les multinacionals asiàtiques més influents del món, i impulsor del Forum de Davos, dins el Fòrum Econòmic Mundial. Amb ells, l’empresari català podrà descobrir quines estratègies estan seguint els gegants asiàtics i nordamericà i quines són les oportunitats que se li presenten a l’empresa europea.

Un altre dels continguts centrals d’interACC1Ó serà el Fòrum de Prospectiva Internacional de l’OME, l’Observatori de Mercats Emergents d’ACC1Ó, que permetrà descobrir, de forma detallada i precisa, un mapa de més de 200 oportunitats emergents que se li presenten a l’empresa a gairebé 40 països.

A partir d’aquí, l’oferta d’activitats i possibilitats d’interACC1Ó es va segmentant en múltiples espais i formats de treball. Als tallers participatius, s’aborden de forma específica i dinàmica tres puntals fonamentals de la competitivitat empresarial: el finançament, l’estratègia empresarial i el talent i el lideratge. A la trobada de comunitats de l’Anella, s’abordarà de forma concreta com aconseguir resultats empresarials reals com a conseqüència del treball en comunitats virtuals. Al Fòrum TECNIO, es presentaran més de 40 experiències, projectes i oportunitats concretes de transferència tecnològica cap a l’empresa, als camps de les TIC; de la biotecnologia i la salut; dels materials i la producció; de l’energia i el medi ambient; i de l’alimentació i la química.

interACC1Ó és el lloc per tenir i aprofitar el contacte directe amb els assessors en transferència tecnològica i, sobretot, amb els directors de les 35 oficines a l’exterior d’ACC1Ó. Aquest últim element tindrà continuïtat al Mercat de Centres de Promoció de Negocis dels dies 29 i 30 d’octubre i constitueix una ocasió especialment útil per descobrir possibilitats reals i concretes de fer negoci a tot el món.

Però interACC1Ó és més. La jornada segueix desgranant-se en més espais, més personals, més dinàmics, més participatius. Com un joc de nines russes, cada cop més abastables i de petit format, però integrant-se en un discurs i un fil conductor únic, se succeeixen les activitats: des de cantonades per a fer speed meetings fins a espais d’assessorament empresarial directe, passant per una dotzena més de racons i excuses per enriquir la xarxa de contactes i endur-se’n idees i noves estratègies per innovar i sortir al món.

A les jornades prèvies d’interACC1Ó que s’han celebrat a diferents ciutats de Catalunya, en Xavier Marcet solia repetir un fet encoratjador: la majoria de les empreses que avui estan al rànking del Fortune 500 van ser creades durant la crisi i la recessió de 1929. I ho solia rematar amb una frase igualment vitamínica: “ara que pinten bastos, ens hem de preguntar si aguantem. Si aguantem, és que hem de créixer. Si no aguantem, és que hem de canviar”. Tant per créixer com per canviar, el dia 28, interACC1Ó és una bona recepta.

Fa uns mesos, n’Antoni Garrell em va fer una d’aquelles ofertes que un no pot refusar. Participar del cicle de conferències que l’Escola Superior de Disseny està realitzant, per commemorar els seus 20 anys, era llaminer. El tema? “Del que tu sàpigues, Joan”, em van dir.

La temptació de reciclar alguna de les xerrades que tenia més fresques, era gran. No obstant, la disciplina del disseny i els dissenyadors són un d’aquells col·lectius per als que he desenvolupat un gran respecte i una especial esperança al llarg dels darrers anys de recorregut professional. Per diverses raons. D’una banda, perquè crec fermament que tant la seva metodologia de treball com la seva ubicació dins la cadena de producció empresarial, a mig camí entre les disciplines tècniques i les socials, fomentant un tipus de pensament lateral, out-of-the-box, és especialment fèrtil. A tot arreu i, de manera encara més específica, als projectes digitals.

D’una altra banda, perquè trobo que existeix una forta connexió entre l’etnografia i el disseny. Ambdues són metodologies que solen quedar ubicades dins un nínxol d’especialització molt concret. L’etnografia, al terreny de la recerca acadèmica o pseudoacadèmica. El disseny, a actuar a un nivell superficial, al final del procés productiu. I no obstant, ambdues metodologies, integrades des del principi d’aquest procés i imbricades dins tot ell, són clau per intentar introduir elements d’innovació, pertinença, connexió amb els públics/usuaris/clients. Etnografia i disseny, plegades, permeten canalitzar eficaçment la creativitat dels mateixos usuaris, afavorint dinàmiques reals d’innovació oberta, a.k.a., open innovation.

En aquest sentit, em va alegrar i em va refermar, constatar que l’etnografia forma part del currículum formatiu dels dissenyadors en, com a mínim, tres assignatures. No estaria de més que l’antropologia, amb el seu nou i flamant grau, també s’adonés d’aquesta connexió i introduís continguts d’aplicació pràctica i formació en metodologies creatives i de disseny.

Un altre dels aspectes que em va sorprendre positivament és que, als darrers mesos, a l’escola els hagin trucat diverses empreses per demanar-los si fèien “design thinking”. En paraules d’un dels professors, “és com si truquessin a un forn de pa i els demanessin si fan bread thinking. És clar que en fem!”. Deu ser que algunes empreses estan aplicant el que intentem explicar-los des d’ACC1Ó als tallers d’innovació oberta o dins del marc d’interACC1Ó…

De manera que, amb totes aquestes motivacions i a risc de pecar de naïf, intranscendent, vaig mirar de preparar i endreçar alguns dels temes específics per a un col·lectiu d’alumnes i professors de disseny.

La xerrada tenia tres blocs diferents. Al primer, em venia de gust fer un recorregut per les interfícies gràfiques d’usuari, com a un dels elements centrals on el disseny –per a entorns digitals- es fa més cabdal. Així, passava des del mouse de Douglas Engelbart i la seva metodologia basada en observar les pautes de joc i aprenentatge dels nens (etnografia) a les interfícies dels primers PCs, per arribar a passejar-me per escriptoris en 3D, interfícies a la cloud (computing), interfícies mòbils i, finalment, interfícies d’immersió total.

A continuació buscava ubicar la pràctica dels dissenyadors a la intersecció entre coneixements tècnics i (socio)antropològics. He parlat moltes vegades d’aquesta falsa oposició, basada normalment en la ignorància, entre una perspectiva sociocèntrica i la necessària competència tècnica, a l’hora d’afrontar una recerca, un projecte o un producte. Crec fermament que les disciplines i els perfils més potents que han d’empènyer el teixit productiu de la societat del coneixement sorgeixen de les formacions híbrides, com la del dissenyador. De la necessitat d’aquesta mirada híbrida parlava en aquest segon bloc.

En tercer lloc, volia mirar de perfilar i aterrar, dins un breu recorregut conceptual, el concepte de design thinking. Em vaig recolzar especialment en alguns articlets previs (aquí i aquí) i al post al que sempre acabo recorrent del Ramon Sangüesa sobre el tema.

La presentació que vaig preparar per a la xerrada potser és de les menys autoexplicatives que he fet mai, però, un cop feta, el millor és compartir-la, no? Així doncs, a continuació, l’abstract de la xerrada i el document de la presentació…

L’hegemonia de la interfície (o els reptes del disseny al món digital)

Ja fa alguns anys que hem assumit que el ciberespai és un entorn creixentment important, en tots els àmbits de la vida social. La sociabilitat, la vida econòmica i laboral, l’activitat cultural, el debat polític, la recerca, la comunicació… totes les dimensions de la nostra vida social i individual s’han vist conquerides per la dimensió digital i intensament connectada que ha provocat la popularització d’Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquesta (r)evolució multidimensional comporta un repte específic de primera magnitud per al disseny. La vida digital té lloc en espais artificials, on el disseny, la producció sintètica, tenen una importància com mai havien tingut en cap altre entorn d’interacció humana. Al ciberespai, tot ha de ser dissenyat, des del paisatge fins a les identitats de les persones o, fins i tot, les pautes d’interacció i comportament.

Aquesta xerrada vol subratllar alguns d’aquests nous protagonismes, donar alguns conceptes i exemples i obrir un debat sobre fins a quin punt el disseny afronta un nou rol en aquesta societat intensament tecnificada, on la interfície s’ha convertit en hegemònica.

Els congressos de l’Observatori per a la CiberSocietat han marcat l’evolució de la meva vida professional. Ara, després d’alguns mesos treballant-hi a l’ombra i fent més reflexió que acció, finalment, se n’ha llençat i s’està promocionant una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l’aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d’objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l’aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli més acadèmic per estendre-n’hi les ales. Per començar, vàrem proposar un joc. Un joc col·lectiu que va ser el primer mòdul del congrés, per posar-li títol, generant centenars d’aportacions (algunes gravades en vídeo, altres deixades al mur). Després vàrem escollir sis àrees temàtiques (educació, economia, comunicació, política, ciència & investigació i cultura) dins les què s’han dissenyat més de quaranta grups de treball. Aquests grups de treball estan recollint propostes de comunicació fins al 15 de setembre… Eppur si mouve…

Vull escriure’n quatre línies –només quatre-, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure’n l’evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d’aquest decenni.

Cultura & Política @ CiberEspai - 1r Congrés ONLINE OCS / 2002

Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol “Cultura i Política al CiberEspai“. Aleshores no li dèiem “primera edició”. Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de “digitalització” de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d’una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l’associació i les primeres vinculacions amb en Roberto Balaguer, l’Octavio Islas, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro, el Fernando Gutiérrez… Recordo especialment una frase del José Luis Orihuela, quan, mentre en dibuixàvem l’estructura i les línies bàsiques d’aquell congrés, teclejava “estoy emocionado”… Aquell congrés, que es va organitzar des d’una habitació del Poble Sec, per sorpresa nostra, va fer participar fins a 700 persones. Va ser l’inici d’una nissaga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d’aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Destecnocentrificar-ho. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportéssim…

Cap a quina societat del coneixement? - 2n Congrés ONLINE OCS / 2004

L’edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l’activitat. L’experiència de 2002 va servir per disposar d’una metodologia testada i un seguit d’àrees a millorar. Els ritmes de treball, l’amplitud de l’equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d’elaboració d’un entorn digital a la mida de l’esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d’abast internacional que superava els 4.000 participants. L’enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos “Cap a quina societat del coneixement?” estàvem anant. En el camí cap a aquest debat van sumar-s’hi, entre d’altres, l’Oriol Ferran, l’Adolfo Estalella, l’Alejandro Piscitelli, la gent de Cibersomosaguas, l’Edgar Gómez, el Daniel Domínguez, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i un etcètera realment llarg que explica com vam arribar, viralment, à la 2.0, a tants participants…

Havíem deixat enrera l’èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d’una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l’altra, intentaven capitalitzar el concepte de ‘societat del coneixement’, uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure’n rendiment. Totes dues ho feien des d’un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d’una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La ‘societat del coneixement’ que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n’elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l’etiqueta “2.0″, que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.

Coneixement Obert, Societat Lliure - 3r Congrés ONLINE OCS / 2006

Dos anys després, el 2006, amb una metodologia de treball més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d’una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma ‘2.0’ estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s’hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s’hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L’equació “Coneixement Obert, Societat Lliure” era una de les formes d’expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d’entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.

Crisi Analògica, Futur Digital - 4t Congrés ONLINE OCS / 2009

Han passat gairebé tres anys des d’aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d’anihilar-ho tot, d’acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això hem cregut que és un bon moment per incitar a . Que és un bon moment per mirar més enllà d’aquesta enorme fumarada que amenaça de deixar-nos atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l’altra banda d’aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l’immobiliari) de la vella economia. Des de l’Observatori per a la CiberSocietat, i arran del títol/lema/excusa “Crisi Analògica, Futur Digital” us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?

Si fa un parell d’anys em diuen que més de 2000 persones es trobarien a Eivissa per cantar una mateixa cançó, difícilment hagués pensat que fos en eivissenc i sortís dels nostres propis –amagats, humils i sovint avergonyits- arrels.

Si fa un parell d’any algú m’expliqués que tres generacions d’eivissencs, uelos, pares i fills, s’aplegarien en ocasió del 8 d’agost, celebrant, aplaudint i recolzant una crida en favor de la llengua pròpia i reclamant una forma diferent i autòctona, d’interpretar el què és la “fiesta de Ibiza”, no me l’hagués cregut.

Si fa aquest mateix parell d’anys em dibuixen una escena on fills d’immigrants, nascuts a Eivissa però sistemàticament negadors i denigradors de la llengua i cultura eivissenques -catalanes- comparteixen festa, bots i cançons amb pagesos amb la cara i la llengua descobertes, pensaria que m’explicaven una pel·lícula de ciència ficció.

I, no obstant, amb la justa mesura d’ingredients propis, nous i antics, amb la prestidigitació de la música, amb una punteta d’orgull propi que ha anat creixent els darrers anys i amb una mínima però distingible disminució de l’autoodi que ens caracteritza lingüística i culturalment… totes aquestes escenes inversemblants, per un moment, es van fer palpables.

Dibuix fet per als Ressonadors d'un tal Toni (http://untaltoni.blogspot.com)

Durant un parell d’hores d’una nit tan apropiada com la de la Diada del 8 d’Agost, a un escenari tan imponent com la falda de les murades de Dalt Vila, els Ressonadors, ho varen (tornar a) fer possible. Palpable. Imaginable. Tangible. Allò que va fer Uc per la cultura tradicional pitiüsa fa molts anys, amb un públic relativament tancat, en veu baixa, ara ho estan amplificant aquests Resssonadors, saltant fronteres, amb naturalitat, amb enginy i amb unes conseqüències que van molt més enllà de les dues hores d’un concert cada tants de mesos, o d’un parell de milers de discos venuts.

Ressonadors reinterpreta i fa d’altaveu d’uns versos que estan a l’ADN d’aquesta illa. Canten a la mateixa essència del que hi ha estat la vida durant segles. N’expliquen diferents històries i deixen registre d’una riquesa i una singularitat que ha quedat desdibuixada per la pròpia evolució històrica quasi-suïcida dels eivissencs. Uns eivissencs sense una classe burgesa que fes bandera –o pensés que podia treure partit- de la seva pròpia identitat, amb una llarga història de petitesa i de repressió cultural i lingüística terriblement accentuada durant el franquisme i amb un allau migratori de turistes i treballadors que ni entenien ni ningú els explicava què, qui ni com som. Ressonadors són el llevat de cervesa d’una coca que ja portava algun temps al forn, en el camí estrany i tortuós cap a una certa normalitat i desdramatització en l’ús de la pròpia cultura. Ressonadors farà possible (o com a mínim, farà més fàcil) que els nostres fills arribin a cantar, conèixer i entendre, les cançons dels nostres pares i dels nostres uelos.

Darrera d’aquesta proposta musical hi ha una passa cap a una certa normalitat en la rememoració, reinterpretació i assumpció de la tradició musical, cultural i lingüística de l’illa. I és molt eivissenca: és integradora, és oberta, és col·lectiva i és prou subtil com per a que cadascú pugui construir-hi el discurs que vulgui i sàpiga. En definitiva, diran alguns, només és música.

—

Article original publicat al Diario de Ibiza de l’11 d’Agost de 2009.

« Older Entries