Sol passar en èpoques pre-electorals. Qualsevol que tingui quatre coses publicades a Internet sobre política i alguna de les eines de moda (avui toca Twitter, a la darrer campanya electoral, Second Life era la bomba i els blocs, una eina irrenunciable), els periodistes el troben i li demanen opinions. A partir d’aquí, el que es fa amb aquestes ‘declas’ ja és més variat. Com a mostra, deixaré les preguntes i respostes que una periodista em va fer fa uns dies i, a continuació, es pot contrastar l’ús que en va fer a l’article de El País “Un tuit por un voto“.

¿Qué importancia tienen twitter en la comunicación política?
Twitter acaba de cumplir cinco años. Aún no está claro qué importancia tendrá, en el futuro, pero a día de hoy, convertido en un canal de moda para casi todo, Twitter es irrenunciable para cualquier candidato electoral. Sirve para que el candidato diga “soy moderno” y “estoy a la última”. Para muchos de los políticos en liza en la próxima campaña, Twitter es más un mensaje que un medio.

Y no obstante, es un medio. Un medio potente con el que dar información de primera mano y permitir la interpelación y la respuesta directa. Puede ser una herramienta importante de comunicación política y de gestión de la administración y del gobierno, una vez se termine el proceso electoral. Ahí está el verdadero potencial de Twitter como herramienta de comunicación política (más que como plataforma de propaganda electoral), lo mismo que ha ocurrido antes con los blogs de los políticos. No obstante, sólo unos pocos le dan realmente este uso y del mismo modo que la mayoría de los blogs políticos son abandonados poco después de las elecciones, me temo que algo parecido pasará con las cuentas de Twitter de los candidatos.

Que un político –más allá de las elecciones- atienda a la ciudadanía de manera directa, que utilice los medios sociales para conectar y conversar con sus ‘administrados’ y sus electores, no puede ser sino una pequeña revolución en un contexto donde nuestros mecanismos de democracia directa y de ‘accountability’ respecto a los políticos son más bien escasos.

¿Son especialmente activos los políticos catalanes en twitter? ¿A quiénes destacaría y por qué?
Tenemos algunos tuiteros políticos de trayectoria importante. Ernest Benach es seguramente el más reputado y prolífico: tuitero desde abril de 2008, con 9.648 seguidores, y más 6.700 tuits enviados. En su recorrido político, Benach se ha destacado como un decidido impulsor de las nuevas tecnologías como elemento clave de comunicación y transparencia política. Miquel Iceta es uno de los más activos del PSC. Aunque destaca especialmente como bloguero, su cuenta de tuiter (creada en septiembre de 2009) tiene más de 2,500 seguidores.

Entre los políticos candidatos a las próximas locales vemos una diferencia importante. Mientras que Jordi Hereu acaba de llegar a la tuiteresfera, con un perfil creado específicamente para esta campaña (el pasado mes de enero), Jordi Trias es un tuitero experimentado, con cuenta creada en junio de 2.008, triplicando su número de seguidores (3.700 vs. 1.200). Mucho más activa en este espacio era la derrotada de las primarias socialistas, Montserrat Tura, tuitera desde hace más de un año y con más de 5.300 seguidores. Jordi Portabella, por su parte, también ha abierto su cuenta hace apenas un par de meses, con algo menos de 1.500 seguidores. El más seguido de todos los políticos de primera fila en liza en la próxima contienda electoral barcelonesa, sin embargo, es Joan Laporta. Sus casi 12.000 seguidores representan más del 10% de los votos que recogió hace unos meses en las elecciones autonómicas, aunque sus intervenciones han sido más bien pocas, con una media inferior al tuit diario.

¿Una excesiva actividad en twitter de un político concreto puede suponer que descuida otras áreas?
Twitter es un canal de comunicación. Es inmersivo y envolvente. Si los políticos lo gestionan directa y personalmente, especialmente en campaña, puede suponer un cierto grado de atención. Sin embargo, no creo que eso pueda ser la causa de descuidar nada. Incluso si pudiéramos llegar a considerarlo así, no creo que fuera excesivamente preocupante –al contrario- que un político dedicara “excesivo” tiempo a hablar con sus votantes/administrados a través de un canal breve, directo y estructuralmente democrático como Twitter.

Fa algunes setmanes vaig participar en una animada conversa sobre xarxes socials que s’editava i es publicava a la Revista Blanquerna, adreçada a la seva comunitat universitària. La conversa, amb el periodista/comunicòleg Josep Lluís Micó i el psicòleg Xavier Carbonell va ser entretinguda i miscel·lània. Repassant-la, me n’adono que a moltes de les preguntes ja fa molt temps que dono les mateixes respostes. No sé si és perquè no renovo les meves lectures/opinions o perquè aquestes respostes van consolidant-se i el medi “2.0” va consolidant la seva pròpia cultura, a tota velocitat… Sigui com sigui, aquí va la “conversa” en format editat (i SEO-friendly ) i en PDF ‘formal’ adjunt clicant sobre la imatge de la dreta.

Societat, política i cultura en xarxa. Conversa sobre xarxes socials a la Revista Blanquerna

Societat, cultura, política… en xarxa
Les plataformes online han viscut en els darrers anys un creixement exponencial, algunes han estat una moda passatgera però altres estan tenint un fort impacte social que fa pensar que han vingut per quedar-se. És el cas de Facebook, la xarxa social amb més de 500 milions d’usuaris que permet entre d’altres funcionalitats compartir amb amics informació personal, comentaris, material audiovisual, les vint-i-quatre hores al dia. Aquest fenomen ha obert el debat sobre si les xarxes socials han transformat de forma radical les relacions socials i com afecta aquest canvi en els diferents entorns de les persones.

Des de diferents perspectives en parlen Joan Mayans, investigador i president de l’Observatori de la Cibersocietat; el Dr. Josep Lluís Micó, periodista, professor i coordinador del grup de recerca Digilab-Laboratori de Comunicació Digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL; i el Dr. Xavier Carbonell, psicòleg, professor i responsable del Grup de Recerca en Conductes Desadaptatives de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

Josep Lluís Micó: Pràcticament hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que les xarxes socials no són una moda. En el passat, semblava que altres programaris o aplicacions anaven a canviar-nos la vida, per exemple Second Life, però realment no va ser així. En canvi, el cas de xarxes com Facebook o Twitter és molt diferent, oi? Per què?

Xavier Carbonell: Jo diria que, en principi són una moda, el que passa amb les modes és que algunes es queden i altres que arriben amb molta força -com Second Life- no són útils i desapareixen. Però sembla que les xarxes socials sí que serveixen, ara tindran un boom, seguiran pujant, després baixaran però s’estabilitzaran possiblement amb una taxa de penetració força elevada.

Joan Mayans: Les xarxes socials com a tal no són una moda, però sí que hi ha molts aplicatius dels que ara conformen l’escenari de l’entorn 2.0 que cauran. Tot i que Facebook té pocs números d’acabar caient, d’aquí cinc anys no serà el que coneixem ara. Facebook és un fenomen que està aquí per quedar-se ja que constitueix un canvi radical en les pautes de relació amb els altres.

JLM: Quan hi ha una novetat d’aquesta magnitud, les dues reaccions més habituals són, per una banda, el rebuig frontal, perquè desperta recels o fa por, i per l’altra, l’entusiasme, el seguiment incondicional, el proselitisme. Creieu que el fet que hagin estat els joves els primers a adoptar les xarxes socials influeix en el tipus de relacions que tenen també els adults? És a dir, estan canviant les relacions per la influència dels joves als grans i no a la inversa, com històricament era habitual, dels grans als joves?

JM: Hi ha una pregunta que probablement en Xavier, com a psicòleg, podrà explicar millor i il·lustra aquesta qüestió: si la societat en general s’està juvenilitzant o no. Personalment crec que l’adopció de noves tecnologies quasi sempre ha vingut donada per la joventut i potser sí que ho vincularia amb uns corrents més antropològics o sociològics del món contemporani on els adults cada vegada fem més de joves i els joves fan cada vegada més d’adults. No sé què és causa o conseqüència de què però aquest canvi no ve provocat només per les TIC o les xarxes socials. Crec que les xarxes socials són més producte d’aquesta pauta de comportament contemporània occidental que no el contrari.

XC: Per definició les revolucions les porten els joves. Per exemple, en el món de la música, el rock’n roll el van portar els joves, una nova forma d’entendre la música. El que potser està passant és que el rock’n roll durant molts anys el va seguir escoltant gent jove, i la gent jove que es feia gran. Però les persones que ja tenien 50 anys quan va néixer el rock’n roll no el van adoptar.

JLM: En tot cas, tots dos heu coincidit a dir que les xarxes van néixer com una moda, tot i que, tenint en compte la dimensió que han adquirit en el present, ja no ho són. També heu comentat que estan alterant, modificant o aportant noves dimensions a les relacions socials. Les desnaturalitzen perquè perdem contacte físic o les enforteixen perquè ajuden a matisar o enriquir aquest contacte? És només una qüestió retòrica, formal, d’un entorn nou que té les seves normes o això de debò influeix en les relacions directes?

JM: El registre comunicatiu propi que es dóna en els mitjans electrònics és important, és substantiu. No és qüestió de si som més hipòcrites online o si hi ha una contradicció entre les formes que utilitzem quan ens trobem cara a cara i les que utilitzem quan fem servir un canal digital. De fet, al llibre Género Chat vaig estar estudiant com el registre mateix de la comunicació en un entorn purament textual construïa realment el format de la relació. L’espai de relació, que abans era un canal de xat però que igual podia ser el mur de Facebook o un correu electrònic, crea les seves pròpies normes i registres comunicatius. La relació que construïm a la xarxa té un registre propi diferent de quan ens veiem cara a cara, però també són diferents els nostres registres quan ens veiem cara a cara en funció d’on ens trobem; en un dinar familiar o si ens trobem en un pub per veure un partit de futbol, els codis també serien diferents.

JLM: Però són permeables?

JM: Per a mi són completament permeables, compatibles i es reforcen mútuament. No hi ha una relació on un registre o un canal desvirtuï l’altre. Estic segur que el meu entorn social és més ric gràcies a què tinc unes eines o uns espais de comunicació i de relació social que fa 20 anys no tenia.

XC: Sí, jo crec que és molt encertat el que dius: el mitjà és el missatge. El telèfon en el seu moment, ja no parlo del mòbil sinó del fixe, ja va representar un canvi, la pròpia escriptura ja va representar un canvi. Abans el canal de comunicació era oral, per tant tots aquests nous canals el que fan és afegir noves possibilitats però res més, és un canvi que forma part del procés evolutiu. Quan parlem d’aquests temes penso molt en Darwin perquè dels canvis que es produeixen només es mantenen els que són adaptatius i això provoca un canvi en l’individu i un canvi en la relació amb l’ambient. Doncs passa el mateix amb les xarxes, potser tu ara tens més relacions diferents de les que tenies abans, potser ara et relaciones més amb la gent que té Facebook i has deixat de relacionar-te amb una gent que ja no està en la teva onda, en la teva connexió…

JM: Però ara ja estem parlant de gent completament perifèrica, els que no tenen cap manera de comunicar-se digitalment.

JLM: Això és interessantíssim. Els vincles que teníem amb algunes persones amb les quals ens relacionàvem s’han afeblit perquè elles no estan connectades?

JM: T’ho poso a l’inrevés. Els vincles que podien quedar afeblits pel fet de no estar formant part de la xarxa social més immediata, disposen a través de les xarxes socials de noves formes i motivacions per tal de formar-ne part. Per exemple, la meva mare –que viu a 800 kilòmetres- es posa un portàtil a casa i intenta aprendre’n el dia que veu que si no es connecta no pot veure les fotografies de la seva néta, perquè això d’enviar una fotografia per correu postal s’ha acabat. Per tant, aquesta gent que es podia quedar al marge, troba amb aquests possibles vincles afeblits una motivació per utilitzar-ho i com que és efectiu ho utilitzen. La corba de dificultat i utilitat està completament descompensada. Fa molts anys, en una presentació, recordo que el director de LocalRet ens deia que l’aplicatiu que ha fet penetrar més internet en la franja d’edat de 50 anys amunt és Caprabo online.

JLM: En qualsevol cas, la teva mare té un avantatge, i és que tu ets el seu fill. Si en lloc de ser qui ets i de dedicar-te al que et dediques, tinguessis una altra feina i un domini inferior de les eines tecnològiques, potser ella no s’hi veuria tan capaç.

JM: Però jo sóc investigador d’aquest àmbit. Cap dels meus arguments més acadèmics sobre noves tecnologies van tenir cap efecte en ella. No és una qüestió de ser un usuari molt avançat, sinó de tenir una pauta de comportament d’allò més fàcil, agafar unes fotografies i penjar-les. No cal ser un expert. De fet, els arguments més efectius, són els menys experts.

JLM: Sigui com sigui, ens queda molt per recórrer. El Parlament de Finlàndia ha declarat que internet és un dret fonamental perquè el 95% de la població està familiaritzada amb aquesta plataforma. A Catalunya, o a Espanya en conjunt, amb prou feines arribem al 50%. Què us sembla si passem de les relacions socials a àmbits en què les xarxes socials tinguin altres aplicacions i utilitats, com l’escola, l’empresa o la política?

XC: Amb la crisi la gent que s’ha quedat sense feina fa servir ja no el Facebook sinó altres xarxes més professionals per donar-se conèixer, buscar relacions. És un canvi que neix d’una d’una necessitat, en aquest cas trobar feina. Tu parlaves de la relació entre aprenentatge i efectivitat, no? Si un nou aprenentatge resulta efectiu es farà servir a l’escola, a l’empresa, a tot arreu. Potser a l’escola és més fàcil perquè ja hi ha un canal, les noves tecnologies que estan al servei del mestre per compartir coneixement. El que encara falta és el procés que podria aportar aquestes xarxes. No és el docent qui imparteix coneixement amb un power point o que penja un document de treball sinó que entre tots generem coneixement a través d’un instrument que es diu xarxa social i aquesta realitat trigarà més temps a arribar però possiblement els joves mestres aniran incorporant aquestes idees. La transmissió de coneixement ja no és unívoca, d’un sol canal sinó que es genera d’una manera diferent.

JLM: Sense que això comporti cap risc perquè s’esvaeixi el principi d’autoritat del professor sobre l’estudiant, oi? Perquè si tendim a aquesta simetria absoluta, ens passem de moderns i d’oberts i acabem en l’extrem oposat, en què tan vàlid és el que diu l’últim dels alumnes com el docent expert en la matèria. Creieu que aquest perill és més teòric que real?

JM: A nivell d’escola, d’educació o d’aprenentatge el que dic quasi sempre que em pregunten sobre la qüestió de canvis de rol és que el professor ha de fer de professor i l’alumne ha de fer d’alumne, independentment que l’alumne tingui unes competències tècniques, que en algun cas en concret poden ser més evolucionades que les d’un mestre. El que hem de fer és solventar aquesta situació: el mestre s’ha de preparar per ensenyar en un entorn diferent. Una de les claus de la renovació, de que l’escola vagi al ritme necessari per poder seguir fent la seva feina en un món que ha canviat molt ràpidament a nivell tecnològic, és invertir en el reciclatge dels mestres perquè puguin ser competents en aquest àmbit. No pot ser que perquè un alumne sàpiga més de Facebook se li desmunti al mestre el principi bàsic de la generació d’aprenentatge.

JLM: I tampoc pot ser que una metodologia construïda després d’anys d’esforç i pensament quedi anul·lada per una novetat d’aquesta mena.

JM: El professorat s’ha de reciclar potser amb més urgència que en d’altres moments de canvi, i s’haurà de reciclar no només a nivell de continguts sinó també a nivell de coneixements tècnics i pràctics. I no és tan difícil reciclar-se en aquest aspecte concret quan un nen de 12 anys ho pot fer perfectament. El grau d’exigència que li pot suposar a un professor no és tan elevat. D’altra banda, tot i que el mestre ha de seguir fent de mestre i que s’ha de mantenir la jerarquia en la qual es recolza el mètode educatiu, hi ha tendències pedagògiques que diuen que l’alumne ha de participar activament, que les classes han de ser una mena d’obra col·lectiva on cadascú té el seu rol. El professor d’avui ha de fer de DJ ja no ha d’estar composant una música original i guardant el seu original en una caixa per portar-la a la següent classe, perquè els recursos estan a l’abast de tothom. No es pot explicar la Segona Guerra Mundial com una successió de fets, no té cap valor perquè aquesta informació està a tot arreu, en canvi, connectar uns fets amb uns altres per elaborar un discurs és un recurs, un procediment que no està a la Viquipèdia ni en una successió de dades.

JLM: Sense renunciar a afegir-hi material de collita pròpia. El DJ només punxa, però també cal que hi hagi compositors i intèrprets.

JM: És clar, però el copy-paste que fa un DJ el fa a base d’elaborar diferents peces per donar un sentit personal ubicat en un entorn en concret, en aquella classe en concret i en aquells alumnes en concret. Aquesta “localització” sempre és diferent i original.

XC: El risc aquest sempre hi és. També hi havia el professor que es va sentir amenaçat per les fotocòpies perquè allò que anava a explicar a classe l’alumne ja ho portava fotocopiat. Les tecnologies haurien d’implicar un canvi en la manera d’entendre l’educació; no vol dir que un mestre deixi de fer de mestre però, com tu deies, ha de tenir un paper diferent.

JLM: Us preguntava també per la política. En una època en què una pseudodisciplina com el màrqueting polític ha aconseguit tant de predicament, no us fa l’efecte que aquestes eines, sobretot després del bum posterior al triomf del Barak Obama als EUA, propicien que hi hagi més màrqueting que política?

JM: Però és que fer política és fer màrqueting. Governar és una altra cosa perquè al capdavall fer una bona campanya electoral és una qüestió que s’acaba el dia que hi ha eleccions. La campanya és comunicació, és màrqueting i ha estat així des del temps d’Atenes i dels sofistes. Al cap i a la fi, la retòrica política atenenca també era un mitjà de comunicació.

JLM: Us en poso un exemple. Un industrial fa molt bon màrqueting de la seva empresa, llavors li fan moltes comandes i quan les ha d’atendre, resulta que té la fàbrica buida, perquè realment no elabora res, només es dedica al màrqueting. Crec que hi ha una diferència notable.

JM: El fet de fer de polític o la política com a retòrica és una qüestió de màrqueting i governar és una altra cosa. La dicotomia entre màrqueting polític i política per a mi no existeix. En canvi fer de polític i fer de governant sí que és molt diferent.

JLM: Per a mi, són dos aspectes indissociables.

XC: Abans em sorprenien les campanyes televisives dels EUA. Ara em sorprenen les campanyes que fan servir les xarxes socials. És aquest procés de vendre el producte de la millor manera, de la manera que es considera més convenient per aconseguir els objectius, amb televisió, amb retòrica, amb xarxes socials, com sigui sempre estarem intentant vendre aquest producte.

JLM: Llavors coincidiu en la resignació absoluta davant dels missatges buits.

JM: Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influència molt gran a nivell de la política perquè democratitzen com a mínim l’accés o la transparència cap al governant. Avui en dia si un alcalde no té blog, per a mi és sospitós. Si no utilitza el canal més directe que podia tenir per parlar amb la ciutadania em sembla que o bé tecnològicament no és competent, per tant el fa un governant poc preparat, o bé es tracta d’una persona que vol ocultar alguna cosa, per tant el fa un governant poc de fiar.

JLM: La conclusió, doncs, seria que és bo fer màrqueting polític a través d’aquestes eines precisament perquè permeten prescindir dels professionals del màrqueting. Si Barak Obama respon amb la seva Blackberry els correus electrònics que li arriben i els comentaris que li deixen al mur del Facebook, i alhora va tuitejant constament, queda anul·lat el paper de l’intermediari. És això el que esteu dient?

JM: No del tot. Hi ha intermediaris prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles. Dependrà del valor que aportin. Un periodista o un expert en estratègia comunicativa tenen un paper significatiu. Tant per explicar l’acció de govern com per reclamar transparència en aquesta acció, les tecnologies no tenen un equivalent a abans, són molt importants. Això no treu, però, que aquests intermediaris amb valor puguin conviure amb la font informativa directa.

JLM: Abans dèiem que si un nen de 12 anys ho pot fer, com no ho ha de fer un mestre o un polític. Llavors, com ha de ser l’educació dels pares als fills en aquest àmbit?

JM: Jo crec que el pare ha de fer de pare i no en pot defugir ni negligir pel fet que li faci mandra saber com funciona Facebook.

XC: I si no en sap?

JM: En 10 minuts saps com va. És com pensar que pel fet que un nen sàpiga fer servir el comandament de la televisió ha de fer la programació de la televisió. No té res a veure una cosa amb l’altra. Els pares no podem defugir de la responsabilitat que tenim pel fet que ens faci mandra, que no en sapiguem o perquè ens faci por una determinada tecnologia. Els pares hem d’ensenyar als fills a viure en aquest món, i aquest món que trobaran els nostres fills serà intensament tecnològic, més encara del que ho és avui dia. El fet de dir “busca’t la vida” o pitjor encara “això no es toca” és treure als teus fills una crossa o moltes de les coses amb les quals hauran de caminar per la vida. No hi ha millor manera de garantir que acabin trepitjant fang que no fent el que hem de fer, que és acompanyar-los en aquest aprenentatge. I si per fer-ho hem d’aprendre durant 10 minuts com funciona una plataforma determinada, només hi ha una resposta èticament responsable: posar-s’hi.

XC: Els pares tenen aquesta responsabilitat i l’han tingut sempre, de manera que no poden renunciar-hi. El que passa és que a vegades demanem als pares que siguin perfectes, que siguin capaços d’aprendre les tecnologies que coneixen els seus fills i un pare pot tenir el dret que no li interessi algun d’aquests aplicatius. Tot i així, els pares ni podem dir als fills que s’apanyin sols davant l’ordinador ni tampoc prohibir-los l’accés. Cap de les dues postures ens portaran enlloc. Potser els fills ens ensenyen algunes coses i els pares hem de tenir la capacitat també per aprendre d’ells. No hem de ser el seus mestre en tot, no hem de tenir les claus de totes les possibles revolucions que passen en el món, que n’hi ha moltes. El món evoluciona contínuament i no podem tenir tanta responsabilitat com a pares com per conèixer tot i poder guiar els nostres fills en tot.

JLM: Els pares tenen dret a no saber-ho tot, però també és cert que tenen por. Segons l’últim informe de l’Eurobaròmetre sobre aquest tema, els percentatges de casos de menors que havien denunciat assetjament a través d’internet o del mòbil, o que havien rebut material violent o pornogràfic, eren molt reduïts. La proporció més elevada era la dels nens que demanaven ajuda als pares perquè se’ls havia penjat la màquina o perquè tenien algun virus. Així de simple. Les addicions són un altre assumpte. En Xavier en sap més…

XC: Nosaltres vàrem començar a estudiar el tema de les addiccions i hem anat evolucionant bastant. Primer ens vam preguntar si l’addicció a substàncies podria donar-se també a algunes tecnologies, concretament internet, de la mateixa manera que es pot ser addicte a una conducta, al joc, al sexe, al treball o a les compres. Després hem descobert que internet no és una addicció en si, només és el mitjà per a algunes addiccions, per exemple, enlloc d’anar a jugar al casino es juga a través d’internet.

JLM: És a dir, internet és l’eina, la plataforma, però l’addicció és el joc.

XC: També pot passar que una persona que podria tenir un trastorn sexual, a través d’internet troba els recursos que d’una altra manera li hauria estat molt difícil d’aconseguir (fotografies, contactes, etc). També hi ha gent que passa molt de temps consultant pàgines de viatges, d’animals o de qualsevol altra cosa: ho podem atribuir a una addicció? Més que una addicció és una pèrdua de temps; i què passa si aquesta pèrdua de temps es produeix a la feina? Pot ocasionar problemes però no seria una addicció. Creiem que només és possible pensar que hi ha una addicció quan una persona es construeix una identitat nova, quan estableix una relació d’anonimat i utilitza internet per alterar el seu estat de consciència, com l’efecte que es pretén aconseguir amb les drogues. Però hi ha fronteres que són difícils de distingir. Els meus alumnes expliquen que van passar una etapa “enganxats al messenger”. Què vol dir? Doncs que com a fruit de la seva etapa evolutiva de l’adolescència van “perdre el temps” amb el messenger. No és que siguin addictes a internet ni addictes al messenger. L’adolescència ha passat i ja està. Però quan una persona xateja amb desconeguts i es fa passar per una altra podria esdevenir una addicció? Podria, però només és un condicionant.

JM: Estic tan content de sentir a un psicòleg dir això! Perquè porto 15 anys discutint-me amb psicòlegs precisament perquè crec que durant molts anys s’ha patologitzat un comportament que no era patològic. I això passava sobretot per una qüestió de distància, de mandra, de por, d’incomprensió, per entendre realment com funcionaven unes dinàmiques socials que eren noves.

JLM: Dels pocs estudis empírics que hi ha centrats en les xarxes socials, en destaca un, de la Universitat de Harrisburg, a Pensilvania, on van tenir una setmana un grup de 800 alumnes, professors i personal d’administració i serveis sense poder-se connectar. Hi van detectar alguns casos d’estrès, i, a mi, em van cridar l’atenció les conclusions de la recerca perquè, quan les vaig llegir fredament, vaig pensar que jo podria ser un d’ells: obligar algú a passar més d’una setmana desconnectat em sembla cruel.

Ara que des d’ACC1Ó estem llançant una nova versió de l’Anella, m’ha semblat oportú recapitular-ne la seva trajectòria recent i subratllar les claus sobre les que hem construït aquesta renovació.

Fa dos anys i mig vaig conèixer l’Anella. El portal es presentava aleshores com l’espai per a “l’empresa a la xarxa“. Aquest era, de fet, la seva frase de baseline, que pretenia diferenciar-la de les diferents Anelles (culturals, científiques, industrials…) que han anat apareixent als darrers anys, vinculats a la idea mateixa de ‘xarxa’. Era el seu segon baseline, després d’haver nascut com a l’espai per a “la internacionalització de Catalunya“, en la seva primera concepció, a mig camí entre escriptori virtual d’eines per a l’empresari client dels serveis de l’antic COPCA, repositori de continguts generats a les activitats del mateix COPCA i espais privats per a sectors o mercats específics.

Bona part d’aquells elements segueixen vius a la Nova Anella. La convicció que l’ha guiat des del seu naixement, també: que el coneixement és l’element clau per impulsar la competitivitat empresarial. La missió concreta de l’Anella és portar a la pràctica aquesta convicció i fer que les empreses catalanes incrementin la seva competitivitat –que innovin més/millor, que s’internacionalitzin més/millor – gràcies al coneixement empresarial que divulguem i activem des de l’Anella. Esperem que, amb la renovació profunda del portal que ara presentem en societat, aconseguirem ser més efectius en la consecució d’aquest objectiu.

L’Anella és, globalment, un projecte de gestió del coneixement. Ni “virtual”, ni tecnològic, ni xarxa social… La seva reconceptualització segurament té punts en comú amb altres projectes, dels que ha rebut inspiració i per als que pot servir d’exemple. Per això, si hagués de llistar els 7 elements més importants de la renovació que hem dut a terme i que ara estem -orgullosament- llançant, crec que els identificaria així i per aquest ordre:

(1) Focalització d’objectius
Tant dins l’organització de què forma part, com per al seu públic, a l’Anella li ha costat identificar quin és el seu rol central. Ja l’hem definit. Focalitzem els objectius del portal en constituir-se com un espai referencial per al teixit empresarial català, que aporti coneixement clau que n’impulsi la seva competitivitat. Només això. Tot això. Tant important, però, com la definició en positiu, és la definició del que no és l’Anella. No és una plataforma de tramitació d’ajuts, no és una intranet, no és una plataforma d’aplicatius… Si, arran de la renovació que estem presentant, aconseguim que els usuaris de l’Anella sàpiguen identificar-la com el que vol ser, haurem aconseguit molt.

(2) Alineació explícita amb els objectius d’ACC1Ó
L’Anella és un projecte que pertany a una organització important, amb més 300 col·laboradors tant a Catalunya com a les seves oficines arreu del món. Per a un projecte com l’Anella, és fonamental fer explícites les relacions de retroalimentació i les connexions, entre els objectius generals de l’organització i el seu propi dia a dia. El valor de comptar amb 300 prescriptors, ‘heavy users’, clients interns o fans incondicionals és –cap a dins- estratègic i –cap a fora- incalculable.

(3) Disseny d’interaccció
El projecte de renovació de l’Anella va començar amb una anàlisi d’usabilitat. Les conclusions van portar-nos, no obstant, a imaginar un nou entorn, on es pensés/dissenyés -des de zero i sense limitacions prèvies- com havia de ser la interacció que volíem que es produís entre usuari i contingut. Aquest va ser el pol central de la nova conceptualització: imaginar, sense constrenyiments, la millor manera de què l’usuari obtingués valor del contingut de l’Anella. Vàrem idear els recorreguts, les trajectòries i les pautes d’ús més intuïtives o bé més valuoses per aconseguir fer del contingut de l’Anella el seu màxim protagonista. Que aquest disseny d’interacció es fes sense posar-nos límits, sense pensar en tecnologia –encara- i aplicant filosofia –més que metodologia- de pensament de disseny (dessign thinking) ha estat –crec- l’element central per la construcció del nou portal.

(4) Tesaurus conceptual
La construcció d’un tesaurus conceptual integral va ser una fase especialment fèrtil del projecte. També la més difícil de fer entendre, segurament. Invocar una paraula com “tesaurus” feia aixecar més d’una cella. I no obstant, l’arbre de diccionaris o conjunts de paraules clau que conceptualitzéssim havia de ser l’esquelet sobre el qual tant les eines de cerca i filtre, com els mateixos continguts del portal, haurien de fer-se trobables. En aquest sentit, el tesaurus de l’Anella està constituït per fins a set diccionaris diferents, tots ells amb pes semàntic. Conjunts funcionalment excloents de conceptes on només un d’ells funciona, per definició, com a diccionari obert i semi-folcsonòmic. La resta, pretenen ser tancats i el més estables en el temps que sigui possible.

(5) El rol de la tecnologia
La plataforma sobre la que es construeix l’Anella és Liferay. Liferay és una plataforma oberta adreçada a la construcció de portals que funcionin com a entorns de desenvolupament d’aplicatius i funcionalitats. Optar per aquest tipus de tecnologia open source, amb una gran comunitat internacional de desenvolupadors al darrera, ens ha donat alhora la seguretat i la flexibilitat necessàries per construir un entorn funcionalment i sensorialment molt personalitzat, molt singular, recolzant-nos en una arquitectura tecnològica sòlida preexistent.

Un segon aspecte important del rol de la tecnologia dins el projecte ha estat el moment en el qual ha tingut el protagonisme. Ateses les capacitats i característiques de la plataforma triada, només hem pensat en la part més dura, més tecnològica, un cop estava creat el concepte central i estava fet el disseny d’interacció. Així, s’ha acabat programant allò que realment calia per aconseguir l’objectiu, allò que s’integrava dins el model global de producte. Això, que sembla lògic i de sentit comú, crec que no es compleix en un gran percentatge de projectes. I com més grans, més sovint, em temo.

(6) Gestió i qualificació de continguts
A l’Anella hi havia milers de documents, desats en una biblioteca documental molt primitiva, que va estar pensada més com a arbre de carpetes compartides que no pas com a repositori de coneixement. Vàrem decidir “migrar” uns 2400 d’aquests continguts. No obstant, la tasca no era de migració. Originalment, la major part d’aquests continguts eren arxius només trobables a través dels seus noms d’arxiu. No hi havia més metainformació que els acompanyés i permetés segmentar-los. A la Nova Anella, aquests 2400 continguts han passat una fase de qualificació i valorització molt substancial. S’han etiquetat i catalogat, però també titulat, resumit, descrit i optimitzat tots aquests documents, per a fer-los trobables a la Nova Anella, així com per donar a cada petit element d’aquesta segmentació de la informació, un tractament visual diferenciat.

(7) Fer-ho bonic
Last but not least. El disseny gràfic, la línia creativa, és el primer que es veu, el primer que destaca. La versió anterior no li havia donat importància a aquest aspecte i la diferència és tan notòria que de vegades penso que és el que s’emporta tota l’atenció. El disseny gràfic potser només ha constituït un 10% del projecte, però l’efecte que té sobre l’usuari és molt impactant. I és que, com tothom sap però massa sovint s’oblida a l’hora de construir espais digitals, ens agraden les coses boniques. I la nova Anella és bonica.

No era un projecte de disseny. Ni de gestió de continguts. Ni de programació. Ni de classificació semàntica. No era tampoc un projecte d’usabilitat. Eren totes cinc coses alhora, encaixant-hi experteses i solapant-hi competències multidisciplinars. Tot, però, partint d’una estratègia de producte i d’una concepció inicial de com havíem dissenyat/pensat (design thinked) que seria la millor manera de provocar la interacció entre usuari i contingut.

Explicat això, ja només em queda dir-te una cosa: Anella’t.

En plena nit electoral, s’emetia un REDES sobre l’evolució tecnològica de l’ésser humà. Cerebros y máquinas conectados, es titulava. Sobre posthumanisme, ciborgs i hibridació tecnohumana. L’Eduard Punset entrevistava el Kevin Warwick i la Cristina Sáez, la periodista que guionava el programa, em va demanar alguna observació sobre el tema.

Vaig recuperar algunes anotacions de fa més de deu anys, especialment del meu “Sota un silenci amb mil orelles”, on vaig desenvolupar-hi el tema amb més detall. No era casual la cita amb la que vaig triar obrir el llibre:

Resistance is futile
Resistance is futile
Resistance is futile

La següent frase, en l’aforisme tradicional Borg, deia “You will be assimilated”. Potser hauríem de canviar-la per “You have been already assimilated”. A continuació va el vídeo. Després, la conversa editada amb la Cristina.

Context i Pregunta:
Fins ara, quan hem intentat definir què és l’ésser humà, què el diferencia dels altres animals, hem dit que som els únics capaços de llenguatge simbòlic i pensament complex, d’enraonar, de fer art, música… capacitats que el nostre cervell va aprendre amb el pas de l’evolució. Ara bé, aquestes capacitats també tenien unes limitacions. Però i si la tecnologia les superés?

Per exemple, Kevin Warwick, que és l’entrevistat del Punset, diu que ens podrem instal·lar un xip al cervell que farà que puguem transmetre els nostres pensaments a l’altre sense necessitat de paraules. S’evitaran malentesos, podrem explicar-li als altres quin gust té la sopa de la mare amb total precisió, etc.. Això sí, serà una societat silenciosa. I com això, Warwick planteja xips per augmentar la memòria i la nostra capacitat d’aprenentatge, proposa connectar els nostres cervells a la xarxa, poder-nos descarregar directament a les neurones un idioma o la Wikipèdia sencera…

Això potser és futurista, però sí que és cert que cada vegada hi ha més ciborgs, persones amb implants per millorar deficiències, com ara els cecs, o els sords. Amb la introducció de la tecnologia al cos humà, cal revisar el concepte d’ésser humà? Seguirem sent humans de la mateixa manera? Com ho veus?

I la meva resposta:
El que diferencia els éssers humans dels animals no és necessàriament el pensament complex o la capacitat d’enraonar. És la cultura. Cultura, entesa com a diferència/oposició de la Natura. El natural, en l’esser humà, és ser antinatural. Cultural. Desprendre’ns de la nostra “pell natural” és el que ens fa més humans. Cultura és artifici, elaboració, construcció de coses noves amb instruments. La cultura humana –instruments, tecnologia, llenguatge, religió- és la nostra navalla suïssa amb la que enfrontar-nos al món, treure’n sentit i controlar-lo.

No hi ha res més humà que la tecnologia. Per això em fa gràcia que diguem que la tecnologia ens deshumanitza. No hi ha forma més humana que el ciborg, que l’híbrid. Però portem moltíssim temps sent cíborgs. No només per corregir deficiències anatòmiques, sinó per ampliar la nostra capacitat de processament. De memòria. D’anàlisi. La tecnologia digital no és més que una altra “vuelta de tuerca” en aquest camí. Una acceleració del mateix, si vols. Internet, quan ni existia, quan els pioners se la inventaven, va ser definida com un instrument per a “l’ampliació de l’intel·lecte humà” (Douglas Engelbart). Internet, des del principi, era una passa més cap a la nostra ciborgització. Una de brutalment important, perquè començava a ajudar-nos a imaginar la connexió entre els nostres intel·lectes, la construcció d’una autèntica intel·ligència col·lectiva com la que caracteritza als Borgs o als Cylons de la ciència ficció. I no és estrany que fos així, perquè la importància de la ciència ficció com a influència cultural i inspiració innovadora va ser molt forta a aquells Estats Units que van imaginar i construir les primeres bastides del ciberespai on ara vivim, de la cibersocietat que ara fem.

Que després utilitzem Internet per jugar a Farmville no és més que una altra de les constants de l’ésser humà: creem tecnologies fabuloses només per passar l’estona. Segurament, un idioma nou no serà el primer que la gent es descarregui al cervell, tampoc. Sembrarem tomàquets virtuals per via neural!

Fins i tot la mateixa passió i fe quasi religiosa en els poders de la tecnologia tampoc són nous ni producte de la revolució digital. Sí que és cert que la ciència ficció i, especialment, el gènere ciberpunk ha especulat abundantment sobre la figura del cíborg. És una figura creativa, provocadora, inquietant… I ho és perquè ens és massa familiar i, alhora, desconcertant. Tots som ciborgs i ho som cada cop més. No considero que ens hagi de fer por, entre d’altres raons, perquè portem tota la vida –tota la nostra evolució- sent ciborgs, hibridant el nostre pensament amb tecnologia, vivint instrumentalment, relacionant-nos amb la natura a través d’interfícies cada cop més complexes.

Res del que –em cites que- diu Warwick és especialment nou. S’ha fet servir en dotzenes de pel·lícules i és relativament semblant al que ja estem fent amb les tecnologies digitals. Xips per augmentar la memòria? Descarregar-nos idiomes? La wikipedia? Ja ho fem! Només que en comptes de fer-ho al cervell, ens ho descarreguem en dispositius exògens, tot i que cada cop més propers: primer a la taula de l’escriptori; després a la motxilla; ara a la butxaca… De moment. Cervells connectats a la xarxa? No és això, Internet? .

Reportaje El Pais (octubre 2010): El salto a lo digital es imparable

Arran de la publicació dels resultats de la “Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de la Información y Comunicación en los Hogares” publicada pel Instituto Nacional de Estadística (INE) a primers d’octubre, El Pais va fer-ne un reportatge titulat El salto a lo digital es imparable.

Vaig fer d’opinòleg per a l’article en qüestió. El reportatge pot veure’s clicant la imatge adjunta i les opinions que vaig muntar aleshores són l’articlet miscel·lani que pot llegir-se a continuació en diversos blocs, amb temes cibersocials més o menys recurrents com l’onada de la tecnologització; els seus perills i riscos; el paper que hi juguen les xarxes socials i la cosa aquesta dels “nadius digitals”.
.

1. Causas de la “tecnologización”? En qué momento estamos y hacia donde vamos?

La popularización de internet es un hecho. Las máquinas están presentes en nuestras casas, oficinas, incluso en nuestros bolsillos. Las máquinas conllevan aplicaciones y usos. El éxito de su popularización está en esto último. En los usos. En cómo y porqué usamos.

En los últimos veinte años, ha habido diversas aplicaciones y usos que han llevado cada vez más gente hacia el otro lado de la línea. Primero fueron usos más tecnológicos. Luego comerciales. Luego informativos. En gran parte de ellos, se vincularon a dinámicas laborales. En otra parte, a nuestra dimensión ciudadana. Pero en todo momento, la clave ha sido lúdico y social. Internet siempre ha sido un entorno rabiosamente social, público, donde encontrar y conectar con gente. Con cualquier fin.

Si algo nos enseña la propagación imparable de Internet, es que no hay nada tan motivador como lo que es divertido. Para mí, la web siempre ha sido 2.0. Siempre ha sido una red social. Expandiéndose como una mancha de aceite, su perímetro ha ido creciendo hasta cubrir la práctica totalidad de la sociedad. Hace quince años era los chats, los que llevaban a la gente a dejar atrás el miedo y las excusas, para lanzarse a comprar máquinas, instalar software y pagar Internet. En los últimos años, el fenómeno tractor son las llamadas ‘redes sociales’ y la web 2.0. Facebook ha hecho más por estrechar y pavimentar la brecha digital que todas las campañas gubernamentales juntas. Facebook es más divertido.

La clave de la expansión de Internet es que sea útil. Que sea necesario. Y que sea divertido.

¿El siguiente paso? Los bolsillos. Cuando toda la potencia lúdica y social de Internet sea realmente operable desde nuestros dispositivos de bolsillo (aquello a lo que antes le llamábamos teléfono móvil), daremos otro salto evolutivo.

2. Peligros? Riesgos?

Nada nuevo bajo el sol. Se lleva invocando a los mismo peligros desde hace mucho tiempo. La amenaza a la privacidad. Las posibilidades de fraude. La utilización de nuestras pautas de comportamiento sociales (nuestros paseos por la calle pública de la World wide web) con finalidades comerciales…

Sin embargo, estos peligros que siempre se subrayan no son más que la consecuencia de la evolución lógica del aumento del volumen y de lo diversidad de perfiles conectados. Es decir: nunca hubo peligro de que los niños fuesen ‘agredidos’ por Internet mientras no había niños en Internet. El fraude hacia alguien crédulo es tan posible a pie de escalera como en un correo electrónico. Sólo cambian la escala y el alcance de las campañas. Pero cada vez que el universo de usuarios de Internet se acerca más al universo de todos los ciudadanos, más se parecen las virtudes y defectos de uno y otro. ¿Cómo va a ser diferente, si somos los mismos? Internet no es ni más ni menos moral, peligrosa, obscena o divertida de lo que somos sus usuarios.

Sin embargo, sí hay, para mí, un peligro latente y menos

3. En comparación con el entorno? Fenómeno redes sociales?

Estos indicadores hablan de cómo somos. Si somos de los primeros usuarios mundiales de determinados programas de mensajería instantánea, Facebook o Twister, la lectura es que ése es nuestro interés, nuestra vocación y nuestra motivación. Probablemente sería deseable que fuéramos unos usuarios más intensivos de la prensa internacional online, o de universidades en línea, o de teletrabajo, o eAdministración. Pero no somos así. Internet retrata lo mejor y lo peor de sus usuarios y sociedades. Si somos punteros en usos sociales de Internet, y no lo somos en los trámites necesarios para abrir una empresa online, será porque eso es lo que hemos sabido y querido ser/hacer.

4. Nativos digitales? Opinión? Cómo ocurre? Necesarios?

Tan necesario es que usen un ordenador a los cinco años como lo era hace cincuenta que aprendieran a usar un libro, un papel, un lápiz o una tiza. O incluso más. Los ordenadores, la conexión a Internet, son una parte de nuestro presente. Del que hemos vivido los adultos. Pero para los niños, esa parte es innegociable, imprescindible. Para ellos, la formación para ser un usuario inteligente, con criterio y con capacidad para aprovechar lo que ofrece la sociedad de la información, es crucial. Que sean nativos digitales no quiere decir que ya lo sepan todo de cómo usar un ordenador o una conexión a Internet. Al contrario. Necesitan una guía, una formación, una orientación para entender y sacar partido de esta ágora de información y personas. El ciberespacio es un espacio donde van a desarrollar su vida. La cibersociedad, la sociedad híbrida donde tecnología digital y relaciones sociales se entrecruzan para formar un sólo todo, es la única que van a conocer. En mi opinión, deberían usar ordenadores ya en las guarderías!

Sí, avui. Tot i que ja fa dos anys que va presentar-se en societat i que jo mateix fa any i mig que hi treballo, fins avui no podia dir-se que, a tots els efectes formals, fiscals i legals, ACC1Ó existís. Però avui ha arribat el dia. I la càrrega simbòlica que hi ha al darrera no és poca cosa.

No havia tingut ocasió de participar de cap procés de fusió, fins ara. Ahir mateix, les dues entitats “fusionades”, es dissolien. COPCA i CIDEM, després de més de vint anys de trajectòria, es retiren d’escena. Van néixer en un context econòmic molt concret, marcat per l’entrada a la Comunitat Europea i pel desplegament de les polítiques de dinamització empresarial i, després, d’innovació i transferència tecnològica cap a les empreses. Amb una trajectòria tan llarga segur que totes dues organitzacions trobaran qui n’avaluï la seva feina de forma molt diversa. El que és segur és que ambdues han tingut un pes important en l’economia i el teixit empresarial català d’avui en dia. Molts signarien una trajectòria tan valuosa per a la recent nascuda ACC1Ó.

El context de la creació d’ACC1Ó és radicalment diferent del que va veure néixer COPCA i CIDEM. Seria difícil trobar una situació econòmica equiparable. Qualsevol commemoració del dia d’avui podria semblar, com a mínim, de mal gust, enmig de l’aferrissat debat sobre la situació econòmica actual. Qualsevol pla a mig terme, qualsevol mesura seriosa orientada a millorar la competitivitat empresarial, poden semblar brindis al sol, camuflats entre tanta notícia depriment i tant missatge apocalíptic.

I no obstant, m’atreviria a dir que no hi ha moment més oportú per a que es produeixi aquest naixement. Fins i tot per celebrar-ho. Que el sistema productiu del país s’havia fet massa dependent d’un model autodestructiu és una evidència per a la que no calia ser cap expert. Que les mesures que haurien d’haver-se pres quan feia bon temps no van prendre’s, segurament també (tot i que quines haurien d’haver estat aquestes mesures segurament seria molt opinable). Les responsabilitats, en tot cas, probablement estan molt més repartides del que els discursos maniqueistes de les portades dels diaris gratuïts i les declaracions dels líders (sic) polítics volen fer-nos veure. No m’acabo de creure que “esto-sólo-lo-arreglamos-entre-todos”, però sí que penso que “en-gran-medida-esto-sí-lo-jodimos-entre-muchos”…

Sigui com sigui, amb un model econòmic que s’havia tornat suïcida i embogidament curt-terminista, no pot haver-hi millor notícia que la posada en marxa d’iniciatives i entitats que ens ajudin a anar més enllà d’aquest model. ACC1Ó vol ser això. Vol donar eines per superar la crisi, però no a base d’apedaçar el sistema, sinó de fer-lo evolucionar. ACC1Ó es crea per fusionar i coordinar les dues línies evolutives més importants, els dos reptes més importants, que tenen les empreses: internacionalitzar-se i innovar. El primer vol dir canviar de paradigma, canviar la mirada i entendre el món com un tot del qual formem part i al qual tenim no només el dret, sinó la necessitat d’obrir-nos-hi. El segon vol dir canviar d’estratègia, de producte, de metodologia o del que faci falta per treure avantatges competitius d’allò que ja tenen les empreses al seu abast (ja siguin dins els seus propis equips a al context immediat). Això vol dir que ACC1Ó no ha estat creada per subministrar analgèsics, sinó vitamines. I segurament mai hem necessitat tantes vitamines, tanta determinació i tanta capacitat per reinventar-nos empresarialment com ara.

Per això creem ACC1Ó. Per a això neix avui. Torna a néixer. Segueix naixent. Acaba de néixer. Si amb aquest naixement podem realment aconseguir ajudar al teixit productiu català, no només a sobreviure, sinó fins i tot a canviar, d’aquí alguns anys, podrem recordar i celebrar aquest dia amb més alegria de la que podrem experimentar avui.

Fa uns dies, el programa La Malla que lidera la Cristina Sáez, emetia un reportatge sobre la “Generació Y”, amb l’excusa del llançamet de la Revista Equis. Per quina raó varen contactar amb mi per a què en parlés, és un misteri. Després de veure el reportatge, encara ho entenc més. Abans d’inscrustar el vídeo, dues conclusions: no tornar a deixar que em gravin al Monty Cafè (excel·lent per a moltes altres coses) i repetir-me mentalment, abans de dir cada paraula, “vocalitza, vocalitza, vocalitzaaaaaa”…

Sovint tendeixo a pensar que la gestió del coneixement –intern i extern- i impulsar una determinada cultura o valors corporatius a ACC1Ó és un repte complicat. Dues organitzacions d’origen, amb unes tendències, costum i cultures organitzatives diferents, amb processos, llenguatges i mites fundacionals divergents, representen un repte, si el que us vol fer és crear una identitat col·lectiva nova i generar espais per a l’aflorament i la compartició del coneixement tàcit (i de vegades també l’explícit).

Ahir, no obstant, em va agradar escoltar a la Gema Esteban explicar alguns dels projectes que du a terme Telefónica per fer front a aquests reptes. I per a ells sí que el context és complex: una organització present a vint-i-no-sé-quants països, am b més de 250.000 treballadors, bona part d’ells procedents de les grans adquisicions que ha fet la companyia al llarg dels darrers anys… Quantes cultures corporatives s’hi poden trobar, allà dins? Quin futur hi pot tenir cap projecte de dinamització i impuls d’uns valors laborals i ètics comuns, amb un paisatge com aquest? Ells parlen de tres objectius operatius als que ha de contribuir el seu projecte de gestió del coneixement i del canvi cultural intern: ha d’empènyer als seus treballadors/col·laborador a…

• Fer les coses diferent
• Fer les coses junts
• Fer les coses un sol cop

Ergo, compartir coneixement per generar identitat corporativa, per guanyar eficàcia i productivitat. Teleològic i interessat, és cert. Però llaminer, empresarialment parlant, no? De fet, el missatge que subratllava el vídeo amb què van fer el llançament del producte segueix el següent fil argumental: “El coneixement és valuós… aplicat a tasques concretes, és productivitat… aplicat a tasques noves, és innovació… la innovació és la característica que ens fa créixer…”

L’explicació de la Gema va ser de manual. Trufada de llocs comuns benintencionats. “La diversitat humana dels treballadors és una de les seves majors riqueses”. “Els reptes que planteja són, alhora, oportunitats enormes per a què sorgeixin solucions creatives”. “Les persones i el seu talent són el major actiu d’aquesta companyia”… Crec que ha arribat un punt on són molts centenars de persones les que poden elaborar aquest tipus de discurs i comparteixen els mateixos mantres de la gestió del coneixement i la dinamització corporativa. Així que la a diferència està en la forma de passar del mantra a la praxi. I en la força en què això es faci.

El projecte que va explicar, la “Red de Conocimiento de Telefónica” i la plataforma eKISS –basada en Sharepoint- és la forma –una de les formes – en què Telefónica vol fer front a aquests reptes. Té com a objectiu promoure la transferència de coneixement entre equips sovint geogràficament distants. Es basa en la posada en marxa de comunitats de pràctica (o comunitats a seques) orientades a compartir informació sobre processos directament relacionats amb les tasques i el negoci a què es dediquen. Són, per tant, grups d’usuaris units per un interès de millora en les seves funcions professionals. El projecte descartava, específicament, articular les comunitats al voltant de temes d’oci, com altres corporacions sí han fet. Algunes conclusions/condicions del projecte són interessants:

• L’horitzontalitat i la visibilitat de la persona és la clau. El sistema de generació bottom-up és crucial. Ha de ser tan important com la direcció up-bottom. Jo crec que fins i tot, més. Molt més.
• La figura dels animadors és fonamental. Sorgeixen de forma més o menys espontània, de diferents racons de l’organització. Seria interessant fer un estudi de les condicions que faciliten o inhibeixen l’aparició d’aquestes figures en un context corporatiu… perquè a l’EGB em van inculcar que no confiés gaire en això de la generació espontània…
• Fins ara, no s’ha optat per cap sistema d’incentius directes ni per la remuneració dels animadors. No obstant, en alguns departaments, la participació a les comunitats i compartir coneixement suposa un 5% dels objectius de tothom. Recomanen –la Gema Esteban i la Núria Vilanova, presidenta d’Infor-Press, que la va seguir en l’exposició- sistemes de recompensa informals, inestables, intangibles…
• No tenen cap sistema de mètriques o d’indicadors d’èxit gaire elaborat. Compten visites, descàrregues, hits o d’altes elements volumètrics, però no han trobat cap sistema més fiable de mesurar el progrés dels objectius que es fixa un programa d’aquest tipus.

Conclusió: un projecte interessant per tenir com a referència, amb un punt de partida tecnològic, metodològic i filosòfic, no gaire millor que el que tenim a ACC1Ó, i amb un context i factors crítics molt, molt, molt més complicats… Qui no es consola…

« Older Entries