Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors
    September 17th, 2013JoanApunts, autors/idees, web 2.0

    El món 2.0 ha trencat fronteres i ha trencat els vells esquemes d’una societat estratificada. L’ètica, com a corpus normatiu que limita i endreça la conducta humana, es pot haver vist superada per l’esclat de les tecnologies socials. Però el món 2.0 té també límits ètics? Els ha perdut o són diferents?

    Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat.

    A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables.

    El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig.

    Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor…

    En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics?

    Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet?

    3dprintedgun Una ètica 2.0 per a un món 2.0?

    Imatge cortesia de Jahi Chikwendiu / The Washington Post

    S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats?

    I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera…

    instaclaim 300x300 Una ètica 2.0 per a un món 2.0?

    Foto a Instagram de @danielbetoret

    Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món.

    És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.

    Article original publicat a l’Especial d’Ètica del Cercle per al Coneixement el 16/09/13.

  • scissors
    April 15th, 2013JoanACC1Ó, economia, empresa, exportació, indicadors

    Amb el tancament de les dades oficials de 2012, hem preparat aquesta infografia que reflecteix les principals fites del millor any de la història de les exportacions catalanes. Està elaborada a partir de dades de l’ICEX, Idescat, l’Organització Mundial del Comerç i l’enquesta del Clima Exportador d’ACC1Ó.

    infografia completa Catalunya Exporta. Què, quan i on exporten les empreses catalanes.

    Es pot consultar amb tota la seva metainformació, aquí: http://www.anella.cat/catalunya-exporta.

  • scissors
    April 15th, 2013JoanApunts, marketing-digital

    KISSmetrics compila un Decàleg de consignes de màrqueting de tots els temps.

    decàleg Un decàleg de màrqueting sense data de caducitat

    Estan desevolupades aquí: http://blog.kissmetrics.com/10-marketing-quotes.

  • scissors
    October 23rd, 2012Joanmarketing-digital, web 2.0

    Una guia genial. Un contingut sòlid. Una infografia exemplar.
    Sense més comentaris.

    noob guide to marketing infographic 600 La roda de la fortuna del màrqueting digital
    Font: The Noob Guide to Online Marketing, de Unbounce.com.

    I de pas, penjo alguna cosa al bloc, que es mor de gana…

  • scissors
    April 12th, 2012JoanApunts, Business Intelligence, empresa

    1256359 red dice Apostar per les dades: el cas dels casinos HarrahsEl casinos Harrah’s són un exemple d’aplicació d’intel·ligència de negoci com a estratègia empresarial diferencial. Harrah’s s’ha diferenciat de la competència, des dels seus orígens, a través d’un focus en el seu client. Això, al 1937, quan va obrir el seu primer casino a Reno, Nevada, volia dir fixar-se en el confort del seus clients, preocupar-se de què s’ho passessin bé.

    75 anys després, aquest focus client és una detalladíssima estratègia de business intelligence i business analytics absolutament exemplar per entendre de quina manera el tractament intel·ligent de la informació, el data-mining entès com a competència empresarial clau, i prendre les decisions des d’un coneixement científic i analític de cada passa dels clients, porta a l’excel·lència.

    Primera idea clau: els clients Harrah’s van a tot arreu amb la seva targeta de client, que enregistra tota la seva informació com a consumidors. Cada moviment, cada despesa, cada jackpot, cada dinar… Tot queda enregistrat, perquè el client hi guanya valuosos punts de fidelitat. I l’empresa? Què hi guanya l’empresa? Dades! Informació! Tot i que segur que al client no li expliquin així, l’intercanvi és points for data.

    Segona idea clau: després de la visita i el soroll mediàtic de l’Eurovegas flirtejant amb l’eix Barcelona-Madrid i posant en evidència les costures morals, econòmiques i empresarials de totes dues societats, amb la figura texana i relativament frívola de l’empresari, el contrast amb Harrah’s és claríssim: aquesta companyia que fa negoci amb l’atzar deixa molt poc marge a l’atzar. Aquesta companyia que fa negoci amb les aposta, ha fet la seva aposta empresarial guanyadora: dades, moltes dades.

    Aquí l’enllaç al PDF del cas, “Harrah’s High Payoff from Customer Information”, que veig que fa de mal trobar.

  • scissors
    April 12th, 2012JoanGeneral

    Un any sense escriure…

  • scissors

    Sol passar en èpoques pre-electorals. Qualsevol que tingui quatre coses publicades a Internet sobre política i alguna de les eines de moda (avui toca Twitter, a la darrer campanya electoral, Second Life era la bomba i els blocs, una eina irrenunciable), els periodistes el troben i li demanen opinions. A partir d’aquí, el que es fa amb aquestes ‘declas’ ja és més variat. Com a mostra, deixaré les preguntes i respostes que una periodista em va fer fa uns dies i, a continuació, es pot contrastar l’ús que en va fer a l’article de El País “Un tuit por un voto.

     

    cayo Twitter, polítics, campanyes i periodistes... ¿Qué importancia tienen twitter en la comunicación política?
    Twitter acaba de cumplir cinco años. Aún no está claro qué importancia tendrá, en el futuro, pero a día de hoy, convertido en un canal de moda para casi todo, Twitter es irrenunciable para cualquier candidato electoral. Sirve para que el candidato diga “soy moderno” y “estoy a la última”. Para muchos de los políticos en liza en la próxima campaña, Twitter es más un mensaje que un medio.

    Y no obstante, es un medio. Un medio potente con el que dar información de primera mano y permitir la interpelación y la respuesta directa. Puede ser una herramienta importante de comunicación política y de gestión de la administración y del gobierno, una vez se termine el proceso electoral. Ahí está el verdadero potencial de Twitter como herramienta de comunicación política (más que como plataforma de propaganda electoral), lo mismo que ha ocurrido antes con los blogs de los políticos. No obstante, sólo unos pocos le dan realmente este uso y del mismo modo que la mayoría de los blogs políticos son abandonados poco después de las elecciones, me temo que algo parecido pasará con las cuentas de Twitter de los candidatos.

    Que un político –más allá de las elecciones- atienda a la ciudadanía de manera directa, que utilice los medios sociales para conectar y conversar con sus ‘administrados’ y sus electores, no puede ser sino una pequeña revolución en un contexto donde nuestros mecanismos de democracia directa y de ‘accountability’ respecto a los políticos son más bien escasos.

     

    ¿Son especialmente activos los políticos catalanes en twitter? ¿A quiénes destacaría y por qué?
    Tenemos algunos tuiteros políticos de trayectoria importante. Ernest Benach es seguramente el más reputado y prolífico: tuitero desde abril de 2008, con 9.648 seguidores, y más 6.700 tuits enviados. En su recorrido político, Benach se ha destacado como un decidido impulsor de las nuevas tecnologías como elemento clave de comunicación y transparencia política. Miquel Iceta es uno de los más activos del PSC. Aunque destaca especialmente como bloguero, su cuenta de tuiter (creada en septiembre de 2009) tiene más de 2,500 seguidores.

    Entre los políticos candidatos a las próximas locales vemos una diferencia importante. Mientras que Jordi Hereu acaba de llegar a la tuiteresfera, con un perfil creado específicamente para esta campaña (el pasado mes de enero), Jordi Trias es un tuitero experimentado, con cuenta creada en junio de 2.008, triplicando su número de seguidores (3.700 vs. 1.200). Mucho más activa en este espacio era la derrotada de las primarias socialistas, Montserrat Tura, tuitera desde hace más de un año y con más de 5.300 seguidores. Jordi Portabella, por su parte, también ha abierto su cuenta hace apenas un par de meses, con algo menos de 1.500 seguidores. El más seguido de todos los políticos de primera fila en liza en la próxima contienda electoral barcelonesa, sin embargo, es Joan Laporta. Sus casi 12.000 seguidores representan más del 10% de los votos que recogió hace unos meses en las elecciones autonómicas, aunque sus intervenciones han sido más bien pocas, con una media inferior al tuit diario.

     

    ¿Una excesiva actividad en twitter de un político concreto puede suponer que descuida otras áreas?
    Twitter es un canal de comunicación. Es inmersivo y envolvente. Si los políticos lo gestionan directa y personalmente, especialmente en campaña, puede suponer un cierto grado de atención. Sin embargo, no creo que eso pueda ser la causa de descuidar nada. Incluso si pudiéramos llegar a considerarlo así, no creo que fuera excesivamente preocupante –al contrario- que un político dedicara “excesivo” tiempo a hablar con sus votantes/administrados a través de un canal breve, directo y estructuralmente democrático como Twitter.

     

  • scissors

    Fa algunes setmanes vaig participar en una animada conversa sobre xarxes socials que s’editava i es publicava a la Revista Blanquerna, adreçada a la seva comunitat universitària. La conversa, amb el periodista/comunicòleg Josep Lluís Micó i el psicòleg Xavier Carbonell va ser entretinguda i miscel·lània. Repassant-la, me n’adono que a moltes de les preguntes ja fa molt temps que dono les mateixes respostes. No sé si és perquè no renovo les meves lectures/opinions o perquè aquestes respostes van consolidant-se i el medi “2.0” va consolidant la seva pròpia cultura, a tota velocitat… Sigui com sigui, aquí va la “conversa” en format editat (i SEO-friendly ) i en PDF ‘formal’ adjunt clicant sobre la imatge de la dreta.

    article blanquerna imatge bloc v300 Macedònia temàtica de xarxes socials

    Societat, política i cultura en xarxa. Conversa sobre xarxes socials a la Revista Blanquerna

    Societat, cultura, política… en xarxa
    Les plataformes online han viscut en els darrers anys un creixement exponencial, algunes han estat una moda passatgera però altres estan tenint un fort impacte social que fa pensar que han vingut per quedar-se. És el cas de Facebook, la xarxa social amb més de 500 milions d’usuaris que permet entre d’altres funcionalitats compartir amb amics informació personal, comentaris, material audiovisual, les vint-i-quatre hores al dia. Aquest fenomen ha obert el debat sobre si les xarxes socials han transformat de forma radical les relacions socials i com afecta aquest canvi en els diferents entorns de les persones.

    Des de diferents perspectives en parlen Joan Mayans, investigador i president de l’Observatori de la Cibersocietat; el Dr. Josep Lluís Micó, periodista, professor i coordinador del grup de recerca Digilab-Laboratori de Comunicació Digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL; i el Dr. Xavier Carbonell, psicòleg, professor i responsable del Grup de Recerca en Conductes Desadaptatives de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

    Josep Lluís Micó: Pràcticament hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que les xarxes socials no són una moda. En el passat, semblava que altres programaris o aplicacions anaven a canviar-nos la vida, per exemple Second Life, però realment no va ser així. En canvi, el cas de xarxes com Facebook o Twitter és molt diferent, oi? Per què?

    Xavier Carbonell: Jo diria que, en principi són una moda, el que passa amb les modes és que algunes es queden i altres que arriben amb molta força -com Second Life- no són útils i desapareixen. Però sembla que les xarxes socials sí que serveixen, ara tindran un boom, seguiran pujant, després baixaran però s’estabilitzaran possiblement amb una taxa de penetració força elevada.

    Joan Mayans: Les xarxes socials com a tal no són una moda, però sí que hi ha molts aplicatius dels que ara conformen l’escenari de l’entorn 2.0 que cauran. Tot i que Facebook té pocs números d’acabar caient, d’aquí cinc anys no serà el que coneixem ara. Facebook és un fenomen que està aquí per quedar-se ja que constitueix un canvi radical en les pautes de relació amb els altres.

    JLM: Quan hi ha una novetat d’aquesta magnitud, les dues reaccions més habituals són, per una banda, el rebuig frontal, perquè desperta recels o fa por, i per l’altra, l’entusiasme, el seguiment incondicional, el proselitisme. Creieu que el fet que hagin estat els joves els primers a adoptar les xarxes socials influeix en el tipus de relacions que tenen també els adults? És a dir, estan canviant les relacions per la influència dels joves als grans i no a la inversa, com històricament era habitual, dels grans als joves?

    JM: Hi ha una pregunta que probablement en Xavier, com a psicòleg, podrà explicar millor i il·lustra aquesta qüestió: si la societat en general s’està juvenilitzant o no. Personalment crec que l’adopció de noves tecnologies quasi sempre ha vingut donada per la joventut i potser sí que ho vincularia amb uns corrents més antropològics o sociològics del món contemporani on els adults cada vegada fem més de joves i els joves fan cada vegada més d’adults. No sé què és causa o conseqüència de què però aquest canvi no ve provocat només per les TIC o les xarxes socials. Crec que les xarxes socials són més producte d’aquesta pauta de comportament contemporània occidental que no el contrari.

    XC: Per definició les revolucions les porten els joves. Per exemple, en el món de la música, el rock’n roll el van portar els joves, una nova forma d’entendre la música. El que potser està passant és que el rock’n roll durant molts anys el va seguir escoltant gent jove, i la gent jove que es feia gran. Però les persones que ja tenien 50 anys quan va néixer el rock’n roll no el van adoptar.

    JLM: En tot cas, tots dos heu coincidit a dir que les xarxes van néixer com una moda, tot i que, tenint en compte la dimensió que han adquirit en el present, ja no ho són. També heu comentat que estan alterant, modificant o aportant noves dimensions a les relacions socials. Les desnaturalitzen perquè perdem contacte físic o les enforteixen perquè ajuden a matisar o enriquir aquest contacte? És només una qüestió retòrica, formal, d’un entorn nou que té les seves normes o això de debò influeix en les relacions directes?

    JM: El registre comunicatiu propi que es dóna en els mitjans electrònics és important, és substantiu. No és qüestió de si som més hipòcrites online o si hi ha una contradicció entre les formes que utilitzem quan ens trobem cara a cara i les que utilitzem quan fem servir un canal digital. De fet, al llibre Género Chat vaig estar estudiant com el registre mateix de la comunicació en un entorn purament textual construïa realment el format de la relació. L’espai de relació, que abans era un canal de xat però que igual podia ser el mur de Facebook o un correu electrònic, crea les seves pròpies normes i registres comunicatius. La relació que construïm a la xarxa té un registre propi diferent de quan ens veiem cara a cara, però també són diferents els nostres registres quan ens veiem cara a cara en funció d’on ens trobem; en un dinar familiar o si ens trobem en un pub per veure un partit de futbol, els codis també serien diferents.

    JLM: Però són permeables?

    JM: Per a mi són completament permeables, compatibles i es reforcen mútuament. No hi ha una relació on un registre o un canal desvirtuï l’altre. Estic segur que el meu entorn social és més ric gràcies a què tinc unes eines o uns espais de comunicació i de relació social que fa 20 anys no tenia.

    XC: Sí, jo crec que és molt encertat el que dius: el mitjà és el missatge. El telèfon en el seu moment, ja no parlo del mòbil sinó del fixe, ja va representar un canvi, la pròpia escriptura ja va representar un canvi. Abans el canal de comunicació era oral, per tant tots aquests nous canals el que fan és afegir noves possibilitats però res més, és un canvi que forma part del procés evolutiu. Quan parlem d’aquests temes penso molt en Darwin perquè dels canvis que es produeixen només es mantenen els que són adaptatius i això provoca un canvi en l’individu i un canvi en la relació amb l’ambient. Doncs passa el mateix amb les xarxes, potser tu ara tens més relacions diferents de les que tenies abans, potser ara et relaciones més amb la gent que té Facebook i has deixat de relacionar-te amb una gent que ja no està en la teva onda, en la teva connexió…

    JM: Però ara ja estem parlant de gent completament perifèrica, els que no tenen cap manera de comunicar-se digitalment.

    JLM: Això és interessantíssim. Els vincles que teníem amb algunes persones amb les quals ens relacionàvem s’han afeblit perquè elles no estan connectades?

    JM: T’ho poso a l’inrevés. Els vincles que podien quedar afeblits pel fet de no estar formant part de la xarxa social més immediata, disposen a través de les xarxes socials de noves formes i motivacions per tal de formar-ne part. Per exemple, la meva mare –que viu a 800 kilòmetres- es posa un portàtil a casa i intenta aprendre’n el dia que veu que si no es connecta no pot veure les fotografies de la seva néta, perquè això d’enviar una fotografia per correu postal s’ha acabat. Per tant, aquesta gent que es podia quedar al marge, troba amb aquests possibles vincles afeblits una motivació per utilitzar-ho i com que és efectiu ho utilitzen. La corba de dificultat i utilitat està completament descompensada. Fa molts anys, en una presentació, recordo que el director de LocalRet ens deia que l’aplicatiu que ha fet penetrar més internet en la franja d’edat de 50 anys amunt és Caprabo online.

    JLM: En qualsevol cas, la teva mare té un avantatge, i és que tu ets el seu fill. Si en lloc de ser qui ets i de dedicar-te al que et dediques, tinguessis una altra feina i un domini inferior de les eines tecnològiques, potser ella no s’hi veuria tan capaç.

    JM: Però jo sóc investigador d’aquest àmbit. Cap dels meus arguments més acadèmics sobre noves tecnologies van tenir cap efecte en ella. No és una qüestió de ser un usuari molt avançat, sinó de tenir una pauta de comportament d’allò més fàcil, agafar unes fotografies i penjar-les. No cal ser un expert. De fet, els arguments més efectius, són els menys experts.

    JLM: Sigui com sigui, ens queda molt per recórrer. El Parlament de Finlàndia ha declarat que internet és un dret fonamental perquè el 95% de la població està familiaritzada amb aquesta plataforma. A Catalunya, o a Espanya en conjunt, amb prou feines arribem al 50%. Què us sembla si passem de les relacions socials a àmbits en què les xarxes socials tinguin altres aplicacions i utilitats, com l’escola, l’empresa o la política?

    XC: Amb la crisi la gent que s’ha quedat sense feina fa servir ja no el Facebook sinó altres xarxes més professionals per donar-se conèixer, buscar relacions. És un canvi que neix d’una d’una necessitat, en aquest cas trobar feina. Tu parlaves de la relació entre aprenentatge i efectivitat, no? Si un nou aprenentatge resulta efectiu es farà servir a l’escola, a l’empresa, a tot arreu. Potser a l’escola és més fàcil perquè ja hi ha un canal, les noves tecnologies que estan al servei del mestre per compartir coneixement. El que encara falta és el procés que podria aportar aquestes xarxes. No és el docent qui imparteix coneixement amb un power point o que penja un document de treball sinó que entre tots generem coneixement a través d’un instrument que es diu xarxa social i aquesta realitat trigarà més temps a arribar però possiblement els joves mestres aniran incorporant aquestes idees. La transmissió de coneixement ja no és unívoca, d’un sol canal sinó que es genera d’una manera diferent.

    JLM: Sense que això comporti cap risc perquè s’esvaeixi el principi d’autoritat del professor sobre l’estudiant, oi? Perquè si tendim a aquesta simetria absoluta, ens passem de moderns i d’oberts i acabem en l’extrem oposat, en què tan vàlid és el que diu l’últim dels alumnes com el docent expert en la matèria. Creieu que aquest perill és més teòric que real?

    JM: A nivell d’escola, d’educació o d’aprenentatge el que dic quasi sempre que em pregunten sobre la qüestió de canvis de rol és que el professor ha de fer de professor i l’alumne ha de fer d’alumne, independentment que l’alumne tingui unes competències tècniques, que en algun cas en concret poden ser més evolucionades que les d’un mestre. El que hem de fer és solventar aquesta situació: el mestre s’ha de preparar per ensenyar en un entorn diferent. Una de les claus de la renovació, de que l’escola vagi al ritme necessari per poder seguir fent la seva feina en un món que ha canviat molt ràpidament a nivell tecnològic, és invertir en el reciclatge dels mestres perquè puguin ser competents en aquest àmbit. No pot ser que perquè un alumne sàpiga més de Facebook se li desmunti al mestre el principi bàsic de la generació d’aprenentatge.

    JLM: I tampoc pot ser que una metodologia construïda després d’anys d’esforç i pensament quedi anul·lada per una novetat d’aquesta mena.

    JM: El professorat s’ha de reciclar potser amb més urgència que en d’altres moments de canvi, i s’haurà de reciclar no només a nivell de continguts sinó també a nivell de coneixements tècnics i pràctics. I no és tan difícil reciclar-se en aquest aspecte concret quan un nen de 12 anys ho pot fer perfectament. El grau d’exigència que li pot suposar a un professor no és tan elevat. D’altra banda, tot i que el mestre ha de seguir fent de mestre i que s’ha de mantenir la jerarquia en la qual es recolza el mètode educatiu, hi ha tendències pedagògiques que diuen que l’alumne ha de participar activament, que les classes han de ser una mena d’obra col·lectiva on cadascú té el seu rol. El professor d’avui ha de fer de DJ ja no ha d’estar composant una música original i guardant el seu original en una caixa per portar-la a la següent classe, perquè els recursos estan a l’abast de tothom. No es pot explicar la Segona Guerra Mundial com una successió de fets, no té cap valor perquè aquesta informació està a tot arreu, en canvi, connectar uns fets amb uns altres per elaborar un discurs és un recurs, un procediment que no està a la Viquipèdia ni en una successió de dades.

    JLM: Sense renunciar a afegir-hi material de collita pròpia. El DJ només punxa, però també cal que hi hagi compositors i intèrprets.

    JM: És clar, però el copy-paste que fa un DJ el fa a base d’elaborar diferents peces per donar un sentit personal ubicat en un entorn en concret, en aquella classe en concret i en aquells alumnes en concret. Aquesta “localització” sempre és diferent i original.

    XC: El risc aquest sempre hi és. També hi havia el professor que es va sentir amenaçat per les fotocòpies perquè allò que anava a explicar a classe l’alumne ja ho portava fotocopiat. Les tecnologies haurien d’implicar un canvi en la manera d’entendre l’educació; no vol dir que un mestre deixi de fer de mestre però, com tu deies, ha de tenir un paper diferent.

    JLM: Us preguntava també per la política. En una època en què una pseudodisciplina com el màrqueting polític ha aconseguit tant de predicament, no us fa l’efecte que aquestes eines, sobretot després del bum posterior al triomf del Barak Obama als EUA, propicien que hi hagi més màrqueting que política?

    JM: Però és que fer política és fer màrqueting. Governar és una altra cosa perquè al capdavall fer una bona campanya electoral és una qüestió que s’acaba el dia que hi ha eleccions. La campanya és comunicació, és màrqueting i ha estat així des del temps d’Atenes i dels sofistes. Al cap i a la fi, la retòrica política atenenca també era un mitjà de comunicació.

    JLM: Us en poso un exemple. Un industrial fa molt bon màrqueting de la seva empresa, llavors li fan moltes comandes i quan les ha d’atendre, resulta que té la fàbrica buida, perquè realment no elabora res, només es dedica al màrqueting. Crec que hi ha una diferència notable.

    JM: El fet de fer de polític o la política com a retòrica és una qüestió de màrqueting i governar és una altra cosa. La dicotomia entre màrqueting polític i política per a mi no existeix. En canvi fer de polític i fer de governant sí que és molt diferent.

    JLM: Per a mi, són dos aspectes indissociables.

    XC: Abans em sorprenien les campanyes televisives dels EUA. Ara em sorprenen les campanyes que fan servir les xarxes socials. És aquest procés de vendre el producte de la millor manera, de la manera que es considera més convenient per aconseguir els objectius, amb televisió, amb retòrica, amb xarxes socials, com sigui sempre estarem intentant vendre aquest producte.

    JLM: Llavors coincidiu en la resignació absoluta davant dels missatges buits.

    JM: Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influència molt gran a nivell de la política perquè democratitzen com a mínim l’accés o la transparència cap al governant. Avui en dia si un alcalde no té blog, per a mi és sospitós. Si no utilitza el canal més directe que podia tenir per parlar amb la ciutadania em sembla que o bé tecnològicament no és competent, per tant el fa un governant poc preparat, o bé es tracta d’una persona que vol ocultar alguna cosa, per tant el fa un governant poc de fiar.

    JLM: La conclusió, doncs, seria que és bo fer màrqueting polític a través d’aquestes eines precisament perquè permeten prescindir dels professionals del màrqueting. Si Barak Obama respon amb la seva Blackberry els correus electrònics que li arriben i els comentaris que li deixen al mur del Facebook, i alhora va tuitejant constament, queda anul·lat el paper de l’intermediari. És això el que esteu dient?

    JM: No del tot. Hi ha intermediaris prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles. Dependrà del valor que aportin. Un periodista o un expert en estratègia comunicativa tenen un paper significatiu. Tant per explicar l’acció de govern com per reclamar transparència en aquesta acció, les tecnologies no tenen un equivalent a abans, són molt importants. Això no treu, però, que aquests intermediaris amb valor puguin conviure amb la font informativa directa.

    JLM: Abans dèiem que si un nen de 12 anys ho pot fer, com no ho ha de fer un mestre o un polític. Llavors, com ha de ser l’educació dels pares als fills en aquest àmbit?

    JM: Jo crec que el pare ha de fer de pare i no en pot defugir ni negligir pel fet que li faci mandra saber com funciona Facebook.

    XC: I si no en sap?

    JM: En 10 minuts saps com va. És com pensar que pel fet que un nen sàpiga fer servir el comandament de la televisió ha de fer la programació de la televisió. No té res a veure una cosa amb l’altra. Els pares no podem defugir de la responsabilitat que tenim pel fet que ens faci mandra, que no en sapiguem o perquè ens faci por una determinada tecnologia. Els pares hem d’ensenyar als fills a viure en aquest món, i aquest món que trobaran els nostres fills serà intensament tecnològic, més encara del que ho és avui dia. El fet de dir “busca’t la vida” o pitjor encara “això no es toca” és treure als teus fills una crossa o moltes de les coses amb les quals hauran de caminar per la vida. No hi ha millor manera de garantir que acabin trepitjant fang que no fent el que hem de fer, que és acompanyar-los en aquest aprenentatge. I si per fer-ho hem d’aprendre durant 10 minuts com funciona una plataforma determinada, només hi ha una resposta èticament responsable: posar-s’hi.

    XC: Els pares tenen aquesta responsabilitat i l’han tingut sempre, de manera que no poden renunciar-hi. El que passa és que a vegades demanem als pares que siguin perfectes, que siguin capaços d’aprendre les tecnologies que coneixen els seus fills i un pare pot tenir el dret que no li interessi algun d’aquests aplicatius. Tot i així, els pares ni podem dir als fills que s’apanyin sols davant l’ordinador ni tampoc prohibir-los l’accés. Cap de les dues postures ens portaran enlloc. Potser els fills ens ensenyen algunes coses i els pares hem de tenir la capacitat també per aprendre d’ells. No hem de ser el seus mestre en tot, no hem de tenir les claus de totes les possibles revolucions que passen en el món, que n’hi ha moltes. El món evoluciona contínuament i no podem tenir tanta responsabilitat com a pares com per conèixer tot i poder guiar els nostres fills en tot.

    JLM: Els pares tenen dret a no saber-ho tot, però també és cert que tenen por. Segons l’últim informe de l’Eurobaròmetre sobre aquest tema, els percentatges de casos de menors que havien denunciat assetjament a través d’internet o del mòbil, o que havien rebut material violent o pornogràfic, eren molt reduïts. La proporció més elevada era la dels nens que demanaven ajuda als pares perquè se’ls havia penjat la màquina o perquè tenien algun virus. Així de simple. Les addicions són un altre assumpte. En Xavier en sap més…

    XC: Nosaltres vàrem començar a estudiar el tema de les addiccions i hem anat evolucionant bastant. Primer ens vam preguntar si l’addicció a substàncies podria donar-se també a algunes tecnologies, concretament internet, de la mateixa manera que es pot ser addicte a una conducta, al joc, al sexe, al treball o a les compres. Després hem descobert que internet no és una addicció en si, només és el mitjà per a algunes addiccions, per exemple, enlloc d’anar a jugar al casino es juga a través d’internet.

    JLM: És a dir, internet és l’eina, la plataforma, però l’addicció és el joc.

    XC: També pot passar que una persona que podria tenir un trastorn sexual, a través d’internet troba els recursos que d’una altra manera li hauria estat molt difícil d’aconseguir (fotografies, contactes, etc). També hi ha gent que passa molt de temps consultant pàgines de viatges, d’animals o de qualsevol altra cosa: ho podem atribuir a una addicció? Més que una addicció és una pèrdua de temps; i què passa si aquesta pèrdua de temps es produeix a la feina? Pot ocasionar problemes però no seria una addicció. Creiem que només és possible pensar que hi ha una addicció quan una persona es construeix una identitat nova, quan estableix una relació d’anonimat i utilitza internet per alterar el seu estat de consciència, com l’efecte que es pretén aconseguir amb les drogues. Però hi ha fronteres que són difícils de distingir. Els meus alumnes expliquen que van passar una etapa “enganxats al messenger”. Què vol dir? Doncs que com a fruit de la seva etapa evolutiva de l’adolescència van “perdre el temps” amb el messenger. No és que siguin addictes a internet ni addictes al messenger. L’adolescència ha passat i ja està. Però quan una persona xateja amb desconeguts i es fa passar per una altra podria esdevenir una addicció? Podria, però només és un condicionant.

    JM: Estic tan content de sentir a un psicòleg dir això! Perquè porto 15 anys discutint-me amb psicòlegs precisament perquè crec que durant molts anys s’ha patologitzat un comportament que no era patològic. I això passava sobretot per una qüestió de distància, de mandra, de por, d’incomprensió, per entendre realment com funcionaven unes dinàmiques socials que eren noves.

    JLM: Dels pocs estudis empírics que hi ha centrats en les xarxes socials, en destaca un, de la Universitat de Harrisburg, a Pensilvania, on van tenir una setmana un grup de 800 alumnes, professors i personal d’administració i serveis sense poder-se connectar. Hi van detectar alguns casos d’estrès, i, a mi, em van cridar l’atenció les conclusions de la recerca perquè, quan les vaig llegir fredament, vaig pensar que jo podria ser un d’ells: obligar algú a passar més d’una setmana desconnectat em sembla cruel.

  • « Older Entries