Fer riure (sense fer acudits) amb literatura és difícil i està infravalorat. “This Is Where I Leave You”, de Jonathan Tropper ho aconsegueix amb una solvència i un equilibri extraordinaris. I ho fa dins una història sòlida, ben sostinguda i que aconsegueix familiaritzar-nos amb autèntics arquetips de la comèdia romàntica contemporània.
No puc evitar comparar “This is where I leave you” amb el primer llibre que vaig llegir de Tropper, “How to talk to a widower”. Les comparacions són evidents, però les diferències són significatives. Totes dues obres em generen la sensació d’estar llegint un producte molt madur i molt pensat per convertir-se en guió d’una comèdia romàntica plena d’actors famosos i encantadors. Però a la novel·la del “Widower”, una vegada desplegats els elements damunt la taula, l’evolució es torna previsible i mecànica. A “This is where I leave you”, en canvi l’autor aconsegueix mantenir l’interès i la força narrativa gairebé fins al final de l’obra, amb un grup de personatges potent, on tots tenen presència, tots tenen història i tots tenen profunditat. I ho aconsegueix sense allargar-s’hi, només amb tres pinzellades, és capaç de posar a jugar un personatge, que tingui veu pròpia i que interactuï amb la resta del grup. Crec que això és molt meritori.
Així, en 400 pàgines coneixem a la veu central, en Judd Foxman. A la pel·lícula li posa cara Jason Bateman. Curiosament, el cognom canvia a Altman. És el típic personatge d’aquesta mena d’obres i, pel que veig, el típic personatge de Tropper: acaba de perdre la feina i separar-se després d’enxampar a la seva dona tirant-se al seu cap. A més, es mor son pare. I això provoca que, amb l’excusa d’un ritual jueu de comiat que dura set dies, es reuneixi la banda. I quina banda…
Tres germans (Paul, Philip i Wendy), cadascú amb les seves pròpies agonies, reptes, somnis i tares. Excel·lents. El personatge de la mare (Hillary) és extraordinari i, de llarg, el més interessant de la novel·la. La veïna (Linda) amb sorpresa final. El fill (Horry) malalt que va ser parella d’una de les germanes. La parella dels tres germans (Alison, Barry i Tracy). L’ex-dona (Jenn) i el seu amant (Wade). Una antiga novieta d’institut (Laurie). Un antic gamberro del poble convertit en rabí (Boner). I fins i tot alguns secundaris més que acaben dibuixant un mosaic vibrant, on tots tenen protagonisme.
L’estil mereix comentari a banda. L’enginy dels protagonistes a través dels diàlegs –les discussions- que duen a terme és punyent i ràpid. Potser es nota una mica massa que no són diàlegs reals, perquè són massa enginyosos i ràpids, però això és igual. Són la salsa de la novel·la. I la principal font d’esclafits de riure.
Potser l’estil segresta una mica el llibre. Com que tendim a infravalorar la literatura que aconsegueix fer riure, perdem de vista com n’és de difícil aconseguir-ho. I com que la superfície està plena d’observacions enginyoses i jocs de paraules, tendim també a ignorar l’estudiada i ben lligada estructura narrativa de la novel·la, amb totes les seves anades i tornades. No obstant això, estil, humor, frescor, enginy, personatges diferenciats i una trama ben armada són els factors clau, tots ella, d’aquesta convocatòria.
