Els congressos de l’Observatori per a la CiberSocietat han marcat l’evolució de la meva vida professional. Ara, després d’alguns mesos treballant-hi a l’ombra i fent més reflexió que acció, finalment, se n’ha llençat i s’està promocionant una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l’aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d’objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l’aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli més acadèmic per estendre-n’hi les ales. Per començar, vàrem proposar un joc. Un joc col·lectiu que va ser el primer mòdul del congrés, per posar-li títol, generant centenars d’aportacions (algunes gravades en vídeo, altres deixades al mur). Després vàrem escollir sis àrees temàtiques (educació, economia, comunicació, política, ciència & investigació i cultura) dins les què s’han dissenyat més de quaranta grups de treball. Aquests grups de treball estan recollint propostes de comunicació fins al 15 de setembre… Eppur si mouve…

Vull escriure’n quatre línies –només quatre-, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure’n l’evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d’aquest decenni.

Cultura & Política @ CiberEspai - 1r Congrés ONLINE OCS / 2002

Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol “Cultura i Política al CiberEspai“. Aleshores no li dèiem “primera edició”. Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de “digitalització” de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d’una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l’associació i les primeres vinculacions amb en Roberto Balaguer, l’Octavio Islas, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro, el Fernando Gutiérrez… Recordo especialment una frase del José Luis Orihuela, quan, mentre en dibuixàvem l’estructura i les línies bàsiques d’aquell congrés, teclejava “estoy emocionado”… Aquell congrés, que es va organitzar des d’una habitació del Poble Sec, per sorpresa nostra, va fer participar fins a 700 persones. Va ser l’inici d’una nissaga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d’aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Destecnocentrificar-ho. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportéssim…

Cap a quina societat del coneixement? - 2n Congrés ONLINE OCS / 2004

L’edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l’activitat. L’experiència de 2002 va servir per disposar d’una metodologia testada i un seguit d’àrees a millorar. Els ritmes de treball, l’amplitud de l’equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d’elaboració d’un entorn digital a la mida de l’esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d’abast internacional que superava els 4.000 participants. L’enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos “Cap a quina societat del coneixement?” estàvem anant. En el camí cap a aquest debat van sumar-s’hi, entre d’altres, l’Oriol Ferran, l’Adolfo Estalella, l’Alejandro Piscitelli, la gent de Cibersomosaguas, l’Edgar Gómez, el Daniel Domínguez, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i un etcètera realment llarg que explica com vam arribar, viralment, à la 2.0, a tants participants…

Havíem deixat enrera l’èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d’una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l’altra, intentaven capitalitzar el concepte de ‘societat del coneixement’, uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure’n rendiment. Totes dues ho feien des d’un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d’una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La ‘societat del coneixement’ que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n’elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l’etiqueta “2.0″, que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.

Coneixement Obert, Societat Lliure - 3r Congrés ONLINE OCS / 2006

Dos anys després, el 2006, amb una metodologia de treball més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d’una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma ‘2.0’ estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s’hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s’hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L’equació “Coneixement Obert, Societat Lliure” era una de les formes d’expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d’entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.

Crisi Analògica, Futur Digital - 4t Congrés ONLINE OCS / 2009

Han passat gairebé tres anys des d’aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d’anihilar-ho tot, d’acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això hem cregut que és un bon moment per incitar a . Que és un bon moment per mirar més enllà d’aquesta enorme fumarada que amenaça de deixar-nos atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l’altra banda d’aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l’immobiliari) de la vella economia. Des de l’Observatori per a la CiberSocietat, i arran del títol/lema/excusa “Crisi Analògica, Futur Digital” us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?

La tecnologia no és neutra, sinó que té una forta càrrega política. Política i tecnologia són dues cares de la mateixa moneda. El poder modern, contemporani i, més que mai, postmodern, s’exerceix, per sobre de tot, per mitjans tecnològics.

Amb aquestes consignes com a fil conductor, l’editorial Catarata acaba de publicar el llibre col·lectiu “Cultura digital y movimientos sociales“, coordinat per l’Igor Sádaba i l’Àngel J. Gordo López, des del grup de recerca Cibersomosaguas (aquí, el seu bloc), sorgit principalment de la Universidad Complutense de Madrid.

Per ajudar a imaginar la publicació, diuen els coordinadors que “la mirada que aquí sugerimos intenta analizar tecnos como un ámbito político, las ciencias aplicadas como un espacio donde se dirimen relaciones de poder y el conocimiento experto como un lugar conflictivo donde numerosos agentes pugnan, construyen, deliberan e interaccionan”.

Cultura digital y movimientos sociales

El llibre vol evitar caure en posicions extremes i naïves i no vol fer crítica per ella mateixa. Al contrari: el que es busca és ajudar a entendre, veure i analitzar la tecnologia com a una “elección social que encarna y reproduce las bases de la vida política de hoy en día”. Aquesta component electiva es fa evident al llibre gràcies als diversos casos on es posa de manifest la relació entre tecnologia i moviments socials.

En qualsevol cas, i per fugir de lectures unívoques o maniquees, el llibre entèn que la relació entre poders i contrapoders, a través de la tecnologia, és complexa i contradictòria. Així, el “poder ejercido por los expertos de los sistemas técnicos tiene su correlato en el contrapoder operado desde otras geografías de lo social por los legos y las redes sociales”.

El llibre s’estructura en quatre blocs. La primera és “Historia, tecnología y subjetividad“. La segona complementa aquesta primera part amb diversos capítols sobre “Conceptualización y epistemologías cibersociales“.

Abandonant el discurs més teòric, la tercera part va sobre “Contenidos y dispositivos de participación/regulación“. Finalment, el quart bloc incorpora diversos capítols dins l’epígraf “Otras in/propiedades: tecnoactivismo y capital cultural inmaterial“.

He tingut la sort de poder col·laborar en aquest llibre en el segon dels blocs, recuperant i adaptant un text que pertany als meus dies d’investigador de cadència teòrica. El capítol en qüestió, “La política de los nombres en la cibersociedad. Dimensiones políticas, analíticas y sociales del concepto de ciberespacio” pretenia completar una certa anàlisi conceptual i terminològica que ja tenia iniciada anteriorment i donar-li, finalment, una lectura intencionada, on quedessin a la vista tant les potencialitats metafòriques de determinades opcions conceptuals i intel·lectuals, com les eventuals lectures en clau poder/política. Aquest és el resum del capítol:

Es bien sabido que tras el acto de nombrar existe una fuerte carga definitoria que transforma aquello nombrado. Esto es especialmente importante cuando lo que se nombra es algo que está en proceso y transformándose, puesto que cada nombre posible destacará determinadas partes de su realidad. En el frágil equilibrio entre significante y significado(s), escoger el primero representará un énfasis en los segundos. Estos énfasis pueden ser accidentales o involuntarios, pero en ningún caso son neutros y tienen, siempre, consecuencias conceptuales.

Este proceso de moldeamiento de significado y significante se produce ante la práctica totalidad de situaciones, productos y realidades sociales emergentes. Así, ante la dispersión de términos y conceptos en uso para denominar el espacio de intercomunicación electrónica creado por las tecnologías de interconexión informáticas (Internet, las TIC, la cibercultura, etc.), en este texto se discute la pertinencia de la noción de ‘ciberespacio’.

Para ello, se tomarán en consideración diversas consideraciones de tipo analítico y científico, así como aspectos políticos que se relacionan con esta opción y algunos usos sociales y mediáticos de este concepto junto con algunas posibles lecturas interpretativas de éstos.

Haver pogut participar en aquest llibre és un privilegi, no només per la línia editorial que s’ha seguit i per la qualitat i originalitat de bona part dels articles, sinó per poder compartir cartell (índex) amb els propis coordinadors de la publicació o altres col·legues i companys del ‘mundillo’ que segueixen recorrent, més o menys, la via acadèmica: Richard Cleminson, Mario Domínguez, Rafael Heiber, Beatriz Moral, Begoña Pecharromán, Chris H. Gray, Steve Mentor, Fernando García Selgas, Mayte Pascual, Pilar Parra, Carmen Sancho, Rubén Arriazu, Rubén Blanco, Gonzalo Caro, Adolfo Estalella, Edgar Gómez, Francisco Seoane, Amparo Lasén, Iñaki Martínez de Albéniz, Blanca Callén, Francisco Tirado, Miquel Domènech, Albert Garcia i, per sobre de tot, tot un mite amb qui compartir pàgines: Steve Jones. As himself

Espero que el llibre tingui bona circulació y que aviat puguem, tal i com vàrem preveure inicialment, publicar-lo lliurement en PDF des del web de l’Observatori de la CiberSocietat.

Segueixo donant-li voltes a això de la CMSificació d’Internet i l’homogeneïtzació progressiva dels portals web. Els comentaris de sfer i alguna estona més de pensar sobre el tema (els trajectes en moto són com píndoles de reflexió… i com que encara no fa prou fred per posar-la a hivernar…), m’han ajudat a subratllar realment el que em sembla més important del tema.

Quan em referia l’estardadització creixent de la World Wide Web reconec que pensava primer en el seu aspecte, en la seva superfície. Forma i contingut estan tan lligats que seria molt reduccionista (i terriblement erroni) menysprear la part “superficial” d’un entorn d’interacció com és un portal web. Les interfícies són l’univers de percepció, d’interacció i, en darrer instància, de realitat, en què un web és experimentat per un usuari.

No obstant, per important que sigui la part estètica, aquesta no és la vessant que queda més afectada per aquest procés. La clau està en el disseny de la interacció. Això no vol dir posar els botons, els formularis o les caixetes contextuals a un lloc o un altre. Vol dir concebre, des de l’arrel, quins seran els processos d’interacció que es produiran entre els diferents tipus d’usuaris, i entre aquests i la informació que tingui el portal. Interacció entre usuaris i entre usuaris i informació, això és el que passa a un web.

Dijous passat llegia un post realment il·luminador del Ramon Sangüesa sobre el “design thinking”. No sé si entendre-ho com un paradigma, una metodologia o una tècnica de treball. Potser és una mica de totes tres. I probablement aporta una eventual solució a la qüestió dels CMSs estarndarditzats i estandarditzadors. Ja sigui per optar, en ocasions, per alternatives programades ad hoc, ja sigui per dissenyar una pròxima generació de CMSs que permetin anar més enllà en el procés de conceptualització de la interacció interior i del disseny exterior.

El cas és que si ens concedim la llibertat d’adoptar un tipus de pensament i d’aproximació als problemes centrat i sorgit des del disseny, de pensar en clau creativa, sense condicionants previs, probablement acabarem elaborant productes i serveis diferents. I, almenys en teoria, seran més enriquidors, més potents i més adaptats al context, els usuaris i els objectius concrets que originaven la mateixa necessitat de conceptualitzar aquest projecte. És a dir, millors i amb millors resultats.

Per aconseguir-ho, tal i com proclamen les directrius de la open innovation, els living labs i el open design (o el open p2p design, tal i com l’explica el Massimo Menichinelli), és fonamental involucrar personal no-tècnic, no-especialista, no-expert, en els processos de creació i producció. No com a focus groups o dins laboratoris d’usabilitat, sinó al llarg de tot el projecte, des de la seva mateixa concepció. Allí sabrem, per començar, si la idea és bona, si funcionarà, si té utilitat… Sabrem com fer-ho per a que s’adreci realment a unes necessitats i uns usos reals… Sabrem com ha de comunicar-ho per no perdre el fil a través de processos tecnològics… I sabrem identificar millos els seus públics i les retòriques, estètiques i formes de comunicar-nos-hi. Tal i com cita en Ramon, d’un dels gurús del disseny i del design thinking, Arnold Wasserman:

“El disseny d’avui en dia està evolucionant per nous camins i a un ritme accelerat, desdibuixant les fronteres tradicionals del disseny i elaborant una ambigüitat entre el ‘disseny com a producte’ –coses físiques, tangibles-, i el ‘disseny com a procés’ –una manera de pensar, un conjunt d’habilitats cognitives, mètodes i tècniques que tenen un valor intrínsec per elles mateixes”.

Portem el model d’aquest design thinking al tema d’aquests posts, el de les probables contradiccions generades per l’ús excessiu i irreflexiu dels CMSs estàndards: Imaginem un seguit de sessions de treball on mitja dotzena de persones dissenyessin els objectius, els resultats, les interaccions i fins i tot una aproximació a l’aspecte que podria tenir un determinat projecte web. Imaginem que treballessin de forma col•laborativa, que dibuixessin un munt de papers i embrutessin moltes pissarres. Creieu que, realment, el resultat de la seva feina, seria reduïble a un Joomla? Quanta creativitat i talent perdríem pel camí? Seria una pèrdua assumible? En quina cla? Només econòmica? N’estem segurs?

Preguntem-nos simplement si quan algú va dibuixar a un paper la idea bàsica que després va donar peu a Flickr, Twitter o Del.icio.us (per citar només tres exemples de productes d’èxit on triomfa la idea i la creativitat per sobre de l’excel·lència o complexitat tecnològica), si aquests s’haguessin pogut dur a terme amb les eines estàndard disponibles. Aquests enginys, aquestes idees originals, necessitaven ser pensades, concebudes, elaborades i dibuixades amb una metodologia de design thinking per arribar a l’èxit. Plantegem-ho d’una altra manera: si haguessin tingut un soci tecnològic que hi apliqués una determinada plataforma prèvia, existiria Del.icio.us? Portant-ho a projectes que conec molt més a fons: estic segur que els nivells de participació i la rellevància (almenys, per als participants) aconseguits als congressos online de l’Observatori per a la CiberSocietat haguessin estat impossibles si ens haguéssim basat en plataformes enllaunades.

La cita atribuïda a Thomas A. Edison amb què en Jordi Graells tancava una xerrada el passat divendres dins el programa Compartim, em sembla que resumeix perfectament aquesta tensió més o menys oculta, entre la pulsió creadora i basada en un pensament en clau design thinking i l’horitzó limitat i enllaunat que dibuixen fins i tot els més excelsos dels CMSs estàndards. Deia alguna cosa així com “Aquells que afirmen que és impossible no haurien de molestar els que ho estem intentant”.

He passat un parell de dies molt entretinguts al curs d’estiu que organitzava la Universidade de Santiago de Compostela, a la facultat d’econòmiques. El curs tenia un títol i un subtítol una mica exigents i inquietants, però la veritat és que els organitzadors van aconseguir ajuntar gent ben diversa i amb perspectives força complementàries, però divergents sobre la cosa aquesta de la “canonización do mercado inmaterial” i de la “mercantilización do coñecemento”.

Finalment, i com de costum, vaig acabar enllestint la meva presentació a darrera hora i modificant una mica el títol i l’orientació inicial que havíem plantejat. La conferencieta va acabar dient-se “Conocimiento 2.0. Hacia un modelo reencantado del conocimiento en (la sociedad) red“. Vaig anar amb la idea d’exposar el camí de desentranyament i desencantament, en termes polanyians i weberians, que ha anat experimentant la idea de coneixement als darrers decennis, impulsat per la força de les TIC enteses com a Tecnologies del Coneixement. A continuació, exposava que aquest camí potser contenia en ell mateix una pèrdua de l’essència i del valor mateix del coneixement, quan perdia el seu context, ja que el coneixement és una informació tremendament indexical, és a dir, dependent del seu context i dels seus actors. La idea general és que el coneixement, repensat i refiltrat per les eines 2.0, és difícilment desencantable i que troba el seu veritable valor i potencial transformador dins el seu propi context.

La presentació de la conferència està penjada a SlideShare i pot veure’s aquí sota mateix:

L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT), una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès).

La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”.

Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món.

I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 22 de Desembre de 2007.

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica.

Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer.

S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys.

Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable.

Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners.

D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital.

El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?”

Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada.

Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra.

En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones.

Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música.

El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar.

I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ’60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música.

——

La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Pirates i corsaris formen part de la història de tota la ribera de la Mediterrània i del nostre imaginari històric. Els pirates, però, han evolucionat moltíssim al llarg dels segles. Avui en dia, els pirates més habituals tenen a veure amb la còpia i distribució il·legal de productes de tot tipus, especialment informàtics, musicals i audiovisuals.

Per això, i pel que fa al cas dels productes específicament informàtics, fa algunes setmanes, el govern espanyol, dins el Plan Avanza i a través de l’entitat pública Red.es ha posat en marxa el portal 100 x 100 legal, dins una campanya de sensibilització i formació per a la comercialització i ús de programari (software) legal. La novetat d’aquesta campanya és que no busca perseguir la pirateria com a pràctica delictiva, sinó que vol actuar en la seva desvalorització, difonent els avantatges d’utilitzar programari “legal”. És un canvi de perspectiva interessant i significatiu.

Aquesta campanya de desvalorització ataca el problema de la percepció pública de la pirateria: els pirates, com ho demostren les múltiples pel·lícules de Hollywood sobre el tema, tenen una imatge pública, com a mínim, ambivalent. Sovint, no se’ls identifica com a delinqüents. La seva activitat difícilment crea alarma social. Al contrari: existeix una àmplia simpatia cap a la pirateria, especialment informàtica, però també de música i vídeo. Aquesta complicitat sol materialitzar-se en la utilització, i fins i tot la compra, de milions de productes pirates, com una pràctica completament habitual i no qüestionada socialment. Des d’aquest punt de vista, és possible que sigui necessari entendre la pirateria menys com un delicte sobre el què actuar policialment, i més com un hàbit social col·lectiu contra el que calen, sobretot, són accions divulgadores, de publicitat i de canvi sociocultural. Això és, almenys, el que sembla buscar aquesta campanya.

De fet, la radiografia d’aquest hàbit social col·lectiu és impressionant. Segons dades del mateix Ministeri d’Indústria, vuit de cada deu programes instal·lats als ordinadors de l’Estat Espanyol no tenen la llicència legal pertinent. Això ocasiona pèrdues que el mateix govern xifra en més de 600 milions d’euros. Segons un estudi recent, si l’índex dels programes il·legals es reduís en deu punts, es generarien, només a l’Estat Espanyol, més de 4.000 llocs de treball altament qualificats, es produiria un volum de negoci de més de 2.500 milions d’euros i hisenda recaptaria gairebé 450 milions d’euros més en impostos que podrien dedicar-se a tota mena d’inversions públiques.

El que em temo, però, és que aquest cuento de la lechera està oblidant alguns factors que també formen part de l’equació. Per començar, la major part dels usuaris de programes pirates (tothom?) són força conscients d’estar utilitzant programes d’una forma il·legal i els utilitzen sense experimentar grans problemes morals ni, el que és més decisiu, grans problemes en el rendiment d’aquests programes pirates. Si generessin problemes ètics generalitzats, el seu ús estaria molt menys estès. Si funcionessin tècnicament pitjor, segur que buscarien alternatives.

I aquí hi ha un altre dels factors “oblidats” de l’equació: l’existència d’alternatives. La campanya governamental s’enfoca fonamentalment a la promoció del programari comercialitzable, com si aquesta fos la única forma possible de tenir programari: comercial o il·legal. De fet, això no és així: l’alternativa més important al programari il·legal no necessàriament és el programari comercialitzable, “de pagament” o “propietari”, que és cap a on s’orienta la campanya de Red.es. Cada cop més, a nivell mundial, es demostra que l’anomenat “programari lliure” és una alternativa efectiva i viable al programari “propietari” i a les seves versions piratejades. De fet, en molts casos, supera en qualitat tècnica les versions “propietàries”, ja siguin legals o il·legals.

El programari lliure, que no té res de pirata, però sí una miqueta de corsari, parteix de la idea que no és correcte pagar/cobrar diners per les còpies dels programes, sinó que la programació és una forma de coneixement que es beneficia de la màxima obertura per a evolucionar i per a tenir el màxim impacte social. Concebuda pràcticament com un bé públic, més semblant a una llengua que no pas a una substància per la que se n’hagi de pagar l’ús –i el desgast-, la programació, com a forma aplicada del coneixement, té en molts casos altres formes de ser retribuïda.

Probablement, aquesta filosofia –explicada aquí de forma molt escadussera- no és gaire diferent de la mateixa convicció inconscient que fa que els milions d’usuaris de programes pirates no experimentin cap sentiment de culpa quan tenen un Windows, un Office o un Photoshop pirata al seu ordinador, quan es copien un CD de música del David Bisbal o, fins i tot, quan gravaven cançons de la ràdio per escoltar després als seus cassets. La còpia, especialment en format digital, no genera un desgast i als creadors, en aquest punt, ja se’ls ha retribuït prou, en altres esferes d’activitat econòmica. La pràctica social de base és la mateixa, tot i que les eines de distribució i els formats i pràctiques socials de “pirateria” generalitzada hagin evolucionat.

Crec que, massivament, en les nostres pràctiques de pirateria col·lectiva, posem de manifest que el model de negoci basat en el royalty, en l’extracció de plusvàlua pel valor de canvi de les coses, cada cop està més en crisi. Potser la comunitat de desenvolupadors i d’usuaris divulgadors de programari lliure són, realment, els nous corsaris que aniran desvirtuant, cada cop més, l’ús dels programes pirates, però també de l’hegemonia del programari propietari. Però no per “il·legals”, sinó per antiquats i innecessaris.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 23 d’Abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

La Wikipedia està trista, què deu tenir la Wikipedia…

En molts pocs mesos ha passat de ser un dels grans ‘booms’ d’internet, a ser el centre de múltiples polèmiques sobre la validesa, la qualitat i, sobretot, la credibilitat del seus continguts. Per fer-ho encara més trist, fa uns dies que ha vist la llum Citizendium, la seva germaneta petita, que s’endurà totes les atencions dels seus progenitors. Una criatureta que, pel sol fet d’haver nascut, ja posa en qüestió tot el que la Wikipedia ha aconseguit als darrers anys. Però, comencem pel principi… del final.

La Wikipedia, com molts sabreu, és una mena d’enorme i sempre sorprenent enciclopèdia de qualsevol cosa, construïda a partir de les aportacions, la dedicació i el coneixement de milers de col·laboradors desinteressats. La versió anglesa és, de llarg, la més popular, amb més de milió i mig d’articles. La versió en català hi té un protagonisme extraordinari, sent la 21a amb més articles (segons dades de la mateixa wikipedia, som la 91a del món per nombre de parlants, de manera que possiblement estem davant la versió de wikipedia amb més articles per parlant de la llengua… excepte la versió en esperanto, probablement). Aquesta base social extremadament àmplia i diversa, així com el fonament col·laboratiu del projecte són, amb tota seguretat, la principal raó del seu èxit. L’amplitud del seus continguts, la rapidesa amb què és capaç d’adaptar-se als designis de l’actualitat, la possibilitat de créixer i créixer en la llargada i profunditat de les seves definicions i la seva ubiqüitat electrònica han fet que, en molt poc temps, sigui una competidora voraç de l’atenció dels usuaris d’internet, fins a convertir-se en un dels webs més visitats del món de l’any passat i en un competidor ferotge de les enciclopèdies convencionals i, encara més, de les versions electròniques de les enciclopèdies tradicionals, en formats CD o en línia.

No obstant, des de fa alguns mesos, sovintegen polèmiques i acusacions que destaquen errors en les definicions i, sobretot, que ataquen la seva mateixa concepció oberta i col·laborativa. Els errors i les imprecisions humanes són abundants en un espai d’aquesta concepció i d’aquest enorme volum. També les lluites derivades de les opinions expressades en els articles, enfrontant comunitats senceres d’editors, han estat greus. També s’ha acusat als responsables de practicar la censura en aquells continguts que no els hi agradaven. Per últim, s’ha convertit en una espècie de gimcana popular intentar col·locar, malintencionadament, informacions falses a la wikipedia. El vandalisme electrònic ha estat un cop més fort del que el projecte de la wikipedia ha pogut suportar.

En aquest context un dels co-fundadors de la Wikipedia va presentar en fase “beta” a finals de març el portal Citizendium, definit com “el compendi dels ciutadans”. Els creadors aspiren a desbancar, en no gaire temps, la centralitat de la wikipedia com a enciclopèdia virtual de referència global. Per a aconseguir-ho, l’objectiu fonamental és superar els problemes que han afectat a la Wikipedia. I és curiós com pretenen aconseguir-ho: reduint molt considerablement el nombre d’autors; obligant als autors a estar identificats amb les seves dades personals; establint un sistema molt més rígid per la publicació d’articles i informacions, etc. En definitiva, Citizendium, coneguda com la versió 2.0 de la wikipedia, està posant les arrels del seu projecte, precisament, en un model anti-wikipedia. Menys col·laboratiu, menys obert, més jeràrquic, gens anònim. Renunciant, en bona mesura, a tot allò que va fer de la wikipedia un projecte tan especial i engrescador. La wikipedia està trista, què deu tenir la wikipedia…

—-

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 9 d’abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

« Older Entries