Pirates i corsaris formen part de la història de tota la ribera de la Mediterrània i del nostre imaginari històric. Els pirates, però, han evolucionat moltíssim al llarg dels segles. Avui en dia, els pirates més habituals tenen a veure amb la còpia i distribució il·legal de productes de tot tipus, especialment informàtics, musicals i audiovisuals.
Per això, i pel que fa al cas dels productes específicament informàtics, fa algunes setmanes, el govern espanyol, dins el Plan Avanza i a través de l’entitat pública Red.es ha posat en marxa el portal 100 x 100 legal, dins una campanya de sensibilització i formació per a la comercialització i ús de programari (software) legal. La novetat d’aquesta campanya és que no busca perseguir la pirateria com a pràctica delictiva, sinó que vol actuar en la seva desvalorització, difonent els avantatges d’utilitzar programari “legal”. És un canvi de perspectiva interessant i significatiu.
Aquesta campanya de desvalorització ataca el problema de la percepció pública de la pirateria: els pirates, com ho demostren les múltiples pel·lícules de Hollywood sobre el tema, tenen una imatge pública, com a mínim, ambivalent. Sovint, no se’ls identifica com a delinqüents. La seva activitat difícilment crea alarma social. Al contrari: existeix una àmplia simpatia cap a la pirateria, especialment informàtica, però també de música i vídeo. Aquesta complicitat sol materialitzar-se en la utilització, i fins i tot la compra, de milions de productes pirates, com una pràctica completament habitual i no qüestionada socialment. Des d’aquest punt de vista, és possible que sigui necessari entendre la pirateria menys com un delicte sobre el què actuar policialment, i més com un hàbit social col·lectiu contra el que calen, sobretot, són accions divulgadores, de publicitat i de canvi sociocultural. Això és, almenys, el que sembla buscar aquesta campanya.
De fet, la radiografia d’aquest hàbit social col·lectiu és impressionant. Segons dades del mateix Ministeri d’Indústria, vuit de cada deu programes instal·lats als ordinadors de l’Estat Espanyol no tenen la llicència legal pertinent. Això ocasiona pèrdues que el mateix govern xifra en més de 600 milions d’euros. Segons un estudi recent, si l’índex dels programes il·legals es reduís en deu punts, es generarien, només a l’Estat Espanyol, més de 4.000 llocs de treball altament qualificats, es produiria un volum de negoci de més de 2.500 milions d’euros i hisenda recaptaria gairebé 450 milions d’euros més en impostos que podrien dedicar-se a tota mena d’inversions públiques.
El que em temo, però, és que aquest cuento de la lechera està oblidant alguns factors que també formen part de l’equació. Per començar, la major part dels usuaris de programes pirates (tothom?) són força conscients d’estar utilitzant programes d’una forma il·legal i els utilitzen sense experimentar grans problemes morals ni, el que és més decisiu, grans problemes en el rendiment d’aquests programes pirates. Si generessin problemes ètics generalitzats, el seu ús estaria molt menys estès. Si funcionessin tècnicament pitjor, segur que buscarien alternatives.
I aquí hi ha un altre dels factors “oblidats” de l’equació: l’existència d’alternatives. La campanya governamental s’enfoca fonamentalment a la promoció del programari comercialitzable, com si aquesta fos la única forma possible de tenir programari: comercial o il·legal. De fet, això no és així: l’alternativa més important al programari il·legal no necessàriament és el programari comercialitzable, “de pagament” o “propietari”, que és cap a on s’orienta la campanya de Red.es. Cada cop més, a nivell mundial, es demostra que l’anomenat “programari lliure” és una alternativa efectiva i viable al programari “propietari” i a les seves versions piratejades. De fet, en molts casos, supera en qualitat tècnica les versions “propietàries”, ja siguin legals o il·legals.
El programari lliure, que no té res de pirata, però sí una miqueta de corsari, parteix de la idea que no és correcte pagar/cobrar diners per les còpies dels programes, sinó que la programació és una forma de coneixement que es beneficia de la màxima obertura per a evolucionar i per a tenir el màxim impacte social. Concebuda pràcticament com un bé públic, més semblant a una llengua que no pas a una substància per la que se n’hagi de pagar l’ús –i el desgast-, la programació, com a forma aplicada del coneixement, té en molts casos altres formes de ser retribuïda.
Probablement, aquesta filosofia –explicada aquí de forma molt escadussera- no és gaire diferent de la mateixa convicció inconscient que fa que els milions d’usuaris de programes pirates no experimentin cap sentiment de culpa quan tenen un Windows, un Office o un Photoshop pirata al seu ordinador, quan es copien un CD de música del David Bisbal o, fins i tot, quan gravaven cançons de la ràdio per escoltar després als seus cassets. La còpia, especialment en format digital, no genera un desgast i als creadors, en aquest punt, ja se’ls ha retribuït prou, en altres esferes d’activitat econòmica. La pràctica social de base és la mateixa, tot i que les eines de distribució i els formats i pràctiques socials de “pirateria” generalitzada hagin evolucionat.
Crec que, massivament, en les nostres pràctiques de pirateria col·lectiva, posem de manifest que el model de negoci basat en el royalty, en l’extracció de plusvàlua pel valor de canvi de les coses, cada cop està més en crisi. Potser la comunitat de desenvolupadors i d’usuaris divulgadors de programari lliure són, realment, els nous corsaris que aniran desvirtuant, cada cop més, l’ús dels programes pirates, però també de l’hegemonia del programari propietari. Però no per “il·legals”, sinó per antiquats i innecessaris.
—-
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 23 d’Abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.
