Si fa un parell d’anys em diuen que més de 2000 persones es trobarien a Eivissa per cantar una mateixa cançó, difícilment hagués pensat que fos en eivissenc i sortís dels nostres propis –amagats, humils i sovint avergonyits- arrels.

Si fa un parell d’any algú m’expliqués que tres generacions d’eivissencs, uelos, pares i fills, s’aplegarien en ocasió del 8 d’agost, celebrant, aplaudint i recolzant una crida en favor de la llengua pròpia i reclamant una forma diferent i autòctona, d’interpretar el què és la “fiesta de Ibiza”, no me l’hagués cregut.

Si fa aquest mateix parell d’anys em dibuixen una escena on fills d’immigrants, nascuts a Eivissa però sistemàticament negadors i denigradors de la llengua i cultura eivissenques -catalanes- comparteixen festa, bots i cançons amb pagesos amb la cara i la llengua descobertes, pensaria que m’explicaven una pel·lícula de ciència ficció.

I, no obstant, amb la justa mesura d’ingredients propis, nous i antics, amb la prestidigitació de la música, amb una punteta d’orgull propi que ha anat creixent els darrers anys i amb una mínima però distingible disminució de l’autoodi que ens caracteritza lingüística i culturalment… totes aquestes escenes inversemblants, per un moment, es van fer palpables.

Dibuix fet per als Ressonadors d'un tal Toni (http://untaltoni.blogspot.com)

Durant un parell d’hores d’una nit tan apropiada com la de la Diada del 8 d’Agost, a un escenari tan imponent com la falda de les murades de Dalt Vila, els Ressonadors, ho varen (tornar a) fer possible. Palpable. Imaginable. Tangible. Allò que va fer Uc per la cultura tradicional pitiüsa fa molts anys, amb un públic relativament tancat, en veu baixa, ara ho estan amplificant aquests Resssonadors, saltant fronteres, amb naturalitat, amb enginy i amb unes conseqüències que van molt més enllà de les dues hores d’un concert cada tants de mesos, o d’un parell de milers de discos venuts.

Ressonadors reinterpreta i fa d’altaveu d’uns versos que estan a l’ADN d’aquesta illa. Canten a la mateixa essència del que hi ha estat la vida durant segles. N’expliquen diferents històries i deixen registre d’una riquesa i una singularitat que ha quedat desdibuixada per la pròpia evolució històrica quasi-suïcida dels eivissencs. Uns eivissencs sense una classe burgesa que fes bandera –o pensés que podia treure partit- de la seva pròpia identitat, amb una llarga història de petitesa i de repressió cultural i lingüística terriblement accentuada durant el franquisme i amb un allau migratori de turistes i treballadors que ni entenien ni ningú els explicava què, qui ni com som. Ressonadors són el llevat de cervesa d’una coca que ja portava algun temps al forn, en el camí estrany i tortuós cap a una certa normalitat i desdramatització en l’ús de la pròpia cultura. Ressonadors farà possible (o com a mínim, farà més fàcil) que els nostres fills arribin a cantar, conèixer i entendre, les cançons dels nostres pares i dels nostres uelos.

Darrera d’aquesta proposta musical hi ha una passa cap a una certa normalitat en la rememoració, reinterpretació i assumpció de la tradició musical, cultural i lingüística de l’illa. I és molt eivissenca: és integradora, és oberta, és col·lectiva i és prou subtil com per a que cadascú pugui construir-hi el discurs que vulgui i sàpiga. En definitiva, diran alguns, només és música.

—

Article original publicat al Diario de Ibiza de l’11 d’Agost de 2009.

Durant molts anys, els hotelers de Barcelona han tingut la paella pel mànec. Malgrat l’aparició de nous hotels, el dèficit endèmic de places no es resolia. L’excel·lent posicionament de la ciutat per a diversos tipus de públics feia que fos realment difícil trobar habitacions decents per menys de 100 o 200 euros la nit. Si se’n trobaven.

El context, però, ha canviat radicalment. La setmana passada, a quatre dies d’engegar el Barcelona Mobile Congress, el mateix dia que l’economia espanyola entrava oficialment en recessió, es donava a conèixer la iniciativa d’un important col·lectiu d’empresaris hotelers barcelonins que s’associaven per crear una campanya de promoció amb uns preus, com a mínim, un 50% inferiors als de només fa un any. L’objectiu és impulsar la candidatura de la ciutat com una destinació tremendament competitiva per atreure la celebració de congressos i fires. És el moment d’actuar coordinadament i d’arriscar-se, deuen haver pensat els empresaris.

A Eivissa es presenta una temporada complicada. La crisi sembla que encara caigui lluny, mar enllà, a la tranquil·la espera de l’arribada d’una temporada turística que potser tapi tots els mals. Fa tants anys que es conjuguen tímidament les crides a la desestacionalització i l’ampliació de l’oferta, amb els mateixos arguments, que segurament bona part dels empresaris turístics de l’illa, petits i grans, sospita que aquesta enèsima advertència tampoc serà, al final tan greu. O que afectarà als altres. O que ja s’arreglarà tot sol. Que el llop tampoc vendrà aquesta vegada…

Dir que aquesta postura és temerària és dir poc. Tots els indicadors són tan catastròfics com desconcertants. Ni polítics, ni acadèmics ni experts semblen coincidir ni en diagnòstics ni en mesures que tinguin el més mínim efecte. El mercat britànic, de llarg el més important per al negoci turístic eivissenc, multiplica la crisi global per una devaluació brutal de la seva moneda i, per tant, del seu poder adquisitiu a l’estranger. Segons les dades que es reflecteixen a la gràfica de sota, als anglesos els costarà enguany més del 50% més que fa dos anys pagar-se l’estada a Eivissa. En un context de crisi global, econòmica i psicològica, els britànics tenen tota la pinta d’absentar-se en massa, aquest estiu, de la seva cita habitual amb les nostres platges, botigues, hotels i restaurants. I això, es miri per on es miri, difícilment ens deixarà indiferents. Ni econòmica ni psicològicament.

Davant d’aquesta situació, es fa urgent que posem les nostres millors i més ambicioses ments a engegar campanyes imaginatives. No quedar-se quiets. Fer com els hotelers de Barcelona, treballant conjuntament per millorar posicions en la cursa global per quedar-se els (pocs) turistes que s’atreveixin a sortir de casa seva aquesta temporada. Explorar nous mercats, millorar l’oferta, combinar-la, empaquetar-la amb més atractius i vendre la marca ‘Eivissa’ com mai ho hem fet abans. Agrupar el producte fins a fer-lo imbatible, vinculant-hi des d’alguna aerolínia fins als empresaris de la restauració, passant, evidentment, per l’allotjament i l’oferta nocturna.

En aquesta línia, el més efectiu serà, per començar, aprofitar la potència que les eines virtuals ens ofereixen i que fins ara hem infraexplotat. Les característiques singulars i excel·lents que, ningú ho dubta, conté el producte ‘Eivissa’, ho han contrarestat. Fins ara. Però enguany probablement no n’hi haurà prou. El repte de posicionar-se en nous mercats internacionals només es possible si es fa un ús valent, agressiu i sense complexos dels espais virtuals. Internet és l’únic canal assequible, la millor via (si no l’única realista) per incrementar les opcions que tenim de salvar, en la mesura que sigui possible, una temporada que es presenta més que preocupant. Perquè aquesta vegada no és broma: ara sí que ve el llop…

—
La versió original d’aquest article, més breu, va aparèixer al Diario de Ibiza el 21 de Febrer de 2009.

Ser eivissenc no és el que era. Els pilars bàsics de la identitat, tal i com els entén la teoria socio-antropològica tradicional, els trets fonamentals que marquen qui i, sobretot, què és una persona, estan en qüestió, es desdibuixen. Aspectes com la religió, el territori, el sexe, la cultura local/tradicional, la llengua, la família, l’entorn laboral i el veïnat havien estat les principals bases identitàries que marcaven qualsevol persona dins un grup. Aquests elements permetien identificar grups més o menys estables, sòlids. A ca nostra, a més, reforçats per la insularitat, com a factor unificador i diferenciador.

Però amb la postmodernitat, la MTV, la globalització i Internet, experts acadèmics i comentaristes tot-terreny diuen que això de les identitats sòlides ja no funciona. Que ara són, com a molt, líquides. Fragmentàries, superposades, electives i mutants. Alguns hi posen un marcat accent crític, lamentant –inútilment- la pèrdua de les certeses fonamentals de la identitat del passat. Les peculiaritats pitiüses, aquí també, tenen un efecte singular, ja que possiblement per aquí ja teníem algunes d’aquestes solideses identitàries alterades des de fa temps. L’esquizofrènia lingüística i cultural i la convivència genuflecta amb el turista nòrdic ens van ajudar a arribar abans que alguns veïns a les inconsistències de l’era de la identitat líquida.

Per damunt de tot, la identitat és una cosa processual i relacional. Interpretada i escènica. Que només troba el sentit quan es posa a la llum dels altres i entorns de (micro))sociabilitat. Es construeix constantment arrel de la nostra relació amb els altres. I internet, aquí, hi té un pes determinant, com a multiplicador dràstic de la nostra relació amb els altres, com a immensa màquina de fer i mantenir sociabilitat. Internet és una tecnologia social, relacional, una eina (d’eines) de connexió entre persones, una xarxa relativa i subjectiva que té el node central en tots i cadascun de naltros. Hi ha eivissencs reconnectats més enllà de la insularitat. Hi ha diferents formes de ser eivissencs, dins i fora de l’illa. Hi ha noves maneres de practicar aquesta identitat, que s’han inventat i recreat a través de la xarxa.

Hi ha un territori “Eivissa” a Second Life. Hi ha dotzenes de canals de xat i centenars de grups d’Eivissa o Formentera a Facebook, on també hi trobarem milers d’usuaris vinculats. La meitat de les llars pitiüses estan connectades a Internet i el que hi fan els seus habitants, entre d’altres coses, és projectar maneres de fer i ser digitals. Ser eivissenc avui en dia, és, cada vegada més, ser-ho d’una manera digital. Ser-ho d’una forma en què el carrer i el ciberespai construeixen conjuntament l’escenari social, l’aparador on projectam qui som i on es reflecteix la nostra identitat en els ulls i les opinions dels altres. Ulls i opinions que, a més, també són i es manifesten a Internet.

La identitat digital, híbrida, una mica friqui, que se’ns dibuixa a l’horitzó, és el tema central de l’exposició “Identitat Digital” que aquests dies tenim al Centre de Cultura de Sa Nostra a la ciutat d’Eivissa, i l’argument central del cicle de conferències que l’acompanyarà i on he pogut participar.

—-

La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el 12 de Gener de 2009.

No fa gaire que s’ha posat en marxa Cercabloc un web que pretén reunir tots els blocs (weblogs) escrits total o parcialment en llengua catalana. Fa temps que existeixen aquests tipus de pàgines agrupadores i endreçadores de la intensa i bulliciosa activitat del món dels blocs, la blocosfera. De fet, en Saül Gordillo en manté des de fa temps una llista tan actualitzada com impressionantment extensa. Cercabloc, que també té el seu propi bloc d’actualitat, posa al dia algunes eines semblants que existien prèviament, centrant-se específicament la Catosfera.

Entre els seus atractius, destaquen dos aspectes importants: per una banda, permet classificar i cercar els blocs no només per la seva temàtica, sinó també per la seva ubicació geogràfica. Per l’altra banda, elabora uns rànquings on es mesura la rellevància de cada bloc i es compara amb els altres, a partir de diverses variables d’importància a Internet. Conjuntament, aquestes dues característiques ens permeten fer una mirada centrada en els blocs escrits des de les Pitiüses.

Els rànquings, les classificacions, les llistes, tenen un magnetisme especial, contradictori i morbós. Serveixen per guiar, per conèixer, per establir criteris de rellevància. Però al mateix temps també simplifiquen, són parcials i mesuren només allò que s’ha inclòs dins la fórmula en ús. Qualsevol rànquing és tendenciós i simplificador, vaja, però tot i això, segueix sent significatiu i interessant. En aquest cas, la fórmula que utilitza el Cercabloc per realitzar les seves classificacions li atorga diferents pesos a algunes de les variables més freqüents en la mètrica d’internet i, en especial, dels blocs. Així, construeix les classificacions a partir de la posició a Technorati i Alexa, de la qualitat (page-rank) de la pàgina segons Google i del volum enllaços des de la pròpia Google, Yahoo i Feedburner).

Són indicadors quantitatius que difícilment valoren la qualitat intrínseca dels blocs, però que es recolzen en allò que altres internautes i blocaires han valorat del blocs, mitjançant comentaris i enllaços. Mentre que no arribi la pròxima revolució d’internet, que diuen que ens portarà una web més intel·ligent i capaç d’entendre’s una mica a ella mateixa –la web semàntica, en diuen-, possiblement sigui el millor sistema disponible.

De moment, el subconjunt de blocs que apareixen al llistat és petit. A més d’aquest mateix bloc meu, hi trobam, per exemple, el bloc “Indígenes”, que es presenta com un bloc sobre “la cultura, la llengua, l’art i la terra… des d’Eivissa” que troba els seus primers articles a l’octubre de 2004. Hi trobam també el bloc “Puntdvista”, que es presenta inicialment com un bloc de fotografia de l’illa d’Eivissa, però que va més enllà. Un altre bloc amb un remarcable to visual i fotogràfic és “Nina de Xangai”, mantingut per una orgullosa portadora de l’epítet “vilera”. Per últim, també s’hi pot trobar “Sa barretina vermella”, el bloc “d’un jove formenterer”. Aquest grupet constitueix un primer tast de la blocosfera pitiüsa i en tots els casos manifesten il·lusió, constància, qualitat, talent i dedicació. Probablement durant els propers mesos s’hi afegiran la major part dels blocs que hi falten o, almenys, els que estan vius i constantment actualitzats. Crec que serà molt interessant anar observant com evoluciona, creix i interactua aquesta petita comunitat que constitueix la blocosfera pitiüsa. És possible que el mateix fet d’aparèixer a un mateix agregador serveixi per ubicar-nos mútuament, per establir vincles i potser per anar convertint una coincidència geogràfica i temàtica, en alguna cosa més densa i coordinada. Quines són les pautes a partir de les quals aquesta coordinació comença a esbossar l’ombra d’un comportament comunitari? En quin moment servirà per parlar d’una Pitiüsfera?

La qüestió no és del tot trivial. En Víctor Pàmies escrivia fa alguns mesos al seu bloc un article titulat “Reorganització o atomització?” on analitzava l’evolució de la catosfera. Amb una important càrrega de nominalisme que comparteixo, escrivia que “El nom fa la cosa. El nom esdevé la cosa”, referint-se a la càrrega simbòlica i identitària que l’encertat bateig de la catosfera va suposar. Segons l’autor, arran de la forta arrencada de la catosfera, es produeixen dos moviment de continuïtat, un d’aglutinament temàtic i un altre d’aglutinament territorial més aviat comarcal i local. Mentre la major part de la ‘catosfera’ pot estar preguntant-se quina és la següent passa, la veritat és que ja m’alegra que, com a mínim, des de les Pitiüses, normalment tan oblidades, perifèriques i endarrerides en qüestions de societat del coneixement, almenys estiguem formant part del mateix moviment, ni que sigui al vagó de cua.

—

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 4 dOctubre de 2008.

De tant en tant val la pena aixecar la vista i provar d’endevinar quines són les tendències de futur que acabaran consolidant-se. Internet és, possiblement, el camp on el ritme de creació i consolidació (i oblit) d’iniciatives és més frenètic. Nous projectes s’engeguen cada dia i d’altres que tot just ahir encara eren nous, desapareixen sense deixar rastre. Fa uns dies em va caure a les mans l’articlet “Ten web startups to watch”, de la revista Technology Review que feia precisament aquest valuós i arriscat exercici prospectiu. Aprofitarem la troballa i que ja som de ple a l’estiu per refrescar-nos especulant sobre algunes d’aquestes possibles novetats que poden convertir-se ens els nous Facebooks o YouTubes del futur immediat.

Pinger és un d’aquests projectes de futur de la web social. Pretén desenvolupar un sistema basat a Internet que converteixi els ja clàssics SMS en missatges de veu. A diferència de les bústies de veu, aquesta comunicació corre via web i pot ser enviada i consultada en una multitud de plataformes, inclosos els telèfons mòbils. El producte va concebre’s com una forma ràpida i senzilla per a que executius i professionals poguessin deixar-se missatges que no interrompessin la seva activitat momentània. Curiosament, però, són dones d’entre 15 i 25 anys les que estan utilitzant-lo de forma més intensa. Diuen que l’any passat van enviar-se gairebé 1,9 bilions de missatges SMS, de manera que a poc que l’invent assoleixi una mínima quota de mercat, els inventors del producte poden fer-se d’or.

Dash Express és un altre producte innovador i interessant, tot i que ja porti alguns anys en desenvolupament. No té res a veure amb cap detergent per la roba, sinó que es tracta d’un gadget per portar les lògiques de la web social als cotxes. No és com un típic GPS que rep informació de carreteres o, ni tan sols, dels GPS més avançats que es connecten a bases de dades a internet per donar informació sobre les rutes més col·lapsades o més recomanables. En aquest cas, l’intercanvi d’informació es produeix en els dos sentits i permet als conductors (o acompanyants, millor) compartir informació sobre serveis –restaurants, allotjaments, atraccions turístiques- que poden trobar a la ruta. Probablement és un tipus de dispositiu del que sentirem a parlar en el futur, però ja veurem si integrat al mòbil o als GPS. Sigui com sigui, pot ser un entreteniment útil per a les llargues cues estivals que patim a les carreteres eivissenques.

Qik és potser el més interessant per les nostres contrades, en tant que s’anuncia com una eina que permetrà als turistes de tota mena, fer emissions en directe des dels seus mòbils i cap al món, a través d’Internet. El sistema és relativament senzill: un aparell que combini capacitats de gravació de vídeo i connectivitat a la xarxa (ergo, la majoria dels telèfons mòbils venuts durant el darrer any) i un programa que aprofiti compacti aquesta informació i l’enviï a una plataforma web que la converteix en flash (com qualsevol vídeo de YouTube, per entendre’ns) i que pot ser automàticament aprofitada i publicada des de qualsevol altra web o sindicada per qualsevol altra dispositiu connectat a la xarxa (és a dir, un altre telèfon mòbil, per exemple). Fins i tot el sistema ha de permetre respondre a l’emissor en temps real, que podrà rebre els comentaris i reaccions al seu vídeo, que passa a ser una espècie de postal instantània, audiovisual i interactiva.

Això són només tres d’entre les dotzenes de nous projectes i idees que estan fent-se un lloc en el panorama de la Internet del futur immediat. En la major part de les ocasions, no es tracta de grans invents tecnològics o nous desenvolupaments industrials de complexa construcció, sinó de pensar creativament en nous usos i aprofitaments de tecnologies que ja existeixen i estan al nostre abast. A Internet, més que enlloc més, innovació equival a imaginació.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 7 de Juliol de 2008.

D’aquí a pocs dies comença a Eivissa un congrés sobre metaversos. Encara que algú no s’ho cregui, no es tracta d’un congrés sobre poesia ni s’hi declamaran hendecasíl·labs. En realitat, el “I Congrés Nacional Mons Virtuals – Metaversos 2008” és una experiència pionera com a model d’atracció turística alternativa a l’illa i també en el seu camp, els espais socials d’Internet i, en concret, la mirada especialitzada sobre uns tipus molt concrets d’aquests espais socials virtuals.

El Palau de Congressos d’Eivissa acull d’aquesta forma un esdeveniment que pretén atreure una versió diferent del que venim anys sentint anomenar com “turisme de qualitat”, i que a moltes ciutats del món té un pes molt important dins els volums turístics que mouen. El viatjant de congressos és una de les quatre castes dels turistes del futur, tal i com descrivia un informe que fa algun temps ja vaig comentar. En un context de competència global entre esdeveniments internacionals, ja siguin corporatius, acadèmics o barrejats, les Pitiüses poden jugar unes cartes que fins ara ni s’havien plantejat tocar. L’agenda de qualsevol investigador universitari, càrrec públic o directiu empresarial està tan plena de convocatòries, que el factor del lloc on se celebri un congrés pot ser un argument important per acabar decidint-se entre vàries ofertes més o menys equivalents. Aquí, l’argument “Eivissa (fora-de-temporada)” pot tenir un valor que probablement encara no hem sabut valorar ni explotar prou bé, però per al que tot just estem començant a dotar-nos d’infraestructures (ara falta promocionar-les; el Palau de Congressos en qüestió, encara no té ni web propi!).

Però em crida més l’atenció encara el tema del congrés. Què són els mons virtuals? Què són els metaversos? La parauleta es popularitza a la novel·la de Neal Stephenson “Snow Crash”, fa una quinzena d’anys i representa un món virtual sintètic, d’interficie gràfica pura, tal i com ja havia estat descrit abans per altres creadors ciberpunks i de ciència ficció. La imatge més popular que podríem donar d’un metavers està a mig camí entre la “Matrix” de finals dels ’90 i el “Tron”, dels primers ‘80. El metavers novel·lesc d’Stephenson porta alguns anys intentant convertir-se en aplicatiu informàtic comercial, però només amb la gran explosió mediàtica del Second Life, produïda especialment durant 2006 i 2007, els metaversos han passat a les pàgines d’actualitat. Crec que més per un excel·lent treball de posicionament, màrketing i comunicació que no pas per les virtuds tecnològiques singulars que Second Life aporti respecte a versions similars i anteriors, com podien ser Habitat o Active Worlds.

Així que Second Life és El tema del congrés. Que l’organitzi una empresa dedicada a fer projectes i aplicacions sobre aquesta plataforma virtual no és casual. Tampoc és cap garantia de qualitat, originalitat i transcendència dels continguts que allí s’hi presenti i debatin, sinó més aviat el contrari. Però això, a un congrés, no és el més important. La convocatòria, tot i estar adreçada en primer lloc a “educadors, universitaris, experts i professionals”, té molt més de comercial que d’educatiu, tal i com ha anat mostrant la mateixa evolució de Second Life als darrers mesos, durant els quals ha anat fent-se menys present a aquestes pàgines d’actualitat.

És cert que encara estem parlant d’un fenomen massiu i molt ressenyable de la Internet actual. Actualment supera ja els 13 milions i mig d’usuaris enregistrats i durant la setmana anterior a la redacció d’aquestes línies, gairebé mig milió d’aquests usuaris hi van estar actius. No obstant, també és cert que els seus índexs de creixement estan alentint-se de forma considerable. Arran de les dades que la mateixa empresa Linden Labs fa públiques (amb una generositat i transparència modèliques), veiem com Second Life està creixent a un ritme gairebé tres vegades inferior al que creixia fa alguns mesos. Durant l’any daurat de Second Life, va créixer gairebé en 800,000 usuaris mensuals (de desembre de 2006 a novembre de 2007). Al mes de febrer de 2007, més d’un milió de nous usuaris; el mes d’abril passat, la xifra no arribava als 370,000.

Una altra dada significativa és el ratio d’hores connectades dividida entre usuaris totals. A l’abril de 2006, aquesta xifra era de més de 14 hores mensuals per usuari total. Amb el boom de nous usuaris, aquest indicador no podia fer més que baixar, però la caiguda ha estat dràstica: Sis mesos després (octubre 2006) eren 5 hores mensuals. A l’abril de 2007, 3 hores. Actualment, la xifra està en 2,16 hores de connexió mensual per usuari. Miro la bola de vidre i afirmo que aquest indicador haurà caigut com a mínim un 20% més abans d’acabar l’any.

Tots aquests són indicadors mesurables. N’hi ha de menys numèrics, però més importants: el soroll mediàtic (el famós buzz mediàtic) sobre Second Life s’ha anat apagant durant els darrers mesos. Les coses que passen a Second Life ja no són notícia pel fet de què hi passin. Els mitjans de comunicació ja han explotat abundantment aquest recurs i el incessant ritme d’aparició de novetats tecnològiques fa que, fins i tot, Second Life ja sembli una cosa vella o increïblement passada de moda.

Quan realment encara no coneixem ni una part de les possibilitats tècniques reals que l’entorn d’interacció de Second Life pot oferir, resulta que la tendència ja s’ha invertit i ja no queda modern obrir delegacions a la nova terra promesa. Aplicacions integrades al mateix navegador, menys immersives però més flexibles, com les xarxes socials, han pres el lloc mediàtic de Second Life, mentre es van gestant els nous grans fenòmens i protagonistes dels titulars del demà-passat.

Probablement, aquesta precipitada pèrdua de rellevància mediàtica de Second Life tampoc sigui un demèrit del mateix producte. De la mateixa manera que el milió de nous usuaris de febrer de 2007 no hi van anar empesos per la singularitat, bondats i meravelles d’aquesta nova Utopia, tampoc l’alentiment i la pèrdua de rellevància dels darrers mesos sigui culpa dels desenvolupadors de Linden Labs. Probablement, el creixement va dependre massa d’agents externs i dels mitjans de comunicació com per a que fos sostenible. Potser l’operació ja buscava això, un posicionament al mercat punter i puntual, que servís de propulsió del projecte. Si així fos, sens dubte, està més que aconseguit.

Fa alguns mesos em van encarregar un pròleg per a un llibre sobre Second Life que publicarà aviat l’editorial Alfaguara. Allí comparava Second Life amb una nova utopia/distopia més o menys postmoderna. Espero que aviat es publiqui per penjar-ne després una versió electrònica aquí mateix. En qualsevol cas, la qüestió, més enllà del buzz mediàtic i dels linden-dollars acumulats per l’empresa o els seus col·laboradors, serà la mesura en què els usuaris siguin capaços de trobar-hi un valor relacional, social i personal intrínsec que sigui superior als inconvenients comercialitzants de la plataforma. Els usuaris finals, els possibles consumidors de l’hipermercat hiperreal en 3D, la clau de tot plegat, seguiran connectant-se o abandonaran –progressivament o dràsticament- aquest metavers en funció de l’efectivitat que tingui a nivell relacional i social. A aquell pròleg, parlava de la capacitat de Second Life per provocar estremiment entre els seus usuaris. Mentre es mantingui aquesta capacitat i malgrat el que diguin diaris i estadístiques, Second Life mereixerà atenció –com a mínim, la meva.

Sigui com sigui, la temàtica és controvertida i és possible que d’aquí alguns anys, Second Life sigui més una pàgina tancada de la història d’internet que no una de les seves dimensions protagonistes. No obstant, el que és interessant és que se’n faci un congrés, que aquest congrés es faci a Eivissa i que totes les parts implicades, començant per la mateixa empresa i acabant per les institucions públiques que hi ha donat suport, sàpiguen treure profit d’aquesta aposta estratègica, innovadora i arriscada. Molta sort, avatars!

—–

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 16 de Juny de 2008.

Després d’anys de sentir-ne a parlar, de veure’n funcionar per totes bandes, de veure els seus fills passant-s’hi hores i hores amb tot tipus d’excuses, finalment, sa mamà ha donat el salt cap a la societat de la informació. Ha travessat la frontera de l’anomenada escletxa digital. Tenint en compte duc anys parlant-ne i escrivint-ne, aquesta fita no podia passar-me desapercebuda ni podia deixar de compartir-la.

La primera pregunta que em faig és quin ha estat el factor determinant. Una necessitat d’ús? Alguna cosa que volia fer-hi, amb internet? Poder desar endreçadament les fotos que va fent amb la seva primera adquisició digital, una càmera fotogràfica, ara fa un anyet? Rebre directament les fotos i fer videoconferències amb la seva neta que viu a l’altra banda de la mar? Poder dur la comptabilitat de la botiga? Una oferta econòmica molt temptadora? Poder comprar bitllets d’avió, o llibres, o fer la compra setmanal per internet? Quina ha estat la killer reason?

Possiblement cap d’aquestes raons per ella sola i una miqueta de totes elles. Probablement per deformació professional, jo crec més en les raons i els factors explicatius de tipus culturals. Per això, diria que també hi ha intervingut una mica d’efecte de cadena de l’entorn (algun parent del mateix perfil sociodemogràfic ja ho havia fet abans) i una altra miqueta de normalització i anivellament generalitzat del fenomen d’internet i de la informàtica. Una cosa i l’altra fan que un(a) pugui adquirir el seu primer ordinador -un portàtil ben dotat, per cert- sense que sembli que fa res d’estrany o fora de lloc.

Aquest detall és fonamental en el caràcter eivissenc i probablement funciona com un inhibidor més potent que tota la salva d’incentius que pot haver rebut ma mare durant els darrers 10 anys de missatges empenyent-la cap a Internet. Si els responsables de les polítiques públiques de promoció de la societat de la informació tinguessin més en compte els targets i els contextos culturals específics on duen a termes les seves campanyes, probablement els resultats no serien tan minúsculs com acostumen. Possiblement, una mica d’etnografia i estudi de camp sobre els autèntics inhibidors culturals que condicionen i reforcen l’escletxa digital serien més útils –i molt més barats- que bona part dels festivals lúdico-festius que s’adrecen reiteradament a col•lectius que ja són usuaris i que potencien pràctiques que ja són prou majoritàries. Però tornem a ma mare…

A la primera pregunta, la primera conclusió: la nostra societat ha arribat a un grau de normalització de la informàtica que permet que molts estrats socials, econòmics, culturals i d’edat inicialment allunyats de les noves tecnologies hi hagin pogut anar arribant i superant els diversos tipus d’entrebancs que hi tenien. Estem anant molt tard i molt lents, però per algun lloc es comença.

La segona qüestió és què farà, realment, ma mare, amb aquest enginy a les mans. Anirà a classes per fer-lo servir? Tindrà ma germana prou paciència per ensenyar-li i ella, prou constància per aprendre’n? Entrarà a alguna pàgina institucional del dia-de-internet, per a ser incentivada i encoratjada a fer ús d’internet? O es quedarà dins un calaix, com tantes altres coses, aparells i electrodomèstics que, simplement, no han acabat de trobar la seva utilitat? Hi provarà de fer coses o el veurà com una caixa negra i impenetrable? Tindrà por d’espatllar-lo?

Un ordinador no és com una nevera, una planxa o un televisor. Si el poses en marxa, no fa gaire cosa, tot sol. Engegar un sistema operatiu, per moltes campanetes que hi sonin, no resol cap necessitat pràctica. Un ordinador és l’equivalent en electrodomèstic a l’ésser humà en la vida animal: si l’ésser humà és l’animal més inútil i incapaç quan neix, el que necessita una infància més llarga, més aprenentatge i més entrenament, l’ordinador és ben semblant, ja que també és del tot inútil sense aquesta fase infantil més o menys llarga d’entrenament.

Un ordinador està fet per ser utilitzat intensament. Per equivocar-s’hi les vegades que facin falta. Per demanar ajut a veïns i coneguts. Per experimentar. I per tornar-hi, una vegada i una altra. A utilitzar un ordinador només se n’aprèn per la via de la pràctica, de la prova i de l’error. I, com em va dir un cosí -que em va fer de Cicerone de la informàtica quan jo tenia 9 anys-, prement tecles un ordinador no s’espatlla mai. Tot i que això últim no acaba de ser cert del tot, el que és inqüestionable és que per a poder considerar que tenim, realment, una persona més a aquesta banda de l’escletxa digital, ma mare haurà de treure l’ordinador de la caixa, tocar-hi moltes tecles i fer lliscar molts kilòmetres de ratolí.

Resumint, els incentius econòmics i propagandístics per comprar un ordinador i demanar una ADSL han funcionat. Ho hem aconseguit; una persona més s’ho ha cregut. Ara, fa falta que aquesta decisió tingui un impacte real en la seva vida, més enllà de les estadístiques de població connectada. És imprescindible que li arribi informació sobre cursos i tallers pràctics on s’hi senti cridada a participar, que siguin accessibles i pràctics i que orientin molt el seu programa docent a fer coses útils amb l’aparell, si pot ser, el seu mateix portàtil, per a fer-se’l realment seu, per a treure’n el màxim profit. Ha de sentir-se acompanyada en aquest trajecte fins que hagi trobat les pràctiques que, realment, tenen sentit dins la seva quotidianitat i li poden aportar millores i noves oportunitats en la seva vida. No hem d’esperar –o sí!!??- que obri un bloc, que descarregui potcasts, comenci a participar en fòrums, es faci habitual de Second Life o que passi de zero a dos-punt-zero en un parell de mesos. Però tampoc podem esperar que faci sola el seu propi camí iniciàtic. Perquè si és així, ella, que s’ho ha cregut, pensarà que l’hem enganyat. Que tenia raó ella, quan durant tants anys no va fer cas als cants de sirena que venien de tot arreu. I l’ordinador anirà a la caixa.

En aquesta perspectiva està la clau de les polítiques de foment de la societat de la informació i on més esforços s’han de posar des de les administracions. Més que formació, estem parlant d’acompanyament, de detecció de necessitats, incentius i inhibidors dins un context local i del grup d’edat i gènere amb que es treballi. Aquests seran el factors que faran de sa mamà una nova ciutadana de la societat de la informació, o bé la deixaran simplement en una persona que un dia va comprar un determinat electrodomèstic.

—
La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 2 de Juny de 2008.

Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic…

Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta.

Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge.

La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de breument). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos.

A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

—-

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

« Older Entries