Obria Petons de diumenge, de la Sílvia Soler, preguntant-me si hi trobaria la intensitat emotiva i la connexió que em va provocar Un any i mig, o bé la correcta indiferència de L’estiu que comença. I lamento dir que m’hi he trobat la segona, tot i que estructuralment, a vegades, sembla que Petons de diumenge sigui un assaig, un esborrany, un angle diferent divergent de la mateixa història de la Tina d’Un any i mig.
La novel·la és la vida exemplar de la Valèria Isern. Des de la seva adolescència fins a la seva mort, passant per una vida tan modèlica com invisible. Narrada des de la perspectiva dels seus últims dies, condemnada per una malaltia que li permet fer balanç i recompte del seu recorregut. La novel·la és la Valèria i la seva gent. La Valèria i la seva ombra. La Valèria i el buit que deixa en els seus quatre fills (la Neus, el Guillem, la Martina i la Màxima) i la seva gran i única amiga, l’Elisa Saumell. Tots aquests personatges, juntament amb l’ombra muda del seu marit, el Quim, i les breus i estereotipades referències als seus pares, son germà, la cunyada o el seu últim amor ja crepuscular. Tot balla al voltant de la Valèria. Però, precisament per aquesta dependència, res queda massa perfilat. Tots són titelles que només mouen tímidament braços i cames, perquè l’autora se centra només en la Valèria.
Crec que aquest és un dels principals dèficits de Petons de diumenge respecte a Un any i mig. Mentre que a aquella, tots els personatges tenien un repte, un caràcter propi i singular, uns patiments i unes emocions que aconseguien travessar-me i commoure’m, a Petons de diumenge, això no passa en cap moment. Tot i la semblança en l’estructura -la dona central, el marit desdibuixat, els quatre fills que centren la vida i la preocupació de la protagonista-, la resolució, per mi, no s’hi apropa. Com si Petons hagués quedat inacabada. Com si no l’hagués satisfet. Com si l’hagués volgut tornar a escriure. I, amb Un any i mig, l’hagués clavat.
Petons de diumenge no només s’emparenta amb les altres obres de la Sílvia Soler. També ho fa amb novel·les que també protagonitzen dones fortes i rebels, amagades rere les costures de la Catalunya del Franquisme. Petons de diumenge dialoga -sense la seva força- amb Càmfora, Nada o La Plaça del diamant. Les dues últimes, a més, són referències explícites que la pròpia autora llança dins el text, en la seva bonica manera d’introduir la literatura dins la literatura, desgranant les lectures que connectaven les dues protagonistes de la novel·la, l’omnipresent Valèria i la sempre absent Elisa, enllaçades per una joventut llunyana i unes cartes que trenquen sovint el ritme narratiu de la novel·la.
Cartes de l’Elisa de tot arreu. Pàgines dels diaris personals de la Valèria. Preguntes, respostes i esquitxos d’entrevistes on els protagonistes secundaris parlen de la Valèria i es donen una mica de forma a ells mateixos. Fragments escrits en una primera persona que intuïm que és alguna mena de biògraf que està posant ordre a la vida de la Valèria, des de l’últim tram de la seva malaltia. El collage formal de Petons de diumenge és important, doncs. No obstant, com que la història és tan lineal i ve tan anunciada des del principi, dona tan poquíssim marge a la sorpresa o al cop de geni, aquesta heterogeneïtat de registres queda diluïda, llimada, com si fos poc més que un exercici formal. Segurament és un encert, però, ja que sense això, sense aquests freqüents canvis de ritme, la novel·la podria fer-se anodina.
Anodina. Per què? Perquè si bé és cert que Sílvia Soler (per boca del biògraf que és el seu alter ego) vol fer un homenatge a una vida meravellosament convencional, el que acaba aconseguint ho és tant, de convencional, que se sembla més als clixés que representa que no pas a les vides reals a què prova d’aproximar-se. Intentaré desgranar això: la Valèria -i l’Elisa- no és ningú i és qualsevol. Cada pas que fa és el pas que li toca fer, des d’una vida d’ordre i correcció. Sabem què li passa pel cap i ens transmet alguna de les seves pors, desitjos i pulsions. Ho sabem perquè ens els diu. Els enumera. Però no penetren. No commouen. Com a lector, ho segueixo amb l’interès que qualsevol vida novel·lada em pot provocar. Giro pàgines amb facilitat. Però no em somou. No m’ha arrencat ni els somriures ni les llàgrimes ni la compassió ni la contenció de l’alè que em va provocar Un any i mig.
Potser l’ombra d’aquell llibre és massa allargada. Potser és massa genial. Veure’l des de la distància de Petons de diumenge me’l fa valorar encara més. Què difícil és fer estremir al lector com ho va aconseguir Sílvia Soler en aquella ocasió! Què difícil és repetir-ho! Fins i tot per a la mateixa autora que, almenys un cop, ho va aconseguir.
