Hi ha llibres que un no hauria d’agafar de la biblioteca. Aquest és un d’ells. Perquè si no hagués agafat La mort lenta de Xavier Mas Craviotto de la biblioteca, l’hagués pogut guixar, subratllar, omplir de marques i doblegar-ne dotzenes de pàgines per les cantonades. Però havent de retornar-lo, no puc fer-ho. I això és una llàstima. Perquè La mort lenta és un espectacle. Mas Craviotto no l’ha escrit. L’ha compost. És una obra d’artesania, brodada paraula a paraula, escena a escena, imatge a imatge.

La mort lenta és un llibre compacte. Una història a dos temps. D’una banda, tenim el temps present, la història curta que ens descriu què passa quan al pis de Sants on viuen els germans Aram i Lena, s’hi instal·la la Laia, l’ex de l’Aram, que torna a Barcelona vuit mesos després d’haver-lo deixat i marxat a Suïssa. Intercalada dins les escenes d’aquesta història, que avança gairebé linealment, trobem la història llarga, que se centra en l’Aram i la Lena, en la seva infantesa, la seva adolescència, els seus pares i com el seu vincle, la seva relació fraternal, va molt més enllà, fins a convertir-se en quelcom tan sòlid, tan dens i tan ple de nusos, que acabarà sent l’única constant dins el món d’incerteses que descobreixen que és la vida adulta.

El llibre és la història d’ells dos, de l’Aram i la Lena. La història de com construeixen el seu lligam més o menys com qualsevol parell de germans; de com el refermen quan es queden sols; de com es distorsiona quan apareix la Laia; de com es reforça quan la Laia fuig; de com tremola quan la Laia torna; i de com d’opressiu i prohibit i inconvenient se’ls revela, quan tornen a quedar-se sols, amb una vida per endegar i la certesa que si no s’alliberen un de l’altre, mai podran tenir una vida normal. No perquè la vulguin. Sinó perquè creuen que és el que han de fer.

Formalment, el llibre de Mas Craviotto està endreçadament desendreçat. Les dues línies del temps s’esbocinen en trossets curosament retallats i perfilats. L’autor, a continuació, els enganxa un amb l’altre, per jugar amb el lector. Per mostrar i amagar. Per crear una tensió narrativa que va més enllà del contingut i divertir-se en la forma. En un moment que potser era d’inseguretat, o potser simple entremaliadura, decideix numerar-los. I amb aquesta clau interpretativa per a dummies i amants de l’Excel, m’he passat dos dies llegint endavant i tornant enrere, repassant els passos i les escenes, enganxant la història per les línies de punts que deixava pintades l’autor.

La mort lenta abusa de les repeticions. Explica una sensació de mitja dotzena de formes diferents. A mi em tenen dit que això ho he d’evitar. En canvi, a les tecles de Mas Craviotto, no me’n sobra cap ni una. Totes m’aporten. Totes enriqueixen. Suposo que no tothom repeteix igual. Repeteixes o enriqueixes? Amb aquesta densitat, amb aquesta narrativa, els personatges creixen per acumulació de metàfores, per superposició d’unes pinzellades que cada cop aporten un matís nou, una nova llum. En acabar el llibre, els coneixem tant a tots dos, que semblen reals.

Penúltim apunt. L’autor. Imaginar-me que algú amb vint-i-dos anys pot escriure això em fa sentir petit. Ni tan sols envejós, com podia sentir-me llegint el capítol 11è del Primavera, Estiu, etcètera, quan em produïa ràbia i admiració veure tan ben esculpides les imatges i els dilemes que algun dia podrien ser el que m’animés a escriure a mi mateix. No. Que Mas Craviotto escrigui aquesta meravella amb vint-i-dos anyets m’aclapara. I aleshores, intento viatjar en el temps. I sé que vint-i-dos anys no són tan pocs per tenir tantes coses que explicar. Que amb vint-i-dos anys, segurament el meu espectre lèxic era més o menys com el d’ara. Que històries per explicar i metàfores per estirar també en devia tenir a dojo. Per tant, vint-i-dos anyets no són sorprenentment insuficients per escriure aquesta història. El que em resulta més admirable és que l’hagi escrit com l’ha escrit. Amb aquesta contundència formal i aquesta bellesa. Amb aquesta seguretat. I, també, amb aquesta mirada vella, cínica i gastada, que és capaç de projectar sobre els seus personatges, com si als vint-i-dos, viure se’ls hagués tornat una càrrega, un tràmit i res tinguessin per davant, ja, més enllà d’una mort lenta.

 

Ja que no puc subratllar coses, em quedo amb algunes frases i idees concretes, que si no apunto aquí, no podré apuntar enlloc:

  • El capítol “Zero” és una capgireta metaliterària. Hi veiem l’autor escrivint el llibre que estem llegint. Trenca l’univers que ha creat. Més d’un lector crític el faria eliminar. A mi m’ha semblat deliciós.
  • La repetició del pròleg i l’epíleg és un altre joc formal que, en aquest cas (com el capítol “L’etern retorn”, que està tan fora de la història que no té ni numeració), personalment, em sobra. Però segur que altres lectors pensaran diferent. Així que…
  • El capítol “Trenta-u” aborda la figura de la mort lenta. Explica el títol del llibre. Parla de la mort física i de la mort no-física (mental, espiritual…). I diu que mentre la mort física arriba de sobte i sense avisar, la mort no-física és una mort lenta, una mort que ens penetra dia a dia, perquè cada dia morim una mica, com a la cita de Don Delillo que Mas Craviotto tria per obrir el llibre. Diu la pàgina 192, “(…) hi ha més d’un tipus de mort, (…) la mort física, la del cos, és una de tantes altres. I és la que ens fa més por. És la que fa que visquem en un estat d’alerta permanent perquè, qualsevol dia, la mateixa vida ens ho pot prendre tot. Però hi ha una altra mort. Una mort imperceptible, tèbia. La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i a dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem (…). La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit.”
  • Més endavant, al capítol “Dinou”, quan descriu la relació que tenien els pares de la Lena i l’Aram, parla de com també les parelles, els amors, les relacions, tenen morts lentes. Diu: “Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà, com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. I l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat. Però van arrossegar el cadàver fins al final, fins que ells mateixos també van ser cadàvers” (p. 215).
  • Última pinzellada, dins l’antològic capítol “Trenta-sis”. Frase estel·lar: “(…) l’Aram i la Lena han comprovat que el temps és com un vent que desgasta la vida” (241). I després, esplaiant-s’hi, “ (…) han arribat a un punt de la vida que han llegit tants llibre, i vist tantes pel·lícules (…) que mai més res els semblarà prou gran (…), prou impactant per perdre el senderi, prou emocionant per fer-los plorar (…). Tenen la sensació que, només de sentir el principi, ja coneixen tots els finals” (241).