Bloc de Joan Mayans

Apunts, reflexions i opinions sobre la societat digital i l'economia del coneixement
  • scissors

    Sol passar en èpoques pre-electorals. Qualsevol que tingui quatre coses publicades a Internet sobre política i alguna de les eines de moda (avui toca Twitter, a la darrer campanya electoral, Second Life era la bomba i els blocs, una eina irrenunciable), els periodistes el troben i li demanen opinions. A partir d’aquí, el que es fa amb aquestes ‘declas’ ja és més variat. Com a mostra, deixaré les preguntes i respostes que una periodista em va fer fa uns dies i, a continuació, es pot contrastar l’ús que en va fer a l’article de El País “Un tuit por un voto.

     

    cayo Twitter, polítics, campanyes i periodistes... ¿Qué importancia tienen twitter en la comunicación política?
    Twitter acaba de cumplir cinco años. Aún no está claro qué importancia tendrá, en el futuro, pero a día de hoy, convertido en un canal de moda para casi todo, Twitter es irrenunciable para cualquier candidato electoral. Sirve para que el candidato diga “soy moderno” y “estoy a la última”. Para muchos de los políticos en liza en la próxima campaña, Twitter es más un mensaje que un medio.

    Y no obstante, es un medio. Un medio potente con el que dar información de primera mano y permitir la interpelación y la respuesta directa. Puede ser una herramienta importante de comunicación política y de gestión de la administración y del gobierno, una vez se termine el proceso electoral. Ahí está el verdadero potencial de Twitter como herramienta de comunicación política (más que como plataforma de propaganda electoral), lo mismo que ha ocurrido antes con los blogs de los políticos. No obstante, sólo unos pocos le dan realmente este uso y del mismo modo que la mayoría de los blogs políticos son abandonados poco después de las elecciones, me temo que algo parecido pasará con las cuentas de Twitter de los candidatos.

    Que un político –más allá de las elecciones- atienda a la ciudadanía de manera directa, que utilice los medios sociales para conectar y conversar con sus ‘administrados’ y sus electores, no puede ser sino una pequeña revolución en un contexto donde nuestros mecanismos de democracia directa y de ‘accountability’ respecto a los políticos son más bien escasos.

     

    ¿Son especialmente activos los políticos catalanes en twitter? ¿A quiénes destacaría y por qué?
    Tenemos algunos tuiteros políticos de trayectoria importante. Ernest Benach es seguramente el más reputado y prolífico: tuitero desde abril de 2008, con 9.648 seguidores, y más 6.700 tuits enviados. En su recorrido político, Benach se ha destacado como un decidido impulsor de las nuevas tecnologías como elemento clave de comunicación y transparencia política. Miquel Iceta es uno de los más activos del PSC. Aunque destaca especialmente como bloguero, su cuenta de tuiter (creada en septiembre de 2009) tiene más de 2,500 seguidores.

    Entre los políticos candidatos a las próximas locales vemos una diferencia importante. Mientras que Jordi Hereu acaba de llegar a la tuiteresfera, con un perfil creado específicamente para esta campaña (el pasado mes de enero), Jordi Trias es un tuitero experimentado, con cuenta creada en junio de 2.008, triplicando su número de seguidores (3.700 vs. 1.200). Mucho más activa en este espacio era la derrotada de las primarias socialistas, Montserrat Tura, tuitera desde hace más de un año y con más de 5.300 seguidores. Jordi Portabella, por su parte, también ha abierto su cuenta hace apenas un par de meses, con algo menos de 1.500 seguidores. El más seguido de todos los políticos de primera fila en liza en la próxima contienda electoral barcelonesa, sin embargo, es Joan Laporta. Sus casi 12.000 seguidores representan más del 10% de los votos que recogió hace unos meses en las elecciones autonómicas, aunque sus intervenciones han sido más bien pocas, con una media inferior al tuit diario.

     

    ¿Una excesiva actividad en twitter de un político concreto puede suponer que descuida otras áreas?
    Twitter es un canal de comunicación. Es inmersivo y envolvente. Si los políticos lo gestionan directa y personalmente, especialmente en campaña, puede suponer un cierto grado de atención. Sin embargo, no creo que eso pueda ser la causa de descuidar nada. Incluso si pudiéramos llegar a considerarlo así, no creo que fuera excesivamente preocupante –al contrario- que un político dedicara “excesivo” tiempo a hablar con sus votantes/administrados a través de un canal breve, directo y estructuralmente democrático como Twitter.

     

  • scissors

    Els congressos de l’Observatori per a la CiberSocietat han marcat l’evolució de la meva vida professional. Ara, després d’alguns mesos treballant-hi a l’ombra i fent més reflexió que acció, finalment, se n’ha llençat i s’està promocionant una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l’aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d’objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l’aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli més acadèmic per estendre-n’hi les ales. Per començar, vàrem proposar un joc. Un joc col·lectiu que va ser el primer mòdul del congrés, per posar-li títol, generant centenars d’aportacions (algunes gravades en vídeo, altres deixades al mur). Després vàrem escollir sis àrees temàtiques (educació, economia, comunicació, política, ciència & investigació i cultura) dins les què s’han dissenyat més de quaranta grups de treball. Aquests grups de treball estan recollint propostes de comunicació fins al 15 de setembreEppur si mouve

    Vull escriure’n quatre línies –només quatre-, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure’n l’evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d’aquest decenni.

    k1 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Cultura & Política @ CiberEspai - 1r Congrés ONLINE OCS / 2002

    Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol “Cultura i Política al CiberEspai“. Aleshores no li dèiem “primera edició”. Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de “digitalització” de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d’una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l’associació i les primeres vinculacions amb en Roberto Balaguer, l’Octavio Islas, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro, el Fernando Gutiérrez… Recordo especialment una frase del José Luis Orihuela, quan, mentre en dibuixàvem l’estructura i les línies bàsiques d’aquell congrés, teclejava “estoy emocionado”… Aquell congrés, que es va organitzar des d’una habitació del Poble Sec, per sorpresa nostra, va fer participar fins a 700 persones. Va ser l’inici d’una nissaga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d’aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Destecnocentrificar-ho. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportéssim…

    k2 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Cap a quina societat del coneixement? - 2n Congrés ONLINE OCS / 2004

    L’edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l’activitat. L’experiència de 2002 va servir per disposar d’una metodologia testada i un seguit d’àrees a millorar. Els ritmes de treball, l’amplitud de l’equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d’elaboració d’un entorn digital a la mida de l’esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d’abast internacional que superava els 4.000 participants. L’enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos “Cap a quina societat del coneixement?” estàvem anant. En el camí cap a aquest debat van sumar-s’hi, entre d’altres, l’Oriol Ferran, l’Adolfo Estalella, l’Alejandro Piscitelli, la gent de Cibersomosaguas, l’Edgar Gómez, el Daniel Domínguez, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i un etcètera realment llarg que explica com vam arribar, viralment, à la 2.0, a tants participants…

    Havíem deixat enrera l’èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d’una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l’altra, intentaven capitalitzar el concepte de ‘societat del coneixement’, uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure’n rendiment. Totes dues ho feien des d’un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d’una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La ‘societat del coneixement’ que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n’elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l’etiqueta “2.0″, que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.

    k3 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Coneixement Obert, Societat Lliure - 3r Congrés ONLINE OCS / 2006

    Dos anys després, el 2006, amb una metodologia de treball més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d’una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma ‘2.0’ estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s’hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s’hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L’equació “Coneixement Obert, Societat Lliure” era una de les formes d’expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d’entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.

    k4 Mirar enrera, saltar endavant. Una retroprospectiva cibersocial

    Crisi Analògica, Futur Digital - 4t Congrés ONLINE OCS / 2009

    Han passat gairebé tres anys des d’aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d’anihilar-ho tot, d’acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això hem cregut que és un bon moment per incitar a . Que és un bon moment per mirar més enllà d’aquesta enorme fumarada que amenaça de deixar-nos atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l’altra banda d’aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l’immobiliari) de la vella economia. Des de l’Observatori per a la CiberSocietat, i arran del títol/lema/excusa “Crisi Analògica, Futur Digital” us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?

  • scissors

    foto1 Noves regles per la participació i el compromís sociopolític 2.0 (a.k.a. notes al marge de la inauguració del Bdigital Global Congress 2009)És possible que el sector de les TIC a Catalunya hagi assolit un grau de maduresa prou significatiu com per a que el seu esdeveniment insígnia, el BDigital Global Congress, pugui permetre’s fer una passa enrera i mostrar una certa contracció respecte a edicions anteriors sense que això suposi cap gran problema. De fet, potser aquesta contracció i l’aparent disminució del volum de continguts són un exercici de realisme i conseqüència amb un context global i sectorial que no està per excessives alegries i que probablement no digeriria del tot bé un congrés més fastuós.

    Sigui com sigui, dilluns se n’engegava l’onzena edició, que s’allargarà fins dijous. El matí, els actes formals i parlaments de presentació van precedir la conferència inaugural, a càrrec de Rahaf Harfoush, responsable de social media a la campanya de Barack Obama. A la tarda, la FOBSIC i el seu director, Josué Sallent, presentaven els resultats de l’estudi “El sector empresarial de les TIC a Catalunya”, una documentada radiografia eminentment quantitativa del sector que aportava algunes previsions valuoses sobre la seva evolució immediata i a mig terme, dins el context actual. A continuació, es presentava la iniciativa conjunta entre la STSI i ACC1Ó, el Pla d’Impuls del Sector TIC de Catalunya, batejat com a TIC.CAT, que aglutina una bateria de mesures per potenciar, racionalitzar i dinamitzar el sector de les TIC. Una d’aquestes mesures és la creació de la comunitat d’interès TIC dins l’Anella, la plataforma de coneixement i networking empresarial.

    Algunes pinzellades sobre la sessió matinal. La primera, que el títol del congrés potser torna a necessitar un canvi. “Global” seria probablement un dels adjectius que menys sembla adir-se a un congrés com el que es presentava dilluns. La sessió inicial, amb una taula rodona amb fins a 10 participants, no va mostrar el dinamisme i creativitat que se li podria suposar al sector. I això que el títol prometia: “Estratègia i visió de futur: la influència de les TIC”. Massa protagonistes i massa respostes precuinades. I massa localisme. Postures sòlides dels ponents, que explicaven el que tenien a dir, sense entrar en cap diàleg entre ells. Em van agradar la claredat expositiva del Jordi Bosch de la STSI, l’enginy del Jaume Teodoro de Lavínia i els arguments i posat fresc, franc, del Carlos Domingo de Telefónica I+D.

    foto2 Noves regles per la participació i el compromís sociopolític 2.0 (a.k.a. notes al marge de la inauguració del Bdigital Global Congress 2009)Potser per compensar la previsibilitat i el localisme de la sessió inicial, es va decidir que la conferència inaugural, l’acte estel·lar del congrés, el fes una noia jove, canadenca i 2.0, que expliqués l’experiència en primera persona que ha viscut com a responsable de mitjans socials a la campanya messiànica de l’Obama. La presentació va agradar i entretenir a l’auditori. El fet que la conferència sigui exactament igual de repetible a Barcelona, París o Varsòvia, que no preveiés preguntes ni intervencions del públic i que tingués un cert aroma post-colonial i Mr. Marshall no va entelar una sensació general positiva i d’una certa admiració barrejada d’incredulitat. Aquí va la presentació des de l’SlideShare:

    La conferència parlava de les noves regles de la participació social/política, dins el context de la doble campanya d’Obama, en les primàries i en les presidencials. La Rahaf Harfoush, que aviat presentarà aquest mateix contingut en format llibre i amb un títol que no diferirà molt del que tenia la presentació, “Yes, we did: an insider’s look at how social media built the Obama brand”, va detallar brillantment la forma en què, des de la seva àrea de responsabilitat, els social media, van aconseguir redefinir, emfasitzar, incrementar i intensificar les formes en què milers i milers de persones varen sentir que formaven part d’un projecte polític que, com tots hem pogut veure, es presentava a sí mateix com a molt més que un projecte polític, molt més que un candidat i molt més que unes eleccions. Si molts ens hem preguntat, des de la distància, quins eren els factors que dinamitzaven aquest entusiasme, aquesta capacitat d’il·lusionar i d’il·lusionar-se que ha produït aquesta campanya, probablement hauríem d’analitzar el pes que, precisament, el paper que les accions digitals i els social media han tingut en aquesta cursa.

    La Rahaf Harfoush donava set “lliçons” que guien/descriuen aquestes noves regles de la participació/compromís social/polític. No obstant, a partir de les meves notes, jo ho resumiria en uns altres elements forts que detallen i n’expliquen un èxit de resultats que és inqüestionable i que em criden més l’atenció. Curiosament, també me’n surten 7:

    • Online organization –> Offline Action. Tota la dinamització digital tenia com a referent, més o menys proper, accions al carrer, a la barriada, amb el telèfon. Això no només servia per alimentar l’entusiasme i el compromís, sinó que mantenia clar que l’objectiu era fer que el màxim de persones possibles votés, físicament, el 4 de novembre.
    • Personalització màxima dels missatges. Una de les claus de l’èxit de la campanya va ser disposar d’una base de dades de persones altament segmentada i enriquida. Imagino que els mitjans tècnics i, sobretot, humans, per mantenir neta i actualitzada aquesta base de dades devien ser imponents. La segmentació es basava en dades personals, en la ubicació geogràfica, en els seus temes de preocupació política (salut, educació, economia, etc.) i en la seva pròpia història personal com a donants, voluntari, etc.
    • Estratègies diferents per a diferents tipus d’usuaris. No només es modulava el missatge per a Low-end vs. Heavy users. Se n’esperava graus d’acció i compromís diferents. Els reptes, les demandes, el llenguatge, els incentius… tot es plantejava de forma diferent segons el grau de compromís dels mateixos usuaris/simpatitzants/voluntaris.
    • Personalització de la missió. Com a conseqüència i continuació de la personalització dels missatges i de les expectatives i funcions que cada usuari juga, apareix el grau màxim d’identificació entre la persona i el projecte: fer de l’objectiu, de la missió, something to be taken personally. El grau de compromís aconseguit pels voluntaris, la intensitat del vincle viscut, la consciència d’excepcionalitat de l’experiència que estaven vivint ha estat la màgia del procés. I la màgia, com bé saben els màgics professionals, mai és fruit de la casualitat, sinó de la planificació més detallada. La personalització de tot el procés, la sensació de què allò que estava passant i que estaven provocant entre tots era fruit, efectivament, dels esforços, de la implicació i de la fe de tots i cadascun d’ells era el motor del “moviment” que van protagonitzar i que n’explica l’èxit. El to religiós i messiànic no és casual. És causal.
    • Facilitar i basar-se en el comportament ja existent. Intentaven recolzar-se i proposar a partir d’hàbits de comportament reals, a partir de tecnologies ja existents. Apartar a l’usuari de qualsevol pauta apresa i usable és difícil, sigui quin sigui el grau de compromís i voluntarisme que assumeixi. Per tant, s’intentava portar els aplicatius de xarxa social als devices i plataformes que ja tenien, des de portar les campanyes a totes les xarxes socials ja existents fins a desenvolupar aplicatius que s’integraven amb els iPhone i companyia. Així, mitjançant la hibridació de tecnologies ja existents, podien desenvolupar aplicatius senzills que feien de cada simpatitzant un element actiu de dinamització i activisme. Només barrejant Java, GPS i filosofia 2.0, qualsevol telèfon mòbil esdevé una plataforma d’activisme electoral local de primer ordre.
    • Incentivar estratègicament. La competitivitat inherent de la cultura nordamericana fa que qualsevol esdeveniment sigui convertible en una competició. I que qualsevol competició assoleixi un caràcter de show-business. Així, el disseny dels incentius per als activistes, centralitzat a través de la pròpia xarxa social de suport a Barack Obama, la forma de dissenyar com funcionarà el sistema de rànkings o de com atorgar punts als voluntaris, és cabdal. És enginyeria social. És antropologia aplicada. És teoria de jocs. És molt més, immensament més important, que el sistema tècnic que s’hi executi al darrera. Per exemple, no qualsevol sistema de puntuació i incentius hagués funcionat igual: dissenyant un sistema on els ránkings no fossin estables, sinó que valoritzessin la constància (penalitzant el fet de deixar de fer, deixar de col·laborar), s’aconseguia mantenir la tensió propagandística/competitiva al llarg de tota la prolongadíssima campanya. Igualment, valorar molt més les activitats offline que les online carregava estratègicament l’activisme cap al cara a cara, el porta a porta, que havia d’aconseguir recaptar donacions per finançar la campanya i, en darrer terme, vots a les urnes. L’aplicatiu, la plataforma tècnica, acompanyava i impulsava tot el procés, però en cap cas el condicionava. I per recuperar un dels meus temes favorits: no m’imagino, ni esforçant-m’hi molt, com podria arribar a elaborar-se una plataforma realment útil i que realment sumés a un projecte d’aquestes dimensions i necessitats de personalització, amb un CMS més o menys estàndard…
    • Let things happen & Lose control. Les dues darrers lessons de la ponent són, per mi, força semblants. La consigna comuna era deixar que passessin coses, que fluïssin, que s’hibridessin. Que els voluntaris fessin seva la campanya implicava permetre reinterpretacions i mashups de tota mena, com l’estudiant de Yale tunejat de merchandising d’Obama fent community services aquí i allà, provocant alhora dues respostes: la directa, amb l’associació de la imatge del candidat amb el samaritanisme del voluntari; la indirecta, mitjançant la difusió de l’exemple i eines de geoposicionament, la proliferació d’emuladors a molts altres punts del país, que van esquitxar-ne el mapa. Aquí es demostra que sense una ferma convicció de què de permetre que flueixi allò inesperat hi ha molt més a guanyar que a perdre, que la creativitat d’un col·lectiu motivat i compromès amb una causa és una font riquíssima d’idees i propostes.

    A conferència passada, em sorgeixen tres reflexions/comentaris. La primera, és que dubto que cap partit polític dels que formen el nostre panorama més immediat permetés aquest grau de “let things happen” + “lose control”. Amb una esfera política tan intensament professionalitzada, no és del tot sorprenent que aquestes pràctiques i aquesta estratègia, més pròpia d’una agència de publicitat que d’un partit polític, s’acabin imposant, per sobre dels costums hipercontroladors de les disciplines de partit. Amb la patent desafecció de la ciutadania vers la política i la cosa pública, potser no ens aniria malament si els partits abandonessin part de la seva rigidesa i les seves lògiques de funcionament quasi marcials i es permetessin majors dosis de pensament i iniciatives alternatives dins els seus propis rengles. No deixa de ser paradoxal que les principals figures d’un sistema pretesament democràtic com el nostre, siguin tan poc democràtiques i tan poc proclius a la llibertat d’opinió i expressió com ho són la major part dels nostres partits, la major part del temps.

    En segon lloc, i per contradir una mica això últim, em costa imaginar un moviment social d’aquesta magnitud i intensitat al nostre context sociopolític. Per moltes campanyes 2.0, per molts aplicatius per iPhone i molts vídeos a YouTube que puguin arribar a penjar-se, em sembla que, com a col·lectiu, ens sobra cinisme o ens falta una mica més d’ingenuïtat. O potser el que ens falta és el sentit teatral i fins i tot lúdic, show-businessià, de la política electoral ianqui. Una societat que és capaç de coronar i admirar sincerament reines del ball de l’institut, capitanes de l’equip d’animadores, empleats del mes o quarterbacks de l’equip universitari té una major capacitat d’il·lusionar-se, d’una forma segurament naïve i infantil, però alhora efectiva i compromesa. Sigui per una cosa o per l’altra, em sembla que la ponent ens va presentar un fenomen del que pot aprendre’s, però, alhora, poc exportable.

    En tercer lloc, vull subratllar l’admiració per la capacitat expositiva i oratòria de la ponent. No tant per la seva, sinó per ella com a producte d’un sistema educatiu que prima la retòrica, l’argumentació pública i les habilitats expositives per sobre d’altres habilitats. Sovint em sobta i em provoca enveja veure’ls exposar tan clarament, tan endreçadament, utilitzant tan bé la cadència, el ritme, els èmfasis i fins i tot els power-points. Malgrat que el discurs estigui farcit de tòpics i llocs comuns. Deu ser la vocació nordamericana per l’espectacle. Show must go on.

  • scissors

    cdmv portada1 Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèpticLa tecnologia no és neutra, sinó que té una forta càrrega política. Política i tecnologia són dues cares de la mateixa moneda. El poder modern, contemporani i, més que mai, postmodern, s’exerceix, per sobre de tot, per mitjans tecnològics.

    Amb aquestes consignes com a fil conductor, l’editorial Catarata acaba de publicar el llibre col·lectiu “Cultura digital y movimientos sociales“, coordinat per l’Igor Sádaba i l’Àngel J. Gordo López, des del grup de recerca Cibersomosaguas (aquí, el seu bloc), sorgit principalment de la Universidad Complutense de Madrid.

    Per ajudar a imaginar la publicació, diuen els coordinadors que “la mirada que aquí sugerimos intenta analizar tecnos como un ámbito político, las ciencias aplicadas como un espacio donde se dirimen relaciones de poder y el conocimiento experto como un lugar conflictivo donde numerosos agentes pugnan, construyen, deliberan e interaccionan”.

    llibret Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèptic

    Cultura digital y movimientos sociales

    El llibre vol evitar caure en posicions extremes i naïves i no vol fer crítica per ella mateixa. Al contrari: el que es busca és ajudar a entendre, veure i analitzar la tecnologia com a una “elección social que encarna y reproduce las bases de la vida política de hoy en día”. Aquesta component electiva es fa evident al llibre gràcies als diversos casos on es posa de manifest la relació entre tecnologia i moviments socials.

    En qualsevol cas, i per fugir de lectures unívoques o maniquees, el llibre entèn que la relació entre poders i contrapoders, a través de la tecnologia, és complexa i contradictòria. Així, el “poder ejercido por los expertos de los sistemas técnicos tiene su correlato en el contrapoder operado desde otras geografías de lo social por los legos y las redes sociales”.

    El llibre s’estructura en quatre blocs. La primera és “Historia, tecnología y subjetividad“. La segona complementa aquesta primera part amb diversos capítols sobre “Conceptualización y epistemologías cibersociales“.

    Abandonant el discurs més teòric, la tercera part va sobre “Contenidos y dispositivos de participación/regulación“. Finalment, el quart bloc incorpora diversos capítols dins l’epígraf “Otras in/propiedades: tecnoactivismo y capital cultural inmaterial“.

    He tingut la sort de poder col·laborar en aquest llibre en el segon dels blocs, recuperant i adaptant un text que pertany als meus dies d’investigador de cadència teòrica. El capítol en qüestió, “La política de los nombres en la cibersociedad. Dimensiones políticas, analíticas y sociales del concepto de ciberespacio” pretenia completar una certa anàlisi conceptual i terminològica que ja tenia iniciada anteriorment i donar-li, finalment, una lectura intencionada, on quedessin a la vista tant les potencialitats metafòriques de determinades opcions conceptuals i intel·lectuals, com les eventuals lectures en clau poder/política. Aquest és el resum del capítol:

    Es bien sabido que tras el acto de nombrar existe una fuerte carga definitoria que transforma aquello nombrado. Esto es especialmente importante cuando lo que se nombra es algo que está en proceso y transformándose, puesto que cada nombre posible destacará determinadas partes de su realidad. En el frágil equilibrio entre significante y significado(s), escoger el primero representará un énfasis en los segundos. Estos énfasis pueden ser accidentales o involuntarios, pero en ningún caso son neutros y tienen, siempre, consecuencias conceptuales.

    Este proceso de moldeamiento de significado y significante se produce ante la práctica totalidad de situaciones, productos y realidades sociales emergentes. Así, ante la dispersión de términos y conceptos en uso para denominar el espacio de intercomunicación electrónica creado por las tecnologías de interconexión informáticas (Internet, las TIC, la cibercultura, etc.), en este texto se discute la pertinencia de la noción de ‘ciberespacio’.

    Para ello, se tomarán en consideración diversas consideraciones de tipo analítico y científico, así como aspectos políticos que se relacionan con esta opción y algunos usos sociales y mediáticos de este concepto junto con algunas posibles lecturas interpretativas de éstos.

    Haver pogut participar en aquest llibre és un privilegi, no només per la línia editorial que s’ha seguit i per la qualitat i originalitat de bona part dels articles, sinó per poder compartir cartell (índex) amb els propis coordinadors de la publicació o altres col·legues i companys del ‘mundillo’ que segueixen recorrent, més o menys, la via acadèmica: Richard Cleminson, Mario Domínguez, Rafael Heiber, Beatriz Moral, Begoña Pecharromán, Chris H. Gray, Steve Mentor, Fernando García Selgas, Mayte Pascual, Pilar Parra, Carmen Sancho, Rubén Arriazu, Rubén Blanco, Gonzalo Caro, Adolfo Estalella, Edgar Gómez, Francisco Seoane, Amparo Lasén, Iñaki Martínez de Albéniz, Blanca Callén, Francisco Tirado, Miquel Domènech, Albert Garcia i, per sobre de tot, tot un mite amb qui compartir pàgines: Steve Jones. As himself icon wink Cultura digital y movimientos sociales   Lectures polítiques per a un ciberespai sovint massa asèptic

    Espero que el llibre tingui bona circulació y que aviat puguem, tal i com vàrem preveure inicialment, publicar-lo lliurement en PDF des del web de l’Observatori de la CiberSocietat.

  • scissors

    La preocupació pel difícil estat actual i el més complicat encara futur de la universitat és un tema recorrent, darrerament. La perspectiva del Pla de Bolonya ha actuat com un accelerador de discursos, agendes i postures sobre l’educació superior que, a més, estan tenint al context català, un especial dinamisme.

    En algunes ocasions he escrit algunes ratlles sobre la desorientació i les forces contradictòries que aspiren a renovar la universitat, tot i que amb maneres i objectius ben diferents. El cas és que a una institució com la universitat europea i catalana, tan captiva de les seves pròpies regles del joc democràtic, i tan depenent econòmicament del finançament públic, els grans canvis difícilment poden venir d’enlloc que no sigui l’exterior de la pròpia institució. Per això el referent de Bolonya i tots els esforços normatius que hi ha al darrera estant tenint, i tindran, un efecte catalitzador i dinamitzador d’aquests debats.

    owe La polarització del debat sobre el futur de la universitatAra m’arriba una nova campanya informativa i mobilitzadora, que sembla ben estructurada. Aquesta nova campanya s’alinia, sense camuflatges, en el discurs crític. Però no necessàriament a Bolonya, sinó a les transformacions que, en el nom de Bolonya, s’estan preparant i posant en marxa progressivament, caminant cap a una aparent mercantilització (submissió al mercat) de la universitat i d’un constant desmantellament de la seva funció de servei i bé públic.

    Tal i com addueix el document, aquesta adequació a les necessitats del mercat, no tindrà els desitjats i previstos resultats de millorar la productivitat i d’afavorir la convertibilitat immediata dels títols universitaris en contractacions laborals i, automàticament, en PIB. No només no els tindrà, sinó que provocarà un empobriment de l’educació, suposant, doncs, a mig i llarg termini, un empobriment generalitzat de la població, inclosos els futurs treballadors.

    El que em temo, però, és que aquest nou esforç de comunicació i de reflexió quedarà novament soterrat sota la mateixa dinàmica d’oposició frontal que fa mesos que vivim. En la situació actual de polarització de les postures pro- i contra- Bolonya, qualsevol argument és, lamentablement, secundari, respecte a qui sigui que ho diu i amb qui s’hagi posicionat, si és que ho ha fet.

    Sigui com sigui, trobo que la iniciativa en qüestió està ben orientada, que l’anàlisi que s’hi fa és clara i il·lustradora i que serà interessant veure quin seguiment rep, tant a nivell d’e seguiment com de resposta. La proposta es diu “Per una universitat pública al servei de tota la societat. Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la” i es pot signar i donar-hi suport a la iniciativa a través d’aquest enllaç.

    P.S. La imatge l’he tret del portal de Firgoa.

  • scissors

    Després d’anys de sentir-ne a parlar, de veure’n funcionar per totes bandes, de veure els seus fills passant-s’hi hores i hores amb tot tipus d’excuses, finalment, sa mamà ha donat el salt cap a la societat de la informació. Ha travessat la frontera de l’anomenada escletxa digital. Tenint en compte duc anys parlant-ne i escrivint-ne, aquesta fita no podia passar-me desapercebuda ni podia deixar de compartir-la.

    i saw your mom Sa mamà ja té internetLa primera pregunta que em faig és quin ha estat el factor determinant. Una necessitat d’ús? Alguna cosa que volia fer-hi, amb internet? Poder desar endreçadament les fotos que va fent amb la seva primera adquisició digital, una càmera fotogràfica, ara fa un anyet? Rebre directament les fotos i fer videoconferències amb la seva neta que viu a l’altra banda de la mar? Poder dur la comptabilitat de la botiga? Una oferta econòmica molt temptadora? Poder comprar bitllets d’avió, o llibres, o fer la compra setmanal per internet? Quina ha estat la killer reason?

    Possiblement cap d’aquestes raons per ella sola i una miqueta de totes elles. Probablement per deformació professional, jo crec més en les raons i els factors explicatius de tipus culturals. Per això, diria que també hi ha intervingut una mica d’efecte de cadena de l’entorn (algun parent del mateix perfil sociodemogràfic ja ho havia fet abans) i una altra miqueta de normalització i anivellament generalitzat del fenomen d’internet i de la informàtica. Una cosa i l’altra fan que un(a) pugui adquirir el seu primer ordinador -un portàtil ben dotat, per cert- sense que sembli que fa res d’estrany o fora de lloc.

    Aquest detall és fonamental en el caràcter eivissenc i probablement funciona com un inhibidor més potent que tota la salva d’incentius que pot haver rebut ma mare durant els darrers 10 anys de missatges empenyent-la cap a Internet. Si els responsables de les polítiques públiques de promoció de la societat de la informació tinguessin més en compte els targets i els contextos culturals específics on duen a termes les seves campanyes, probablement els resultats no serien tan minúsculs com acostumen. Possiblement, una mica d’etnografia i estudi de camp sobre els autèntics inhibidors culturals que condicionen i reforcen l’escletxa digital serien més útils –i molt més barats- que bona part dels festivals lúdico-festius que s’adrecen reiteradament a col•lectius que ja són usuaris i que potencien pràctiques que ja són prou majoritàries. Però tornem a ma mare…

    A la primera pregunta, la primera conclusió: la nostra societat ha arribat a un grau de normalització de la informàtica que permet que molts estrats socials, econòmics, culturals i d’edat inicialment allunyats de les noves tecnologies hi hagin pogut anar arribant i superant els diversos tipus d’entrebancs que hi tenien. Estem anant molt tard i molt lents, però per algun lloc es comença.

    La segona qüestió és què farà, realment, ma mare, amb aquest enginy a les mans. Anirà a classes per fer-lo servir? Tindrà ma germana prou paciència per ensenyar-li i ella, prou constància per aprendre’n? Entrarà a alguna pàgina institucional del dia-de-internet, per a ser incentivada i encoratjada a fer ús d’internet? O es quedarà dins un calaix, com tantes altres coses, aparells i electrodomèstics que, simplement, no han acabat de trobar la seva utilitat? Hi provarà de fer coses o el veurà com una caixa negra i impenetrable? Tindrà por d’espatllar-lo?

    Un ordinador no és com una nevera, una planxa o un televisor. Si el poses en marxa, no fa gaire cosa, tot sol. Engegar un sistema operatiu, per moltes campanetes que hi sonin, no resol cap necessitat pràctica. Un ordinador és l’equivalent en electrodomèstic a l’ésser humà en la vida animal: si l’ésser humà és l’animal més inútil i incapaç quan neix, el que necessita una infància més llarga, més aprenentatge i més entrenament, l’ordinador és ben semblant, ja que també és del tot inútil sense aquesta fase infantil més o menys llarga d’entrenament.

    clipboard01 Sa mamà ja té internetUn ordinador està fet per ser utilitzat intensament. Per equivocar-s’hi les vegades que facin falta. Per demanar ajut a veïns i coneguts. Per experimentar. I per tornar-hi, una vegada i una altra. A utilitzar un ordinador només se n’aprèn per la via de la pràctica, de la prova i de l’error. I, com em va dir un cosí -que em va fer de Cicerone de la informàtica quan jo tenia 9 anys-, prement tecles un ordinador no s’espatlla mai. Tot i que això últim no acaba de ser cert del tot, el que és inqüestionable és que per a poder considerar que tenim, realment, una persona més a aquesta banda de l’escletxa digital, ma mare haurà de treure l’ordinador de la caixa, tocar-hi moltes tecles i fer lliscar molts kilòmetres de ratolí.

    Resumint, els incentius econòmics i propagandístics per comprar un ordinador i demanar una ADSL han funcionat. Ho hem aconseguit; una persona més s’ho ha cregut. Ara, fa falta que aquesta decisió tingui un impacte real en la seva vida, més enllà de les estadístiques de població connectada. És imprescindible que li arribi informació sobre cursos i tallers pràctics on s’hi senti cridada a participar, que siguin accessibles i pràctics i que orientin molt el seu programa docent a fer coses útils amb l’aparell, si pot ser, el seu mateix portàtil, per a fer-se’l realment seu, per a treure’n el màxim profit. Ha de sentir-se acompanyada en aquest trajecte fins que hagi trobat les pràctiques que, realment, tenen sentit dins la seva quotidianitat i li poden aportar millores i noves oportunitats en la seva vida. No hem d’esperar –o sí!!??- que obri un bloc, que descarregui potcasts, comenci a participar en fòrums, es faci habitual de Second Life o que passi de zero a dos-punt-zero en un parell de mesos. Però tampoc podem esperar que faci sola el seu propi camí iniciàtic. Perquè si és així, ella, que s’ho ha cregut, pensarà que l’hem enganyat. Que tenia raó ella, quan durant tants anys no va fer cas als cants de sirena que venien de tot arreu. I l’ordinador anirà a la caixa.

    En aquesta perspectiva està la clau de les polítiques de foment de la societat de la informació i on més esforços s’han de posar des de les administracions. Més que formació, estem parlant d’acompanyament, de detecció de necessitats, incentius i inhibidors dins un context local i del grup d’edat i gènere amb que es treballi. Aquests seran el factors que faran de sa mamà una nova ciutadana de la societat de la informació, o bé la deixaran simplement en una persona que un dia va comprar un determinat electrodomèstic.


    La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 2 de Juny de 2008.

  • scissors
    May 6th, 2008JoanPolítica i polítiques, web 2.0

    Potser a base d’anar parlant-ne, acabaré tenint una mica més clar què és això del web 2.0. Avui m’ha tocat fer una presentació sobre les oportunitats que ofereix el paradigma 2.0 al Departament de Medi Ambient i Habitatge. La xerrada forma part d’un projecte que la consultora Neoris els està fent, amb l’objectiu de provocar unes certes dinàmiques -o, com a mínim, unes certes inquietuds- de canvi dins l’entorn de l’administració. I en això sí que cal reconèixer que, merchandising a banda, aquest paradigma 2.0 té unes potencialitats reals i tangibles ben interessants.

    L’estructura de l’administració pública té una enorme capacitat de resistència al canvi. Però precisament les eines 2.0, que requereixen poca inversió tecnològica, poden tenir un paper interessant en la creació de noves dinàmiques de treball més col·laboratiu, obert i en xarxa. En moltes ocasions, en entorns com l’administració, una intervenció top-down, en forma d’implantació d’una nova eina o d’una nova plataforma, és rebuda, com a molt, amb obedient disciplina. En canvi, les incorporacions sectorials, bottom-up, orientades a pràctiques concretes, que permeten les eines 2.0, poden dibuixar una perspectiva de canvi possible més fèrtil. Perquè a través de les eines és possible pensar que poden alterar-se dinàmiques de treball i poden fomentar-se alguns dels valors més positius de la retòrica 2.0.

    Realment, exemples com els del Departament de Justícia, amb l’impuls de l’amic Jordi Graells, resulten engrescadors no tant pel volum o l’espectacularitat del que s’aconsegueix, sinó pel fet d’aconseguir-se a base d’eines petites, lliures, re-configurables i apropiables per un col·lectiu més o menys petit, que apren (almenyhs, s’intenta) a compartir enllaços, vídeos o presentacions. Lamentablement, no conec gaires més exemples com aquest. I crec que això es deu sobretot a l’escassetat de figures equivalents al Jordi. La figura de l’entusiasta, l’impulsor, el líder, el provocador, el connector, etc., ha estat un personatge clau en la breu història d’internet i probablement seguirà sent-ho, perquè internet segueix i seguirà generant novetats que han de ser explicades, experimentades i, si s’escau, adoptades. Malgrat els cursos, màsters o consultories que es facin, està clar que sense entusiastes, no hi ha innovació.

    Durant la xerrada podia veure cares contraposadíssimes. Des d’aquells que s’apropaven, prenien alguna nota i mantenien els ulls ben oberts, fins aquells que tiraven el cap enrera i desconnectaven. Si em fixó en els segons, segur que pot arribar a constatar-se que predicar a l’administració és el més semblant possible a predicar al desert. No obstant, si em miro als primers -com han de fer aquells amb el rol de ser entusiastes- veig que precisament l’administració és el millor lloc on predicar, perquè els efectes que puguin tenir aquestes prèdiques tindran un impacte immediat a la societat, ergo, a tothom.

    Deixo a sota la presentació, que té una bona part de diapositives comunes amb les de la presentació de fa unes setmanes a Palma.

  • scissors

    És una llàstima que les propostes i promeses electorals dels candidats derrotats en les eleccions caiguin en un oblit encara pitjor que les dels propis guanyadors. És cert que ja resulta difícil que els guanyadors compleixin el que prometen, en plena disbauxa electoral. Però no puc deixar de mirar amb una certa nostàlgia aquelles propostes i idees que mai van arribar a poder ser.

    Per exemple, si la memòria no em falla, no fa gaire el candidat popular al Consell d’Eivissa, Pere Palau, va proposar la creació a Eivissa d’una facultat especialitzada en Ciències de la Mar o fins i tot una universitat centrada en aquest tema i que fes tant docència com recerca. Mai vaig saber si era una ocurrència o una proposta contrastada i seriosa, però tant si era una cosa com l’altra, probablement aquest sigui un dels pocs camins de projecció i potencial real per a l’educació superior a les Pitiüses, més enllà del simple sucursalisme de la Universitat de les Illes Balears. Lamentablement, es molt probable que no ho arribem a saber mai. També ignoro com li va anar a Tania Derveaux, amb la seva promesa d’oferir 40,000 fel·lacions als seus votants per una cadira al Senat belga, en les eleccions de l’any passat…

    promeses2 Les promeses electorals dels derrotats

    A aquestes darreres eleccions, el candidat derrotat també va fer un parell de propostes, aquestes en terreny de societat de la informació, que mereixerien no anar a parar directament al calaix. Un és el famós i luctuós cànon digital, contra el que va carregar Rajoy. Tot i que possiblement es tractava d’una maniobra electoral per atacar una de les iniciatives més polèmiques que ha assumit el govern de Zapatero als darrers mesos, el cert és que som molts milions de ciutadans els que ens sentim estafats per aquest cànon absurd. No em sabran explicar mai quin mèrit tenen els senyors i senyores de la faràndula per cobrar-me pel disc dur o el llapis de memòria on estic escrivint aquestes lletres.

    Una altra proposta ressenyable de Rajoy va ser la de crear un “Ministeri de Noves Tecnologies”. La proposta la va fer els darrers dies de campanya, en el marc d’una tertúlia digital, davant públic evidentment sensible a una proposta com aquesta. Aquest ministeri, que segons fonts del PP també es podria haver anomenat –encara millor- “Ministeri de la Societat Digital” i s’apostaria per una visió integral de la vida digital. D’aquesta manera, s’augmentaria el pes, la influència i la capacitat d’acció de l’actual Secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació. Amb aquest projecte es continuaria i superaria la feina que va dur a terme el breu i poc reeixit ministeri de Ciència i Tecnologia del darrer període Aznar, que va passar per mans de fins a tres ministres. Una proposta semblant va partir del candidat de Convergència i Unió, Duran Lleida, quan, pràcticament al mateix temps, proposava la creació d’un Ministeri d’Investigació, Universitat i Societat de la Informació, una mena de MURSI molt semblant al departament de la Generalitat que CiU va tenir durant anys per ocupar-se d’aquests aspectes, sense que allí tampoc l’encaix de la societat de la informació/coneixement tingués el caràcter transversal i estratègic que molts li reclamem.

    Independentment del passat més o menys tenebrós en el que es basin aquestes propostes i independentment del fet que les promeses, en el marc electoral, hagin sorgit de partits que no governaran, es tractaria d’una mesura útil, necessària i d’un gran potencial estratègic. M’agradaria pensar que, a l’hora de planificar l’acció de govern per als propers anys, els assessors de Zapatero repassaran i consideraran les propostes de campanya que van fer tots els partits, per posar en pràctica no només les seves, sinó les millors.

    La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 24 de Març de 2008.

  • « Older Entries