La Neus Arqués m’ha dit que si vull que em publiquin, he de saber a què se sembla el que escric. Com que vull que em publiquin, he buscat llibres que se semblin al que escric. Com que no sé com acabar d’etiquetar el que escric, em costa. Busco als webs xul·les com ULAD i trobo coses xul·les. Com que són xul·les, a canvi d’uns numerets de la targeta de crèdit, Amazon me les fa arribar. Com que són xul·les, les llegeixo molt ràpidament i em fan pensar si s’hi semblen o no, realment, al que escric. “Trenes hacia Tokyo”, m’ha descobert l’Alberto Olmos. I com que me l’he llegit molt ràpidament, les meves frases s’entretallen i encavalquen com les frases que fa ell. Ell fa frases que s’entretallen i s’encavalquen i jo, per comentar-ne el llibre, l’emulo sense voler. O volent. No ho sé. Potser és plagi. Potser homenatge. Potser un recurs barat. En tot cas, cap de les tres hipòtesis té gaire importància.

L’Alberto Olmos és un escriptor que, quan era a Tokyo, va escriure un llibre sobre un escriptor que era a Tokyo. M’agrada i penso que sí que se sembla al que escric en el fet que sigui un relat de viatge. Dir-ne “de viatge” és reduccionista. De fet, el David, que és l’alter ego de l’Alberto en tinta sobre paper, no viatja. Ja hi és. Explica, amb ironia, distància i iconoclàstia, com és la vida d’un outsider com ell a un país tan singular i icònic com el Japó. Fins aquí, anem bé. També és autoficció, que és una paraula relativament nova que he descobert i que podria també servir-me. Alhora, també he descobert que hi ha xorrocientos llibres d’autoficció i que potser no seria una categoria en la que interessaria llistar-se. Tot és molt complex.

Trenes hacia Tokyo en canvi, és un llibre senzill. Són observacions relativament heterogènies de la quotidianitat de Tokyo. Estan endreçades. Olmos escriu ràpid, directe i amb molta gràcia. L’estil és molt singular, les situacions són divertides i algunes figures literàries són precioses. Al personatge un de seguida li agafa carinyo, perquè és molt imperfecte, molt humà i la seva mirada, sempre silenciosa, és conyona com poques.

Què m’hi falta? Una trama. Una història. Un passat. Un conflicte. Qualsevol cosa que faci lligar els blocs de text, les pàgines, els capítols. Però Trenes hacia Tokyo és només temps present. No hi ha passat que ens expliqui perquè som on som. Tampoc hi ha un futur sobre que ens permeti situar aquesta successió de quotidianitats dins un horitzó definit. Tot és present. No hi ha res més enllà. I jo ho trobo a faltar: alguna motivació, alguna explicació, algun projecte, una mica de context. La meva lectura cartesiana enyora causes, conseqüències i línies de continuïtat. Sense això, als meus ulls, la novel·la, que comença plena de força i s’aguanta molt bé gràcies a les anècdotes i les metàfores, se’m va caient. La segona meitat del llibre la trobo més repetitiva. El personatge no evoluciona. No canvia. I la gent amb la que es creua està feta de retrats plans i circumstancials. Sí, potser això el fa realista, perquè la vida no sol tenir grans trames ni situacions profundes amb freqüència. Amb aquests ingredients, el llibre, que anava camí de convertir-se en una de les millors lectures en molts mesos, se’m queda una mica a mitges. Però l’autor me l’apunto i el seguiré. El dia que li trobi una novel·la amb una trama novel·lesca, pot ser l’hòstia…