Durant molts anys, els hotelers de Barcelona han tingut la paella pel mànec. Malgrat l’aparició de nous hotels, el dèficit endèmic de places no es resolia. L’excel·lent posicionament de la ciutat per a diversos tipus de públics feia que fos realment difícil trobar habitacions decents per menys de 100 o 200 euros la nit. Si se’n trobaven.

El context, però, ha canviat radicalment. La setmana passada, a quatre dies d’engegar el Barcelona Mobile Congress, el mateix dia que l’economia espanyola entrava oficialment en recessió, es donava a conèixer la iniciativa d’un important col·lectiu d’empresaris hotelers barcelonins que s’associaven per crear una campanya de promoció amb uns preus, com a mínim, un 50% inferiors als de només fa un any. L’objectiu és impulsar la candidatura de la ciutat com una destinació tremendament competitiva per atreure la celebració de congressos i fires. És el moment d’actuar coordinadament i d’arriscar-se, deuen haver pensat els empresaris.

A Eivissa es presenta una temporada complicada. La crisi sembla que encara caigui lluny, mar enllà, a la tranquil·la espera de l’arribada d’una temporada turística que potser tapi tots els mals. Fa tants anys que es conjuguen tímidament les crides a la desestacionalització i l’ampliació de l’oferta, amb els mateixos arguments, que segurament bona part dels empresaris turístics de l’illa, petits i grans, sospita que aquesta enèsima advertència tampoc serà, al final tan greu. O que afectarà als altres. O que ja s’arreglarà tot sol. Que el llop tampoc vendrà aquesta vegada…

Dir que aquesta postura és temerària és dir poc. Tots els indicadors són tan catastròfics com desconcertants. Ni polítics, ni acadèmics ni experts semblen coincidir ni en diagnòstics ni en mesures que tinguin el més mínim efecte. El mercat britànic, de llarg el més important per al negoci turístic eivissenc, multiplica la crisi global per una devaluació brutal de la seva moneda i, per tant, del seu poder adquisitiu a l’estranger. Segons les dades que es reflecteixen a la gràfica de sota, als anglesos els costarà enguany més del 50% més que fa dos anys pagar-se l’estada a Eivissa. En un context de crisi global, econòmica i psicològica, els britànics tenen tota la pinta d’absentar-se en massa, aquest estiu, de la seva cita habitual amb les nostres platges, botigues, hotels i restaurants. I això, es miri per on es miri, difícilment ens deixarà indiferents. Ni econòmica ni psicològicament.

Davant d’aquesta situació, es fa urgent que posem les nostres millors i més ambicioses ments a engegar campanyes imaginatives. No quedar-se quiets. Fer com els hotelers de Barcelona, treballant conjuntament per millorar posicions en la cursa global per quedar-se els (pocs) turistes que s’atreveixin a sortir de casa seva aquesta temporada. Explorar nous mercats, millorar l’oferta, combinar-la, empaquetar-la amb més atractius i vendre la marca ‘Eivissa’ com mai ho hem fet abans. Agrupar el producte fins a fer-lo imbatible, vinculant-hi des d’alguna aerolínia fins als empresaris de la restauració, passant, evidentment, per l’allotjament i l’oferta nocturna.

En aquesta línia, el més efectiu serà, per començar, aprofitar la potència que les eines virtuals ens ofereixen i que fins ara hem infraexplotat. Les característiques singulars i excel·lents que, ningú ho dubta, conté el producte ‘Eivissa’, ho han contrarestat. Fins ara. Però enguany probablement no n’hi haurà prou. El repte de posicionar-se en nous mercats internacionals només es possible si es fa un ús valent, agressiu i sense complexos dels espais virtuals. Internet és l’únic canal assequible, la millor via (si no l’única realista) per incrementar les opcions que tenim de salvar, en la mesura que sigui possible, una temporada que es presenta més que preocupant. Perquè aquesta vegada no és broma: ara sí que ve el llop…

—
La versió original d’aquest article, més breu, va aparèixer al Diario de Ibiza el 21 de Febrer de 2009.

De tant en tant val la pena aixecar la vista i provar d’endevinar quines són les tendències de futur que acabaran consolidant-se. Internet és, possiblement, el camp on el ritme de creació i consolidació (i oblit) d’iniciatives és més frenètic. Nous projectes s’engeguen cada dia i d’altres que tot just ahir encara eren nous, desapareixen sense deixar rastre. Fa uns dies em va caure a les mans l’articlet “Ten web startups to watch”, de la revista Technology Review que feia precisament aquest valuós i arriscat exercici prospectiu. Aprofitarem la troballa i que ja som de ple a l’estiu per refrescar-nos especulant sobre algunes d’aquestes possibles novetats que poden convertir-se ens els nous Facebooks o YouTubes del futur immediat.

Pinger és un d’aquests projectes de futur de la web social. Pretén desenvolupar un sistema basat a Internet que converteixi els ja clàssics SMS en missatges de veu. A diferència de les bústies de veu, aquesta comunicació corre via web i pot ser enviada i consultada en una multitud de plataformes, inclosos els telèfons mòbils. El producte va concebre’s com una forma ràpida i senzilla per a que executius i professionals poguessin deixar-se missatges que no interrompessin la seva activitat momentània. Curiosament, però, són dones d’entre 15 i 25 anys les que estan utilitzant-lo de forma més intensa. Diuen que l’any passat van enviar-se gairebé 1,9 bilions de missatges SMS, de manera que a poc que l’invent assoleixi una mínima quota de mercat, els inventors del producte poden fer-se d’or.

Dash Express és un altre producte innovador i interessant, tot i que ja porti alguns anys en desenvolupament. No té res a veure amb cap detergent per la roba, sinó que es tracta d’un gadget per portar les lògiques de la web social als cotxes. No és com un típic GPS que rep informació de carreteres o, ni tan sols, dels GPS més avançats que es connecten a bases de dades a internet per donar informació sobre les rutes més col·lapsades o més recomanables. En aquest cas, l’intercanvi d’informació es produeix en els dos sentits i permet als conductors (o acompanyants, millor) compartir informació sobre serveis –restaurants, allotjaments, atraccions turístiques- que poden trobar a la ruta. Probablement és un tipus de dispositiu del que sentirem a parlar en el futur, però ja veurem si integrat al mòbil o als GPS. Sigui com sigui, pot ser un entreteniment útil per a les llargues cues estivals que patim a les carreteres eivissenques.

Qik és potser el més interessant per les nostres contrades, en tant que s’anuncia com una eina que permetrà als turistes de tota mena, fer emissions en directe des dels seus mòbils i cap al món, a través d’Internet. El sistema és relativament senzill: un aparell que combini capacitats de gravació de vídeo i connectivitat a la xarxa (ergo, la majoria dels telèfons mòbils venuts durant el darrer any) i un programa que aprofiti compacti aquesta informació i l’enviï a una plataforma web que la converteix en flash (com qualsevol vídeo de YouTube, per entendre’ns) i que pot ser automàticament aprofitada i publicada des de qualsevol altra web o sindicada per qualsevol altra dispositiu connectat a la xarxa (és a dir, un altre telèfon mòbil, per exemple). Fins i tot el sistema ha de permetre respondre a l’emissor en temps real, que podrà rebre els comentaris i reaccions al seu vídeo, que passa a ser una espècie de postal instantània, audiovisual i interactiva.

Això són només tres d’entre les dotzenes de nous projectes i idees que estan fent-se un lloc en el panorama de la Internet del futur immediat. En la major part de les ocasions, no es tracta de grans invents tecnològics o nous desenvolupaments industrials de complexa construcció, sinó de pensar creativament en nous usos i aprofitaments de tecnologies que ja existeixen i estan al nostre abast. A Internet, més que enlloc més, innovació equival a imaginació.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 7 de Juliol de 2008.

D’aquí a pocs dies comença a Eivissa un congrés sobre metaversos. Encara que algú no s’ho cregui, no es tracta d’un congrés sobre poesia ni s’hi declamaran hendecasíl·labs. En realitat, el “I Congrés Nacional Mons Virtuals – Metaversos 2008” és una experiència pionera com a model d’atracció turística alternativa a l’illa i també en el seu camp, els espais socials d’Internet i, en concret, la mirada especialitzada sobre uns tipus molt concrets d’aquests espais socials virtuals.

El Palau de Congressos d’Eivissa acull d’aquesta forma un esdeveniment que pretén atreure una versió diferent del que venim anys sentint anomenar com “turisme de qualitat”, i que a moltes ciutats del món té un pes molt important dins els volums turístics que mouen. El viatjant de congressos és una de les quatre castes dels turistes del futur, tal i com descrivia un informe que fa algun temps ja vaig comentar. En un context de competència global entre esdeveniments internacionals, ja siguin corporatius, acadèmics o barrejats, les Pitiüses poden jugar unes cartes que fins ara ni s’havien plantejat tocar. L’agenda de qualsevol investigador universitari, càrrec públic o directiu empresarial està tan plena de convocatòries, que el factor del lloc on se celebri un congrés pot ser un argument important per acabar decidint-se entre vàries ofertes més o menys equivalents. Aquí, l’argument “Eivissa (fora-de-temporada)” pot tenir un valor que probablement encara no hem sabut valorar ni explotar prou bé, però per al que tot just estem començant a dotar-nos d’infraestructures (ara falta promocionar-les; el Palau de Congressos en qüestió, encara no té ni web propi!).

Però em crida més l’atenció encara el tema del congrés. Què són els mons virtuals? Què són els metaversos? La parauleta es popularitza a la novel·la de Neal Stephenson “Snow Crash”, fa una quinzena d’anys i representa un món virtual sintètic, d’interficie gràfica pura, tal i com ja havia estat descrit abans per altres creadors ciberpunks i de ciència ficció. La imatge més popular que podríem donar d’un metavers està a mig camí entre la “Matrix” de finals dels ’90 i el “Tron”, dels primers ‘80. El metavers novel·lesc d’Stephenson porta alguns anys intentant convertir-se en aplicatiu informàtic comercial, però només amb la gran explosió mediàtica del Second Life, produïda especialment durant 2006 i 2007, els metaversos han passat a les pàgines d’actualitat. Crec que més per un excel·lent treball de posicionament, màrketing i comunicació que no pas per les virtuds tecnològiques singulars que Second Life aporti respecte a versions similars i anteriors, com podien ser Habitat o Active Worlds.

Així que Second Life és El tema del congrés. Que l’organitzi una empresa dedicada a fer projectes i aplicacions sobre aquesta plataforma virtual no és casual. Tampoc és cap garantia de qualitat, originalitat i transcendència dels continguts que allí s’hi presenti i debatin, sinó més aviat el contrari. Però això, a un congrés, no és el més important. La convocatòria, tot i estar adreçada en primer lloc a “educadors, universitaris, experts i professionals”, té molt més de comercial que d’educatiu, tal i com ha anat mostrant la mateixa evolució de Second Life als darrers mesos, durant els quals ha anat fent-se menys present a aquestes pàgines d’actualitat.

És cert que encara estem parlant d’un fenomen massiu i molt ressenyable de la Internet actual. Actualment supera ja els 13 milions i mig d’usuaris enregistrats i durant la setmana anterior a la redacció d’aquestes línies, gairebé mig milió d’aquests usuaris hi van estar actius. No obstant, també és cert que els seus índexs de creixement estan alentint-se de forma considerable. Arran de les dades que la mateixa empresa Linden Labs fa públiques (amb una generositat i transparència modèliques), veiem com Second Life està creixent a un ritme gairebé tres vegades inferior al que creixia fa alguns mesos. Durant l’any daurat de Second Life, va créixer gairebé en 800,000 usuaris mensuals (de desembre de 2006 a novembre de 2007). Al mes de febrer de 2007, més d’un milió de nous usuaris; el mes d’abril passat, la xifra no arribava als 370,000.

Una altra dada significativa és el ratio d’hores connectades dividida entre usuaris totals. A l’abril de 2006, aquesta xifra era de més de 14 hores mensuals per usuari total. Amb el boom de nous usuaris, aquest indicador no podia fer més que baixar, però la caiguda ha estat dràstica: Sis mesos després (octubre 2006) eren 5 hores mensuals. A l’abril de 2007, 3 hores. Actualment, la xifra està en 2,16 hores de connexió mensual per usuari. Miro la bola de vidre i afirmo que aquest indicador haurà caigut com a mínim un 20% més abans d’acabar l’any.

Tots aquests són indicadors mesurables. N’hi ha de menys numèrics, però més importants: el soroll mediàtic (el famós buzz mediàtic) sobre Second Life s’ha anat apagant durant els darrers mesos. Les coses que passen a Second Life ja no són notícia pel fet de què hi passin. Els mitjans de comunicació ja han explotat abundantment aquest recurs i el incessant ritme d’aparició de novetats tecnològiques fa que, fins i tot, Second Life ja sembli una cosa vella o increïblement passada de moda.

Quan realment encara no coneixem ni una part de les possibilitats tècniques reals que l’entorn d’interacció de Second Life pot oferir, resulta que la tendència ja s’ha invertit i ja no queda modern obrir delegacions a la nova terra promesa. Aplicacions integrades al mateix navegador, menys immersives però més flexibles, com les xarxes socials, han pres el lloc mediàtic de Second Life, mentre es van gestant els nous grans fenòmens i protagonistes dels titulars del demà-passat.

Probablement, aquesta precipitada pèrdua de rellevància mediàtica de Second Life tampoc sigui un demèrit del mateix producte. De la mateixa manera que el milió de nous usuaris de febrer de 2007 no hi van anar empesos per la singularitat, bondats i meravelles d’aquesta nova Utopia, tampoc l’alentiment i la pèrdua de rellevància dels darrers mesos sigui culpa dels desenvolupadors de Linden Labs. Probablement, el creixement va dependre massa d’agents externs i dels mitjans de comunicació com per a que fos sostenible. Potser l’operació ja buscava això, un posicionament al mercat punter i puntual, que servís de propulsió del projecte. Si així fos, sens dubte, està més que aconseguit.

Fa alguns mesos em van encarregar un pròleg per a un llibre sobre Second Life que publicarà aviat l’editorial Alfaguara. Allí comparava Second Life amb una nova utopia/distopia més o menys postmoderna. Espero que aviat es publiqui per penjar-ne després una versió electrònica aquí mateix. En qualsevol cas, la qüestió, més enllà del buzz mediàtic i dels linden-dollars acumulats per l’empresa o els seus col·laboradors, serà la mesura en què els usuaris siguin capaços de trobar-hi un valor relacional, social i personal intrínsec que sigui superior als inconvenients comercialitzants de la plataforma. Els usuaris finals, els possibles consumidors de l’hipermercat hiperreal en 3D, la clau de tot plegat, seguiran connectant-se o abandonaran –progressivament o dràsticament- aquest metavers en funció de l’efectivitat que tingui a nivell relacional i social. A aquell pròleg, parlava de la capacitat de Second Life per provocar estremiment entre els seus usuaris. Mentre es mantingui aquesta capacitat i malgrat el que diguin diaris i estadístiques, Second Life mereixerà atenció –com a mínim, la meva.

Sigui com sigui, la temàtica és controvertida i és possible que d’aquí alguns anys, Second Life sigui més una pàgina tancada de la història d’internet que no una de les seves dimensions protagonistes. No obstant, el que és interessant és que se’n faci un congrés, que aquest congrés es faci a Eivissa i que totes les parts implicades, començant per la mateixa empresa i acabant per les institucions públiques que hi ha donat suport, sàpiguen treure profit d’aquesta aposta estratègica, innovadora i arriscada. Molta sort, avatars!

—–

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 16 de Juny de 2008.

Darrerament he escrit un parell d’articlets sobre la cosa aquesta del Turisme 2.0 (aquí i aquí). Aquests dies n’ha sortit un altre, barreja d’arguments anteriors remasteritzats, al periòdic econòmic Món Empresarial. És la meva primera incursió en pàgines salmó, així que la deixo també aquí.

Fa alguns anys que als entorns TIC es parla del moviment 2.0, referint-se a un gir vers uns models més participatius, més oberts i basats en l’acció i les decisions dels usuaris, organitzats en xarxes horitzontals. Més enllà dels canvis reals i tangibles que s’hagin produït, el cert és que és un concepte fèrtil que s’ha anat trasplantant a altres sectors socials, econòmics i culturals.

Així, en alguns àmbits ja es treballa amb la idea d’un turisme 2.0, referint-se a una nova forma de crear, vendre i consumir el producte turístic. El model predominant del darrer terç del segle XX que va ser, en bona part, responsable del nostre creixement econòmic, està perdent clarament la seva hegemonia. L’esquema on el gran touroperador era el protagonista, perd terreny davant sistemes d’organització més horitzontals i variats, potenciats per múltiples eines d’Internet. D’una banda, els portals buscadors de vols, comparadors de preus i rematadors d’estocks i last-minutes. D’una altra, les noves capacitats de què disposen els productors finals per a poder prescindir (o canviar) d’intermediaris i vendre directament el seu producte, ja sigui directament, o mitjançant xarxes de petits propietaris. D’altra banda, els portals i els blocs de viatges i destinacions, participatius i oberts, amb les valoracions i les recomanacions dels usuaris, que dibuixen petites xarxes socials ad hoc o que fins i tot es constitueixen com a tals. Tant per al client com per al venedor o l’intermediari, ja ni tant sols es tracta de dissenyar un viatge a mida del seu comprador, sinó de què és el mateix comprador el que dissenya el producte turístic, escollint ell mateix les diverses parts que el composen. Tot això tenint en compte, a més, que amb l’evolució de les eines i els canals de compra i venda, també està evolucionant el tipus de client, que cada cop té més en compte valors culturals, ètics i ecològics que no estaven presents, ni de bon tros, en el model de moviments massius precedent.

És evident que aquest progressiu –i tremendament veloç- canvi de paradigma suposa reptes, amenaces i oportunitats. Als Països Catalans depenem tant del turisme, que qualsevol nova tendència o símptoma de canvi en el sector ens ha de posar molt alerta. Avançar-s’hi i posicionar-s’hi estratègicament pot suposar guanys o pèrdues molt significatives, a tots els nivells. Més i més quan, més enllà de discursos més o menys teòrics, es fa evident que el model de turisme de sol i alcohol és cada cop menys rendible. Precisament en aquelles zones que més van desenvolupar-se pel boom del turisme de touroperador, és on més urgent i important resultarà construir i aplicar anàlisis prospectives, disposar d’indicadors eficaços i posar en marxa mesures pràctiques que, d’una banda, recondueixin els possibles efectes negatius de la dospuntzerització del turisme i, d’una altra, en sàpiguen extreure possibles noves vies d’acció i negoci. Disposar d’una Conselleria d’innovació que fa un èmfasi tan especial en el sector turístic fa que, almenys al Principat, disposem d’una bona base governamental per liderar, des dels poders públics, aquesta aposta estratègica.

—

Publicat al Món Empresarial de Gener de 2008, número 101.

Les Pitiüses i les Balears estan en temps de repòs turístic. És, per tant, el millor moment per preparar-se per innovar en un sector de negoci que, tant si ens n’adonem com si no, és cada vegada més exigent i competitiu a nivell global. Fa algunes setmanes parlava de l’estudi “Ús, necessitat i impacte de la informació turística multimèdia de les Illes Balears a Internet” que va presentar-se a primers de novembre, impulsat per la Fundació IBIT. Vull fixar-me ara en algunes recomanacions que se’n desprenen, ja que em pareixen prou suggerents de cara a millorar la nostra competitivitat com a producte turístic.

Com deia i com és gairebé ja conegut per tothom, el producte turístic, cada vegada més, passa per Internet. Fins al punt de convertir-se en el canal de promoció i venda hegemònic. I mentre que el negoci turístic camina cap a la seva internetització majoritària, també internet i l’usuari d’internet mostren uns canvis de comportament on els que hi surten guanyant són els portals petits, locals i concrets, les xarxes socials horitzontals, i la presa de decisions (comercials, d’oci, de negoci, polítiques) arran de les recomanacions de les persones que estan dins les xarxes personals de cada usuari. A internet, d’això se’n diu “web 2.0“. Quan s’aplica al turisme, més d’un ha parlat ja de “turisme 2.0” (http://www.eduwilliam.com, http://juansobejano.blogspot.com, http://www.turismo20.com, etc.).

Un aspecte fonamental que queda reflectit a l’informe és que, encara que la informació bàsica sobre mitjans de transport per arribar a les illes i sobre allotjament està ben coberta pels grans buscadors, pàgines d’agències i proveïdors, existeix una gran demanda d’informació -petita, localitzada i concreta- sobre l’oferta complementària i els recursos naturals. La demanda d’una millor i major informació sobre l’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística és una de les conclusions fortes de l’informe. També es fa evident un gran buit informatiu en tot allò que té a veure a viatjar amb al·lots: lloguer de cotxets, serveis d’escoletes, parcs infantils i cangurs, activitats específiques per a boixos, etc.

Conjuntament, en aquests buits informatius, trobem una de les grans rèmores per a la tan predicada i desitjada desestacionalització del turisme a les Pitiüses. I val la pena remarcar que es tracta d’un buit fonamentalment informatiu, perquè tant a les Pitiüses com a les Balears, d’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística, afortunadament, n’estem ben servits. Probablement el que cal és ser-ne conscients i posar aquestes ofertes (encara més) en valor. Més encara quan, el mateix estudi afirma que la predisposició dels enquestats a visitar les illes fora de temporada és molt significativa: només una quarta part dels enquestats deia que només vendria a l’estiu i fins a un terç dels alemanys deia que els agradaria venir a l’hivern.

De l’informe, a més, m’agrada veure que entenen que Internet, la cibersocietat, és cada vegada més, una dimensió que no es mou en el terreny d’allò global, sinó hiperlocal, feta de moltes xarxes a escala humana, construïdes arran de valors, continguts i interessos significatius a nivell social. Internet és un terreny especialment fèrtil per al desenvolupament, la projecció i l’ampliació de les xarxes locals, personals i d’afinitat, així com per la creació d’una nova forma d’entendre la localitat. I això no és una parrafada teòrica. Al contrari, té una gran rellevància per a la forma d’encarar la comunicació del producte turístic a l’era del turisme 2.0. Tal i com expressa l’informe:

En definitiva, a l’informe se’ns hi diu que “l’auge del nou turisme on-line obliga a replantejar i innovar el concepte, l’ús i el format en què s’estructura i es lliura la informació turística”. Sobretot, el que això vol dir és que tenim la possibilitat, els mitjans i, en darrer instància, la necessitat econòmica, de fer-nos responsables de la comunicació (i la venda, tan directa com siguem capaços) del nostre propi producte turístic. Probablement, aquesta és una de les millors inversions, tant des de l’esfera pública com privada, a la què podem dedicar aquests mesos de –teòric- repòs turístic.

Com a annex, deixo a continuació la llista de recomanacions que es fan a l’informe, de caràcter sobretot pràctic:

Recomanacions

1. Clasificar a conciencia la información a dar. La forma de clasificarla con etiquetas ayudará tanto a los usuarios a encontrarla como a los buscadores a indexarla.
2. Ofrecer la información con mucha claridad, y según principios de utilidad y estética.
3. Ofrecer un mapa geográfico de ubicación de recursos.
4. Ofrecer un correo de sugerencias al internauta. Todos los sistemas de evaluación de la calidad turística contemplan los correos abiertos a sugerencias, facilitando así a los usuarios la comunicación de sus necesidades.
5. Ofrecer información acerca de las distancias respecto a hoteles, aparcamiento público, centros comerciales, centros de negocios, parque de atracciones, playas, museos, farmacias, parques, puntos de referencia, aeropuerto, puerto, etc.
6. Es muy importante el papel de los buscadores a la hora de encontrar información. La página tiene que estar preparada para ser indexada por los buscadores. Por tanto si se utiliza flash o vídeo hay que preocuparse de etiquetar bien las páginas y también utilizar texto estructurado para facilitar su indexación.
7. Se sugiere y valora muy positivamente el dar información acerca de las recomendaciones y los precios de los servicios. Sobre todo de la oferta complementaria.
8. Se propone ofrecer información sobre propuestas de actividades e itinerarios para un número de días determinados de vacaciones.
9. Adaptación de los contenidos informativos en función de la estación: primavera, verano, otoño e invierno. Pues influirá el tipo de turismo que se desea hacer según la época de año en que se realicen las vacaciones.
10. Clasificar las actividades en función de a quién van dirigidas, sobre todo se demanda información de actividades dirigidas al público infantil.
11. Muchos usuarios buscan información pero pocos participan en foros, auque estos sean muy activos, quizá un buen servicio podría ser resumir las mejores aportaciones de los foros como valor añadido para el usuario que busca recomendaciones.
12. Sindicar los contenidos para facilitar su distribución, de acuerdo a las nuevas tendencias de la web 2.0.
13. Estudiar las posibilidades de iniciar un negocio electrónico vendiendo productos de la isla difíciles de localizar fuera de las Illes Balears.
14. Ofrecer un listado de links de las compañías de transporte que operen en las islas.
15. Sobre el vídeo como formato de información turística se sugiere que sean publicados bajo una licencia “Creative Commons“, es decir, que puedan ser redistribuidos, citando la fuente o autor.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 10 de Desembre de 2007.

S’acaba de presentar a Ciutat de Mallorca un informe molt rellevant per als temes que sovint m’ocupen en aquestes línies. Es diu “Ús, necessitat i impacte de la informació turística multimèdia de les Illes Balears a Internet“. De moment només s’ha publicat en castellà, tot i haver-se realitzat des de les nostres institucions.

L’estudi s’ha enfocat principalment cap als grups majoritaris de turistes que venen a les illes; anglesos, alemanys i espanyols i mostra detalladament fins a quin punt Internet és present en els hàbits de selecció d’una destinació turística. Llegir l’informe, ni que sigui en diagonal, i anar pensant retrospectivament que fa només deu anys res de tot el que s’hi diu era més que un rumor llunyà, és sorprenent i inquietant al mateix temps.

Per exemple, segons es desprèn de l’informe, a tots tres col·lectius se supera el 60% de persones que busquen informació sobre la seva destinació als buscadors d’internet. Encara més gent diu que li agradaria consultar informació sobre l’allotjament que tindran a les illes. Més de la meitat també s’interessen per la gastronomia i els restaurants. A la pregunta sobre quin és el suport principal que prefereixen consultar abans de viatjar, no només és Internet el més triat (per davant de revistes, llibres, televisió, informació impresa, etc.), sinó que ho és amb una brutal hegemonia (més del 85% de les eleccions).

La xarxa s’ha convertit en el gran mediador del negoci turístic i aquesta tendència no fa més que créixer i tornar-se més complexa, tant a nivell tecnològic com d’usos socials. Precisament aquest és un dels grans mèrits d’aquest estudi, ja que, tot i haver-se enfocat cap a l’ús d’internet, s’ha centrat en les pràctiques de les persones, en com estan evolucionant els seus costums a l’hora de triar-nos, o no, com a destinació turística. El negoci del turisme, sobretot de la venda del producte turístic, ha canviat radicalment en els darrers anys. El protagonisme d’Internet en aquesta revolució, especialment amb l’aparició de mitjans minoristes, horitzontals i que fomenten la informació i les experiències compartides fan que cada cop sigui més encertat parlar d’una nova manera de fer (vendre) turisme, el Turisme 2.0.

Hi ha aspectes concrets de l’informe que mereixerien columnes pròpies, però crec que és més important valorar el fet mateix de la seva realització. La publicació reflecteix alguns temes importants, més enllà de les conclusions que mostra. D’una banda, és un estudi aprofundit, seriós i que no peca del que la majoria dels informes que circulen avui en dia per encàrrec de les administracions: ingenuïtat, sobredosi de powerpoint i abús dels tòpics. Al contrari; es tracta d’un esforç útil i necessari que ha estat conduït amb rigor, buscant l’elaboració d’un material pertinent.

Però la tasca no s’acaba aquí. Al contrari: és necessari dissenyar una estratègia de divulgació focalitzada d’aquests materials, elaborar-ne un decàleg de recomanacions, fer seminaris a totes les illes i preparar-ne productes derivats de consum àgil, que puguin ser incorporats realment pel teixit empresarial i productiu de les nostres illes. Disposar d’una bona anàlisi i d’un bon exercici de detecció de tendències, com és aquest, no serveix per res si no pot aplicar-se aquest coneixement a la realitat. I s’ha de fer d’una forma ràpida, gairebé immediata, per aprofitar l’avantatge competitiu que suposa disposar d’aquest coneixement diferencial.

Alhora, és necessari complementar aquesta anàlisi amb l’elaboració de polítiques públiques de suport a les tendències que s’hi detecten. Per exemple, plans de creació de portals de “Turisme 2.0″ fets total o parcialment des de casa nostra; o subvencions per posar en marxa models de negoci que portin a la pràctica les recomanacions de l’estudi; o engegar alguna espècie d’oficina tècnica que sigui capaç d’impulsar accions concretes en aquest sentit i tot això sense perdre de vista el llenguatge, les formes i les singularitats informatives/comunicatives d’internet..

En definitiva, la publicació d’aquest informe és una bona notícia i, alhora, un repte per a les institucions, que ara tenen la responsabilitat de donar continuïtat a la línia encetada.

——

La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el 19 de novembre de 2007.

Fa uns dies vaig assistir a una xerrada que organitzava el Cercle per al Coneixement d’un dels directius del Grup Serhs, en concret, el que s’encarrega de tecnologia i de la projecció estratègica de la companyia a Internet. Per qui no el conegui, el Grup Serhs és un dels grans grups turístics de l’Estat Espanyol. Va sorgir com a cooperativa a la costa del Maresme, fa poc més de 30 anys, com a reacció creativa a una de les primeres grans crisis del sector, la de 1974. Avui en dia s’ha convertit en un gegant empresarial de més de 2.400 treballadors i 400 milions d’euros de facturació durant l’any passat. Tot i que té diverses vies de negoci que van des dels hotels fins als serveis de càtering, el punt comú de tota la seva activitat és el negoci turístic.

Des del seu punt de vista privilegiat, el conferenciant afirmava que el negoci turístic s’ha revolucionat gràcies a Internet. Que el canvi és radical i irreversible. Que Internet és el canal de venda idoni per a vendre un producte turístic. Que el volum de negoci que els ve d’Internet ja supera amb escreix el que els ve per canals “tradicionals” i que, de fet, s’estan plantejant orientar definitivament tota la seva activitat comercial cap a Internet, com a una aposta que ja no és de futur, sinó que és pur present.

El punt àlgid de la xerrada va produir-se quan van entrar en joc els anomenats infomediaris de la venda del paquet turístic. Va citar, entre d’altres, portals com muchoviaje, rumbo, viajar, lastminute, atrapalo i els seus respectius punt-com. Va dir que per final d’any la quantitat d’aquests infomediaris probablement s’haurà duplicat. La veritat és que la irrupció d’aquest portals està tenint un impacte bestial sobre el sector turístic i jo mateix he de reconèixer que, tot i viatjar regularment, deu fer més dos anys que ni se’m passa pel cap entrar dins una agència de viatges “tradicional”. La funció d’aquests portals ja va més enllà de la mera transacció econòmica. Els infomediaris, en bona mesura, ofereixen no només moltes alternatives a nivell de preu, sinó que projecten un volum i una amplitud d’informació que, de ben segur, aviat farà el salt cap a una major potència multimèdia i començarà a incloure espais de major participació del tipus de l’anomenada “web 2.0”.

Des d’una empresa com Serhs, que s’ha dedicat al producte turístic final (on dormen, on mengen, com es mouen, etc., els turistes reals), la mirada que es fa a tota aquesta manada d’infomediaris és ambivalent. D’una banda, aquests portals s’han convertit en els nous mediadors entre el proveïdor i el client, substituint progressivament les agències de viatge, de manera que la seva influència en el negoci ja és enorme. D’altra banda, però, la valoració que se’n fa és crítica. “Només posen tecnologia” i “no coneixen el negoci turístic” van ser afirmacions que demostren que hi ha un valor afegit, no-tecnològic, basat en el coneixement i en l’experiència del negoci turístic, que aquests portals d’internet no saben oferir.

Tenint en compte tot això, la irreversibilitat de la revolució digital en el negoci turístic i la seva creixent omnipresència en la part comercial, d’una banda; i aquesta percepció de valor afegit no tecnològic procedent de l’experiència en el sector, d’altra banda; potser hauríem de considerar quina és la nostra aposta estratègica. Als Països Catalans i, de fet, tot l’estat espanyol depenem econòmicament del turisme d’una manera preocupant i qualsevol alteració en els fluxos turístics internacionals pot provocar-nos un daltabaix de dimensions similars o fins i tot superiors a la temuda explosió de la bombolla immobiliària. A les Pitiüses, aquesta dependència és total i absoluta.

Volem seguir sent només proveïdors-finals, a disposició de les modes i les tàctiques dels grans grups i turoperadors? O volem prendre la paella pel mànec –abans de fregir-nos del tot- i definir una estratègia pròpia, ambiciosa i d’ample abast que ens permeti seguir sent un referent internacional en matèria turística?

——

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 2 de Juliol de 2007.

Segons el recent estudi “Las tribus viajeras del mañana”, elaborat per les consultores HCHLV i Amadeus, a l’horitzó del 2020 s’identifiquen quatre grans grups de turistes/viatgers: els professionals itinerants, els executius internacionals, els immigrants i la gent gran.

Els executius internacionals no solen viatjar professionalment a les Pitiüses. El mateix podríem dir dels professionals itinerants. Tots dos grups depenen de què el lloc al que es viatja tengui algun atractiu afegit, a part de ser un destí turístic. Per dir-ho d’una altra manera, no vendran a Eivissa i Formentera perquè no hi tenim cap altre sector econòmic/professional que no sigui el propi turisme. El mercat especulatiu del ciment no és una alternativa, perquè s’està esgotant a tota la regió a un ritme gairebé tan elevat com s’està esgotant l’espai per construir a unes illes de tan petites dimensions. De manera que ho tendrem molt difícil per competir per aquest tipus de client, que busca i buscarà, cada vegades més, bones infraestructures, una xarxa fèrtil d’altres oportunitats de negoci i, en darrer instància, una oferta cultural i un nivell de qualitat i sofisticació que l’orientaran probablement cap a pols econòmics més potents.

Els anomenats immigrants, que al 2020 probablement ja hauran abandonat el nom en gerundi, també tendran necessitats de viatjar. Fonamentalment cap als respectius llocs d’origen, una vegada s’hagin assentat als seus nous contextos. A les Pitiüses, en tant que societat majoritàriament receptora d’immigrants des de fa més quaranta anys, ja coneixem aquest fenomen. Sabem perfectament que aquesta només és una via de “sortida”. De manera que aquest grup de futurs turistes tampoc ompliran els nostres hotels, restaurants i cases de lloguer.

Ens queda la gent gran. L’estudi citat no és l’únic que parla de volums creixents de població major de 65 anys. Pel 2020 se’n preveuen més de 700 milions, amb un percentatge molt alt als països més rics del planeta, que coincideixen amb l’origen majoritari dels nostres turistes. Els turistes espanyols no només no en són una excepció sinó que apunta a ser la població més envellida de tota Europa en un futur mig.

Així, per eliminació, la gent gran és l’únic dels grups de potencials turistes pels que les Pitiüses poden aspirar a competir. Per tant, valdrà la pena començar a pensar-hi i començar a orientar les nostres polítiques i les nostres estratègies cap a aquest grup. Fer un parell d’estudis que ajudin a imaginar quines seran les preferències i els gustos dels actuals turistes de la tercera edat i dels que ara tenen 50 anys, per dibuixar quin serà el patró del client pel que inevitablement competirem. Probablement, ens trobarem que és un turista amb menys pressa, al que li agradarà l’aire lliure i el contacte amb la natura, els paisatges suaus i sense obres mastodòntiques ni carreteres desproporcionades. Probablement, voldrà disposar d’uns excel·lents serveis mèdics i infraestructures de connectivitat. Probablement gaudirà més de centres termals, de teràpies toves i de relax, que no de macrodiscoteques i aglomeracions.

És evident que això no té res a veure amb les darrers inversions que s’han fet a les illes ni amb el model que ha triomfat des dels anys 70 cap aquí. Amb aquest escenari de futur immediat, haurem de posar en marxa canvis molt importants en el model de negoci i d’oferta turística que volem oferir i amb el que volem ser competitius a un mercat cada cop més global i menys fidel a les destinacions de tota la vida. Jo, de moment, ja aniria pensant a convertir alguna discoteca en un centre de spa.

Post Scriptum: en el moment de publicar aquest post al bloc, m’he trobat amb un web especialment interessant: es tracta del Worldmapper, una iniciativa conjunta de la Universitat de Sheffield, la de Michigan i alguna entitat més.

És un espai de visualitzacions de diversos tipus d’estadístiques i indicadors comparatius globals que alteren el mapamundi i les dimensions dels estats per mostrar cada tipus d’indicador estadístic. N’hi ha més de 350 i d’entre d’ells n’he volgut destacar dos que tenen que veure amb aquest article, a més del primer i ja clàssic que mostra una imatge realista del mapamundi segons el territori real de cada estat.
El segon és el més interessant i mostra, en concret, la balança econòmica que genera el turisme. El volum que assoleix l’estat espanyol en aquesta dada és tan manifest com preocupant, atesa la creixent competitivitat i la previsible volatilitat que es preveu per a aquest sector econòmic. Finalment, el tercer dels mapes està elaborat a partir d’un indicador de creixement i d’ambició de creixement. En aquest cas, i fent referència a la temàtica més habitual d’aquest bloc, s’hi mostra la proporció d’usuaris d’internet a l’any 2002, amb un evident gran protagonisme dels EEUU, el Japó i alguns països d’Europa.

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de Març de 2007.

« Older Entries