La situació econòmica a Catalunya no ha anat gaire carregada de bones notícies, al llarg dels darrers mesos. L’empresa viu una de les situacions més complicades que recorda i tothom intueix que, més enllà de quadrar els comptes de cada final de mes, de cada trimestre, hi ha molt més. Es parla de canvis de paradigma, de nous models econòmics, d’acceleració d’una transformació global… També es parla de les oportunitats, dels avantatges emergents que una situació de canvi genera. Aquesta és la mirada que realment és productiva. La mirada que caracteritza l’esperit d’una empresa ambiciosa.

interACC1Ó´09: vitamines per a l´empresa

El proper 28 d’octubre es reuniran a Barcelona més de 3.000 empreses ambicioses. Sota el paraigües d’interACC1Ó’09, la segona edició de l’esdeveniment empresarial de referència que organitza ACC1Ó, es produirà una alta concentració d’ambició, valentia i ganes de descobrir noves oportunitats de negoci, reals i tangibles, per a l’empresa. Oportunitats reals a mercats internacionals. Oportunitats tangibles de transferència tecnològica. Oportunitats pràctiques per millorar la competitivitat de l’empresa.

La sessió plenària d’interACC1Ó correrà a càrrec dels coneguts David J. Rothkopf, expert en comerç internacional que va formar part del govern Clinton i que actualment assessora l’administració Obama (autor del best-seller Superclass. The global power elite and the world they are making, traduït a l’espanyol com a El club de los elegidos: cómo la élite del poder global gobierna el mundo) i Claude Smadja, membre del consell d’administració d’Infosys, una de les multinacionals asiàtiques més influents del món, i impulsor del Forum de Davos, dins el Fòrum Econòmic Mundial. Amb ells, l’empresari català podrà descobrir quines estratègies estan seguint els gegants asiàtics i nordamericà i quines són les oportunitats que se li presenten a l’empresa europea.

Un altre dels continguts centrals d’interACC1Ó serà el Fòrum de Prospectiva Internacional de l’OME, l’Observatori de Mercats Emergents d’ACC1Ó, que permetrà descobrir, de forma detallada i precisa, un mapa de més de 200 oportunitats emergents que se li presenten a l’empresa a gairebé 40 països.

A partir d’aquí, l’oferta d’activitats i possibilitats d’interACC1Ó es va segmentant en múltiples espais i formats de treball. Als tallers participatius, s’aborden de forma específica i dinàmica tres puntals fonamentals de la competitivitat empresarial: el finançament, l’estratègia empresarial i el talent i el lideratge. A la trobada de comunitats de l’Anella, s’abordarà de forma concreta com aconseguir resultats empresarials reals com a conseqüència del treball en comunitats virtuals. Al Fòrum TECNIO, es presentaran més de 40 experiències, projectes i oportunitats concretes de transferència tecnològica cap a l’empresa, als camps de les TIC; de la biotecnologia i la salut; dels materials i la producció; de l’energia i el medi ambient; i de l’alimentació i la química.

interACC1Ó és el lloc per tenir i aprofitar el contacte directe amb els assessors en transferència tecnològica i, sobretot, amb els directors de les 35 oficines a l’exterior d’ACC1Ó. Aquest últim element tindrà continuïtat al Mercat de Centres de Promoció de Negocis dels dies 29 i 30 d’octubre i constitueix una ocasió especialment útil per descobrir possibilitats reals i concretes de fer negoci a tot el món.

Però interACC1Ó és més. La jornada segueix desgranant-se en més espais, més personals, més dinàmics, més participatius. Com un joc de nines russes, cada cop més abastables i de petit format, però integrant-se en un discurs i un fil conductor únic, se succeeixen les activitats: des de cantonades per a fer speed meetings fins a espais d’assessorament empresarial directe, passant per una dotzena més de racons i excuses per enriquir la xarxa de contactes i endur-se’n idees i noves estratègies per innovar i sortir al món.

A les jornades prèvies d’interACC1Ó que s’han celebrat a diferents ciutats de Catalunya, en Xavier Marcet solia repetir un fet encoratjador: la majoria de les empreses que avui estan al rànking del Fortune 500 van ser creades durant la crisi i la recessió de 1929. I ho solia rematar amb una frase igualment vitamínica: “ara que pinten bastos, ens hem de preguntar si aguantem. Si aguantem, és que hem de créixer. Si no aguantem, és que hem de canviar”. Tant per créixer com per canviar, el dia 28, interACC1Ó és una bona recepta.

La sensació predominant que me n’enduc del Search Congress, el congrés de buscadors (i entreteniments similars) on he passat la major part dels darrers dos dies, és d’ignorància. Sana ignorància, suposo… Per ser una activitat de coneixement, el que tinc ara és una enorme sensació de desconeixement de tot un camp d’especialitat que aglutina anglicismes i acrònims a punta pala: SEO (search engine optimization; aquest era l’únic que tenia integrat); SEM (search engine marketing); ORM (online reputation management); KPI (key performance indicators) SMO (social media optimization… crec), web analytics i tots els que ja no recordo o que no hauré enganxat.

Pensava, la veritat, fer un post mini-explicatiu del tema, però no sabria com resumir-ho sense semblar massa naïf o excessivament ignorant… En comptes d’això, deixaré un parell de referències útils, entre les que hi ha els resums del congrés, i un seguit de frases, conceptes o idees que, personalment, m’han semblat destacables.

I. Anotacions miscel·lànies

1. Buscadors interns
Referint-se als buscadors interns que es posen als webs, Ricardo Baeza deia que “el buscador no és per a que la gent busqui, sinó per saber el que la gent busca”. Cínic? Pèrfid? Necessari? El cert és que és un punt de vista valuós, perquè, cinisme a banda, serveix per veure realment què busca la gent al teu web i les paraules en què realment ho expressa.

2. Què fer als Social Media
Als Social Media, l’objectiu és col•locar peces curtes, segmentades, del teu missatge. Campanyes concretes. Continguts. Et permetran segmentar no només el teu contingut i els teus missatges, sinó també els públics als que pots adreçar-ho, en tant que cada xarxa social té un perfil d’usuaris i usos un pèl diferents. Per tant, els Social Media no són el lloc per fer publicitat entesa com a branding clàssic, sinó llocs on posicionar-se a través de contingut net i propostes de valor immediat.

3. Indicadors i analítica
L’Eva Visiers, que venia de Google-Dublin, va sintetitzar la importància dels indicadors i l’analítica web en una frase amb ressonàncies absolutistes, obsessives i multidisciplinars, però no per això menys vàlida: “no pots controlar allò que no pots mesurar”. I com que Google Analytics és l’eina de mesura i anàlisi web omnipresent…

Altres expositors, amb menys didactisme orientat a producte, senyalaven que els KPI (key performance indicators) són molt diferents en analítica web i optimització per buscadors (classic SEO) que per als Social Media. Exemples: la visibilitat, en termes SEO, es mesura per posicions de les teves paraules clau; en termes SMO, és reputació. La popularitat i la rellevància deixen de mesurar-se amb visites, tràfic, pàgines vistes o visitants i passa a fer-ho per subscritors, backlinks, referrers, followers, fans, etc., dibuixant la xarxa d’influència d’un emissor.

4. SEO at large
Hi havia com una certa mala imatge de determinades pràctiques SEO. En Lennert de Rijk va dir que “Don’t think you’re smarter than Google… SEO is not a trick, it’s a strategy”. Aquesta idea apareixia recorrentment, una crida a l’honestedat, a publicar contingut de debò, a valorar la base de la rellevància. El contingut, es va dir, juntament amb la política de linking, suposen el 80% de la rellevància d’un web. La resta són les tècniques que s’hi apliquin. Evidentment, els SEOs de la sala no van estar-hi d’acord.

En Massimo Burgio, en tot cas, fent una mena de Deu Manaments per la desintoxicació dels SEO, els demanava que:

• Forget your website (passar més temps fora del propi web)
• Forget pagerank (no té tanta importància)
• Tags are more important than meta-tags (categoritzacions dels usuaris, flexibles, dependents del contingut)
• An image is worth moret han 100 words (les imatges, ben indexades, tenen un gran valor i generen un percentatge cada cop major del tràfic dels buscadors).
• Flash is good (cada cop és menys opac per als buscadors i pot tenir contingut de qualitat).
• Video is good (internet és multimedia; els buscadors ja hi arribaran).
• Share what you own (comparteix)
• Share what you know (comparteix)
• Share what you like (comparteix)
• Others’ contents are good! (reconeix)
• Do not buy links (burro!)
• Be white, bring fresh and relevant content (no facis trampes)
• Forget google rank (pensa també en els altres usuaris, no només en les aranyes googleianes).

5. Goooooooogle…
Google està evolucionant… Cada cop és menys un buscador, un switch transparent, per convertir-se en una pàgina de navegació entre els seus propis sites. Es converteix en la porta d’entrada a una internet que, alhora, monopolitza amb els seus propis resultats… Hem passat d’una pàgina neta de resultats a una pàgina amb dues zones d’enllaços recomanats –del seu propi programa d’anuncis-, mapes (de google), videos (de google/youtube) i amb un quiso decir que, per rematar-ho, construeixen a partir de les cerques aparentment errònies dels usuaris al seu propi buscador. Enter the matrix…

6. Paraules clau o temes de conversa
Les paraules clau en les què inverteixes per posicionar-te no són el teu nom o la teva marca. Qui busca la teva marca, probablement ja et trobarà o ja t’està buscant. En canvi, les paraules clau són per ubicar-te dins els temes, dins les converses, on vols situar-te. Per tant, en la tria de les paraules clau que vols potenciar s’amaga l’orientació estratègica del teu projecte.

7. Tecnología? Tecnología eres tú…
La discussió sobre si la tasca SEO (i SEM, SMO, ORM…) és fonamentalment tecnològica o marketiniana porta cua. El debat va estar subjacent en moltes de les intervencions, però hi va insistir explícitament l’Ismael El-Qudsi. L’Alberto Knapp plantejava un projecte digital amb tres potes, i no dos: tecnologia, màrketing i l’experiència de l’usuari o, per dir-ho d’una altra forma, el disseny d’interfície centrat en l’usuari.

El simple fet que tot això és plantegi així ja és simptomàtic. Fins fa quatre dies hagués costat veure-la més enllà d’una especialització tecnològica i ara el debat està obert. Cada cop és més a prop, doncs, d’entendre’s com altres camps del disseny de la interacció digital, on la tecnologia passa a ser instrumental, i l’orientació estratègica, la comprensió integral del producte, està a un nivell previ i superior. Sense tecnologia no hi haurà un bon projecte… Sense orientació estratègica, no hi haurà projecte. Ni bo ni dolent.

8. Màrketing [digital] estratègic
Frase sintètica: “Escuchar va a ser la nueva herramienta clave del márketing estratégico”. Escoltar les converses per saber on vols estar i amb quines paraules exactes. No fa gaire, amb menys modernors, això crec que es deia investigació de mercats… Ara són cool-hunters amb metodologia analítica digital.
Una altra llista d’ítems clau del Massimo Burgio:

• Analize… Defineix el teu target, perfila el teu producte, observa la competència, observa què diuen de tu…
• Leverage… Valora el que ja tens, busca els recursos que ja hi són, tant humans com de continguts…
• Optimize… Tots els continguts, tots els recursos, són susceptibles de ser optimitzats per aquest nou (?) paradigma…
• Engage… En aquest punt, estàs llest per intentar crear llaços significatius, per comprometre als teus usuaris, per intentar crear les bases d’una comunitat….
• Understand…. Tornar a escoltar, seguir, comprendre, etnografiar cada grup d’usuaris…
• Viralize … Evangelització, viralització, contacte, proposta, empényer… user fuelled branding…
• Measure … Elabora i segueix els indicadors per seguir-ho, mesures, eines de monitorització…

9. SEO vs Brand Experience
L’experiència de navegació exploratòria, en la pràctica més habitual d’internet basada en buscadors, es basa en necessitats funcionals. És a dir, que et trobin a un buscador depèn de les teves bones arts SEO (etc), però no genera fidelització ni experiència de marca. Per això cal matisar els esforços SEO i situar-los al seu context, ja que generen una experiència molt segmentada i molt des-branditzada. Per tant, no és fàcil extreure’n valor. Per això, l’experiència d’usuari un cop tens un usuari esporàdic és fonamental per aconseguir una mínima fidelització, per anar més enllà de les necessitats funcionals.

Amb el món dominat per Google com a pàgina d’entrada global i una bona indexació dels continguts optimitzats per als buscadors, qualsevol pàgina del teu web pot ser una pàgina d’entrada. Per tant, totes les pàgines han de tenir una experiència d’usuari completa i permetre capturar i fidelitzar usuari.. Això vol dir que no es pot perdre la imatge de marca, els enllaços de continuïtat, formes de fidelització, etc.

II. Referències i coses per mirar en més detall

• Blog de resumets del congrés
• El Search Monkey de Yahoo! Si hem de fer cas a qui ho presentava, que no era imparcial, precisament, serà un nou “must”.
• La pàgina http://www.usernamecheck.com mostra si els teus noms d’usuari, les teves marques, estan agafats a les principals xarxes socials i plataformes 2.0. Serveix tant per comprovar-ho, com per descobrir tot un seguit de pàgines que ni sé què són…
• Per analitzar i trobar paraules clau: wordtracker i google keywords analyzer.
• Revista electrònica en format clàssic No sólo usabilidad.
• Search Cowboys, un bloc agregador en diversos idiomes i localitzacions, orientat al SEO europeu.
• I una dotzena d’enllaços més que m’he posat al compte de del.icio.us.

Fa algunes setmanes que vaig compilant, a estones lliures, el que podria ser, més o menys, una petita guia de consignes de comunicació digital orientada a la redacció i composició de missatges electrònics per ser enviats de forma massiva per correu electrònic. Des de newsletters regulars a enviaments puntuals més o menys seriats. Vaig trobar alguns webs que en parlaven, algunes referències més o menys al dia i vaig tirar de la pròpia experiència fent-ne, enviant-ne i rebent-te, per anar fent aquest mena de compilació.

És evident que no pretén ser exhaustiva ni excessivament detallista. És evident que hi ha llacunes significatives –algunes, per desconeixement, altres perquè potser vaig trobar-les prou òbvies com per obviar-les.

El cas és que després vaig pensar que seria impossible cobrir-ho tot o fer-ho de forma regular i que, per tant, una forma de completar-ho seria sotmetre-ho a exposició i expiació pública. Per tant, espero que si qualsevol que passi per aquí vol contribuir-hi amb alguna indicació, consell, correcció o improperi constructiu, ho faci. En funció del volum i riquesa de les aportacions, si s’escau, ho refaré i ho tornaré a publicar, per a que sigui més útil. Aquí va…

1. Estil

• Missatge clar: l’objectiu central del missatge ha d’estar clar des de la primera línia, des del primer paràgraf.
• Veu activa: tot i semblar més impersonal o objectiva, la veu passiva allunya i allarga innecessàriament el missatge.
• Un paràgraf, una idea.
• El lector, a priori, no sap de què estem parlant: eliminem argot, llenguatge especialitzat, acrònims, sigles, denominacions tècniques i internes…
• Cada bloc de contingut ha de ser autònom i permetre ser llegit de forma independent. Això implica no fer referències necessàries a blocs anteriors ni posteriors ni utilitzar convencions que depenguin, per a ser enteses, d’informació que està fora d’aquell bloc.
• La primera franja de 3/4 del primer pantallazo hauria de donar pistes per saber què trobarem més avall, si és que hi ha més continguts autònoms. Això pot resoldre’s principalment a través del disseny/prototipat de la pàgina, mostrant estructures que comencen més enllà, gràficament diferents, etc.

2. Enllaços

A Internet, ningú té temps. Aquest és un factor comú de qualsevol sector, especialitat, gènere, moment del dia o franja d’edat. Per tant…

• Especialment en comunicació ‘push’, un objectiu bàsic ha de ser convertir la lectura en un click en els primers 30-40 segons de la lectura.
• Per tant, el primer paràgraf i els 3/4 del primer impacte visual (a.k.a, pantallazo) ha de contenir diverses vies de sortida (conversió en click), des del text, des d’alguna imatge, des d’algun botó o icona… Han de ser els enllaços amb els contingut més estratègic.
• Els enllaços són la porta de sortida i el retorn de la inversió d’una comunicació ‘push’. Ha de veure’s clarament que ho són. I, com les negretes, se n’ha de mesurar l’ús. Dins un mateix paràgraf o bloc, els enllaços competeixen entre ells i s’ha de triar el més significatiu, el més estratègic o el que condueixi més directament a l’acció que volem.
• No es recomanen fórmules tipus “clica aquí” o “segueixi aquest enllaç”, sinó hiperenllaçar les paraules o les fórmules clau, marcant (tipo)gràficament que són enllaços i només enllaços. També pot emprar-se l’adreça directa de l’enllaç, si és clara i curta.
• Els enllaços sempre han de portar al lloc on indiquen. Això vol dir que si anunciem un contingut, el clic ha d’anar directament a aquell contingut i mostrar-lo en pantalla; que no enviem l’usuari a pàgines prèvies o que intentem no enviar-lo a pàgines que necessiten registre previ, que no l’enviem a pàgines genèriques si no és el que estem indicant, etc.

3. Utilització d’imatges i icones

Les imatges compleixen diverses funcions dins un missatge electrònic, il·lustrant un contingut, ajudant a la lectura i la comprensió i, en general, construint una posada en escena més atractiva de tot el missatge. Caldria tenir en compte que…

• Han d’aportar alguna cosa al missatge, però no necessàriament de manera directa i unívoca. Una imatge pot il·lustrar una activitat sense estar-hi directament relacionada.
• No gaires per missatge. Probablement una de central i més voluminosa i opcionalment altres de secundàries i amb menys pes gràfic.
• La selecció de la imatge central, especialment, és important per a una comunicació electrònica. Cal prestar-hi atenció i triar-la en funció dels valors, significats, estil i fins i tot cromatisme que aporten al conjunt comunicatiu.
• Especialment per a les imatges centrals, podem utilitzar ocasionalment imatges de repositoris fotogràfics (Stock and Exchange, etc.).
• És interessant incloure continguts en vídeo dins alguns missatges. Si ho fem, utilitzem la convenció youtube del botó de play al centre de la imatge que porta al vídeo.
• El disseny de les comunicacions, especialment les seriades, poden incorporar algunes icones que el complementin.
• Algunes accions interactives poden indicar-se mitjançant botons o similars.

4. Tipografia i estructura

S’estima que la velocitat de lectura en pantalla baixa un 25% respecte al paper. Així mateix, l’índex de concentració és menor en pantalla. Només un 10% dels usuaris tendeix a llegir un missatge de més de 3 pantalles (400 paraules), independentment del seu tema. Per tant, es recomanable:

• Deixar espais en blanc dins el missatge (salts de paràgraf, distància dels marges, interlineats generosos…).
• Emprar lletres amb molt contrast cromàtic vers el fons
• Evitar gràfiques i imatges de fons
• Utilitzar tipografies relativament grans (de 10 a 14px)
• Es recomanen frases de no més de 20 paraules i paràgrafs entre les 4 i les 8-10 línies.
• Evitar textos que es mouen, intermitents, etc.
• Utilitzar les negretes de forma regular, amb més freqüència que al paper, per destacar la idea, paraula o concepte clau de cada paràgraf. Però controlar-ho: massa negretes col·lapsen el paràgraf i invisibilitzen la resta de contingut.
• Per al text que s’ha de llegir, tipografies sans serif. Per a títols, pot alternar-se amb serif.
• Evitar cursives i paraules o expressions tot en majúscules

5. Estructura del missatge i dels continguts

La lectura a internet no és lineal. És diagonal, irregular, trencada per salts i exploratòria. Per tant, és recomanable:

• Utilitzar llistes d’ítems
• Estil de piràmide invertida. Un clàssic en l’estil periodístic. La importància dels arguments, de les idees, anirà decreixent a mesura que el lector continuï llegint. Així s’aconsegueix que, independentment del moment en què el lector abandoni el text, ja hagi llegit el més important.
• En clau digital: una base ampla per a la piràmide invertida. Al mitjà digital, el peu d’una pàgina o d’un missatge té més pes que els continguts que puguin haver-hi pel mig. Per això, trencant la lògica de la piràmide invertida, el peu de missatge, el darrer bloc d’una pàgina, traurà profit d’un tractament estructural diferenciat i el seu contingut tindrà més possibilitats de ser llegit/clicat. Pot servir per concloure un missatge, per recordar punts interessants ja expressats i/o recuperar els èmfasis inicials, per donar un seguit d’eines de continuació, enllaços genèrics, etc.
• La nostra redacció ha de ser lineal (malgrat que a internet la lectura no ho sigui). No intercalem temes o subtemes fins que hem acabat l’anterior; utilitzem subtítols o marques tipogràfiques o de paràgraf per indicar un canvi de tema; no recuperem temes ja tancats anteriorment (si no és a un bloc que pretengui fer de resum)…
• Si volem que un (algun) contingut sigui llegit amb més atenció, hem de facilitar-ne la impressió en paper.

6. Títols

Els titulars, títols i subtítols tenen gran importància en la lectura en pantalla.

• Utilitzar títols i subtítols amb més freqüència que al suport paper
• Els títols han de ser senzills, construccions simples i curtes. Els jocs de paraules poden tenir resultats contraproduents.
• Els subtítols tenen la funció de subdividir i ajudar a l’exploració del text i, per tant, són molt importants en la lectura en línia.

7. Altres elements estructurals

• Podem enriquir alguns missatges, especialment els monotemàtics, amb frases, cites o elements semblants. Quan ho fem, marcarem tipogràficament i/o estructuralment que allò és un element exogen.

8. Dit d’una altra manera…

Actualització Febrer’2010: De vegades, un troba el que un mateix ha dit, pensat, repetit i fins i tot escrit, en altres llocs. D’altres veus. Sovint amb més gràcia. Això em va passar fa uns dies quan vaig trobar aquest el post Writing for the Web: The Right Strategy. El resum està en una presentació la mar de ben currada, però em vaig apuntar alguns destacats especialment útils (o que em sonaven a mi mateix). Deia l’autor (i comento jo):

• (12) Think lifecycle, not launch. No s’escriu només per al llançament del web, sinó per a tot el seu cicle vital. Per tant, cal posar el mateix esforç, coherència i atenció en la primera redacció que en el seu manteniment.
• (13) Stop separation: content at the center. El contingut és l’element central d’un seguit de dimensions de la construcció d’un web, des del disseny a l’arquitectura de continguts, passant pel revestiment marketinià o per la visió d’atenció al client.
• (14) Stop using Lorem Ipsum. M’encanta. Genial. Sí, sí, sí, si us plau. Deixem de fer (i validar!) maquetes repletes de Lorem Ipsum, perquè no són reals. No veurem si una maqueta, una proposta funcionen si no l’avaluem globalment. Stop Lorem Ipsum!
• (27) Decide content hierarchy. No ens posem a escriure una idea i ja sortirà. Esquema, jerarquia de missatges, establiment d’objectius comunicatius. I després, ja teclejarem.
• (36) Communicate conversationally (casual, friendly, easy). El mitjà digital fomenta una relació horitzontal entre emissor i lector. La millor proximitat i eficàcia comunicativa s’aconseguirà intentant mantenir-nos dins aquesta horitzontalitat. Un registre planer i accessible, empàtic i fins i tot xistós, és l’eina per aconseguir-ho. I si no m’explico bé, mireu els textos de mequedouno.com.
• (40) Avoid industry slang. Una altra forma de dir el mateix. Les paraules més precises que usen els experts (i tothom és expert d’alguna cosa) són obstacles i inhibidors per a qui no comparteix el mateix grau d’expertesa.
• (42) Apply hierarchy (through typo, colors, design). Si el missatge té nivells de profunditat, de detall i objectius comunicatius clars, aconseguirem transmetre aquesta diversitat i jerarquia a través de recursos tipogràfics i de disposició d’elements. Per tant, utilitzem-los.
• (44) Make content scanable (break content up). En pantalla es llegeix en diagonal. I no és una afirmació matefòrica: realment llegim la pantalla fent un escombrat en diverses diagonals. Per tant, cal segmentar els continguts i posar els èmfasis on sigui més important que els ulls s’aturin, ni que sigui una dècima de segon.
• (46) Stylize your text (italics, bolds, etc). Això ja ho tenia jo dit més amunt. La pantalla necessita de crosses visuals i el text, de variacions significatives. Es poden marcar les diferències, els èmfasis i les entonacions mitjançant l’estil tipogràfic.

Aquí va la presentació esmentada:

N. Més referències i ampliació d’informació:

• “Cómo escribir para la web” – a http://www.idrc.ca/es/ev-48407-201-1-DO_TOPIC.html
• “Cómo escribir en Internet” – a http://www.uoc.edu/web/esp/art/uoc/0107028/palomo.html
• Redacción periodística en Internet, de Ramón Salaverría. Info a: http://e-periodistas.blogspot.com/2005/03/nuevo-libro-sobre-redaccin-para_17.html
• …

La tecnologia no és neutra, sinó que té una forta càrrega política. Política i tecnologia són dues cares de la mateixa moneda. El poder modern, contemporani i, més que mai, postmodern, s’exerceix, per sobre de tot, per mitjans tecnològics.

Amb aquestes consignes com a fil conductor, l’editorial Catarata acaba de publicar el llibre col·lectiu “Cultura digital y movimientos sociales“, coordinat per l’Igor Sádaba i l’Àngel J. Gordo López, des del grup de recerca Cibersomosaguas (aquí, el seu bloc), sorgit principalment de la Universidad Complutense de Madrid.

Per ajudar a imaginar la publicació, diuen els coordinadors que “la mirada que aquí sugerimos intenta analizar tecnos como un ámbito político, las ciencias aplicadas como un espacio donde se dirimen relaciones de poder y el conocimiento experto como un lugar conflictivo donde numerosos agentes pugnan, construyen, deliberan e interaccionan”.

Cultura digital y movimientos sociales

El llibre vol evitar caure en posicions extremes i naïves i no vol fer crítica per ella mateixa. Al contrari: el que es busca és ajudar a entendre, veure i analitzar la tecnologia com a una “elección social que encarna y reproduce las bases de la vida política de hoy en día”. Aquesta component electiva es fa evident al llibre gràcies als diversos casos on es posa de manifest la relació entre tecnologia i moviments socials.

En qualsevol cas, i per fugir de lectures unívoques o maniquees, el llibre entèn que la relació entre poders i contrapoders, a través de la tecnologia, és complexa i contradictòria. Així, el “poder ejercido por los expertos de los sistemas técnicos tiene su correlato en el contrapoder operado desde otras geografías de lo social por los legos y las redes sociales”.

El llibre s’estructura en quatre blocs. La primera és “Historia, tecnología y subjetividad“. La segona complementa aquesta primera part amb diversos capítols sobre “Conceptualización y epistemologías cibersociales“.

Abandonant el discurs més teòric, la tercera part va sobre “Contenidos y dispositivos de participación/regulación“. Finalment, el quart bloc incorpora diversos capítols dins l’epígraf “Otras in/propiedades: tecnoactivismo y capital cultural inmaterial“.

He tingut la sort de poder col·laborar en aquest llibre en el segon dels blocs, recuperant i adaptant un text que pertany als meus dies d’investigador de cadència teòrica. El capítol en qüestió, “La política de los nombres en la cibersociedad. Dimensiones políticas, analíticas y sociales del concepto de ciberespacio” pretenia completar una certa anàlisi conceptual i terminològica que ja tenia iniciada anteriorment i donar-li, finalment, una lectura intencionada, on quedessin a la vista tant les potencialitats metafòriques de determinades opcions conceptuals i intel·lectuals, com les eventuals lectures en clau poder/política. Aquest és el resum del capítol:

Es bien sabido que tras el acto de nombrar existe una fuerte carga definitoria que transforma aquello nombrado. Esto es especialmente importante cuando lo que se nombra es algo que está en proceso y transformándose, puesto que cada nombre posible destacará determinadas partes de su realidad. En el frágil equilibrio entre significante y significado(s), escoger el primero representará un énfasis en los segundos. Estos énfasis pueden ser accidentales o involuntarios, pero en ningún caso son neutros y tienen, siempre, consecuencias conceptuales.

Este proceso de moldeamiento de significado y significante se produce ante la práctica totalidad de situaciones, productos y realidades sociales emergentes. Así, ante la dispersión de términos y conceptos en uso para denominar el espacio de intercomunicación electrónica creado por las tecnologías de interconexión informáticas (Internet, las TIC, la cibercultura, etc.), en este texto se discute la pertinencia de la noción de ‘ciberespacio’.

Para ello, se tomarán en consideración diversas consideraciones de tipo analítico y científico, así como aspectos políticos que se relacionan con esta opción y algunos usos sociales y mediáticos de este concepto junto con algunas posibles lecturas interpretativas de éstos.

Haver pogut participar en aquest llibre és un privilegi, no només per la línia editorial que s’ha seguit i per la qualitat i originalitat de bona part dels articles, sinó per poder compartir cartell (índex) amb els propis coordinadors de la publicació o altres col·legues i companys del ‘mundillo’ que segueixen recorrent, més o menys, la via acadèmica: Richard Cleminson, Mario Domínguez, Rafael Heiber, Beatriz Moral, Begoña Pecharromán, Chris H. Gray, Steve Mentor, Fernando García Selgas, Mayte Pascual, Pilar Parra, Carmen Sancho, Rubén Arriazu, Rubén Blanco, Gonzalo Caro, Adolfo Estalella, Edgar Gómez, Francisco Seoane, Amparo Lasén, Iñaki Martínez de Albéniz, Blanca Callén, Francisco Tirado, Miquel Domènech, Albert Garcia i, per sobre de tot, tot un mite amb qui compartir pàgines: Steve Jones. As himself

Espero que el llibre tingui bona circulació y que aviat puguem, tal i com vàrem preveure inicialment, publicar-lo lliurement en PDF des del web de l’Observatori de la CiberSocietat.

Jo no. O bé, només aquest fragment exegètic i vehement de la meva identitat virtual. El cas és que estreno aspecte del bloc. Després de dos anys i escaig, he decidit aprofitar una renovació del ‘core’ de programació del wordpress per mirar-me algunes dotzenes de temes i he acabat optant per aquest que ara veieu, dissenyat per AZ Money.

La veritat és que em sento com si portés roba nova. Malgrat no ser un blogger asidu i tot i passar setmanes sense enrecordar-me’n d’aquest racó, la continuïtat que experimento amb aquest raconet digital s’ha intensificat en aquest procés de maquillatge i actualització.

Com que porto alguns posts rajant dels CMSs, ara ho he de compensar. La veritat és que la flexibilitat i l’eficàcia de gestió del WordPress és fantàstica i refrescant. Potser perquè permet toquetejar el codi dins el mateix back-office, potser perquè permet i recompensa la participació de l’usuari en la customització fins al nivell que l’usuari vulgui. Sigui com sigui, m’ho he passat bé preparant-hi un rotatori d’imatges per a la capçalera (de moment, hi surt Barcelona, Dalt Vila, Es Vedrà, un parell de jocs de colors i una senyal de tràfic divertida… premeu F5 per jugar-hi), un altre de recomanacions al lateral, a més de jugant amb alguns nous addons i widgets que desconeixia completament.

Gràficament, que és el que més es veu, he volgut hipercromatitzar-me. Passar del bloc de blanc predominant a una major presència de colors cridaners, tot i que, crec, equilibrats. El mèrit és del tema triat. A més, pel que fa a la usabilitat, he volgut passar a una sola columna de recolzament i ampliar el layout inicial a 1024 píxels. Crec que és la primera vegada que prescindeixo del tot de les resolucions de 800.

En qualsevol cas, i com que les captures de la Way back machine no sempre són acurades, m’he volgut guardar una foto fixa del web abans del passat cap de setmana … A vosaltres, què us sembla?

Segueixo donant-li voltes a això de la CMSificació d’Internet i l’homogeneïtzació progressiva dels portals web. Els comentaris de sfer i alguna estona més de pensar sobre el tema (els trajectes en moto són com píndoles de reflexió… i com que encara no fa prou fred per posar-la a hivernar…), m’han ajudat a subratllar realment el que em sembla més important del tema.

Quan em referia l’estardadització creixent de la World Wide Web reconec que pensava primer en el seu aspecte, en la seva superfície. Forma i contingut estan tan lligats que seria molt reduccionista (i terriblement erroni) menysprear la part “superficial” d’un entorn d’interacció com és un portal web. Les interfícies són l’univers de percepció, d’interacció i, en darrer instància, de realitat, en què un web és experimentat per un usuari.

No obstant, per important que sigui la part estètica, aquesta no és la vessant que queda més afectada per aquest procés. La clau està en el disseny de la interacció. Això no vol dir posar els botons, els formularis o les caixetes contextuals a un lloc o un altre. Vol dir concebre, des de l’arrel, quins seran els processos d’interacció que es produiran entre els diferents tipus d’usuaris, i entre aquests i la informació que tingui el portal. Interacció entre usuaris i entre usuaris i informació, això és el que passa a un web.

Dijous passat llegia un post realment il·luminador del Ramon Sangüesa sobre el “design thinking”. No sé si entendre-ho com un paradigma, una metodologia o una tècnica de treball. Potser és una mica de totes tres. I probablement aporta una eventual solució a la qüestió dels CMSs estarndarditzats i estandarditzadors. Ja sigui per optar, en ocasions, per alternatives programades ad hoc, ja sigui per dissenyar una pròxima generació de CMSs que permetin anar més enllà en el procés de conceptualització de la interacció interior i del disseny exterior.

El cas és que si ens concedim la llibertat d’adoptar un tipus de pensament i d’aproximació als problemes centrat i sorgit des del disseny, de pensar en clau creativa, sense condicionants previs, probablement acabarem elaborant productes i serveis diferents. I, almenys en teoria, seran més enriquidors, més potents i més adaptats al context, els usuaris i els objectius concrets que originaven la mateixa necessitat de conceptualitzar aquest projecte. És a dir, millors i amb millors resultats.

Per aconseguir-ho, tal i com proclamen les directrius de la open innovation, els living labs i el open design (o el open p2p design, tal i com l’explica el Massimo Menichinelli), és fonamental involucrar personal no-tècnic, no-especialista, no-expert, en els processos de creació i producció. No com a focus groups o dins laboratoris d’usabilitat, sinó al llarg de tot el projecte, des de la seva mateixa concepció. Allí sabrem, per començar, si la idea és bona, si funcionarà, si té utilitat… Sabrem com fer-ho per a que s’adreci realment a unes necessitats i uns usos reals… Sabrem com ha de comunicar-ho per no perdre el fil a través de processos tecnològics… I sabrem identificar millos els seus públics i les retòriques, estètiques i formes de comunicar-nos-hi. Tal i com cita en Ramon, d’un dels gurús del disseny i del design thinking, Arnold Wasserman:

“El disseny d’avui en dia està evolucionant per nous camins i a un ritme accelerat, desdibuixant les fronteres tradicionals del disseny i elaborant una ambigüitat entre el ‘disseny com a producte’ –coses físiques, tangibles-, i el ‘disseny com a procés’ –una manera de pensar, un conjunt d’habilitats cognitives, mètodes i tècniques que tenen un valor intrínsec per elles mateixes”.

Portem el model d’aquest design thinking al tema d’aquests posts, el de les probables contradiccions generades per l’ús excessiu i irreflexiu dels CMSs estàndards: Imaginem un seguit de sessions de treball on mitja dotzena de persones dissenyessin els objectius, els resultats, les interaccions i fins i tot una aproximació a l’aspecte que podria tenir un determinat projecte web. Imaginem que treballessin de forma col•laborativa, que dibuixessin un munt de papers i embrutessin moltes pissarres. Creieu que, realment, el resultat de la seva feina, seria reduïble a un Joomla? Quanta creativitat i talent perdríem pel camí? Seria una pèrdua assumible? En quina cla? Només econòmica? N’estem segurs?

Preguntem-nos simplement si quan algú va dibuixar a un paper la idea bàsica que després va donar peu a Flickr, Twitter o Del.icio.us (per citar només tres exemples de productes d’èxit on triomfa la idea i la creativitat per sobre de l’excel·lència o complexitat tecnològica), si aquests s’haguessin pogut dur a terme amb les eines estàndard disponibles. Aquests enginys, aquestes idees originals, necessitaven ser pensades, concebudes, elaborades i dibuixades amb una metodologia de design thinking per arribar a l’èxit. Plantegem-ho d’una altra manera: si haguessin tingut un soci tecnològic que hi apliqués una determinada plataforma prèvia, existiria Del.icio.us? Portant-ho a projectes que conec molt més a fons: estic segur que els nivells de participació i la rellevància (almenys, per als participants) aconseguits als congressos online de l’Observatori per a la CiberSocietat haguessin estat impossibles si ens haguéssim basat en plataformes enllaunades.

La cita atribuïda a Thomas A. Edison amb què en Jordi Graells tancava una xerrada el passat divendres dins el programa Compartim, em sembla que resumeix perfectament aquesta tensió més o menys oculta, entre la pulsió creadora i basada en un pensament en clau design thinking i l’horitzó limitat i enllaunat que dibuixen fins i tot els més excelsos dels CMSs estàndards. Deia alguna cosa així com “Aquells que afirmen que és impossible no haurien de molestar els que ho estem intentant”.

Una de les claus de l’èxit popular i de l’impacte social de la web 2.0 és que ha aconseguit escurçar de forma significativa la distància entre els usuaris i els sistemes tècnics de publicació i presència a Internet. Que s’ha rebaixat el nivell d’exigència tecnològica requerit per posar en marxa un portal. Des de les antigues plataformes més ‘dures’ o monofuncionals s’ha evolucionat cap a una munió de CMSs (Content Management Systems) com PHPnuke, Mambo, Drupal, Joomla, WordPress o fins i tot serveis allotjats de blocs que simplifiquen encara més el procés de publicació d’un web de qualsevol tipus. A un nivell de més complexitat, els Plone, Liferay i altres sistemes (percebuts com a) més complets –i propietaris- com Vignette, Oracle Portal o Tridion, dibuixen la gamma alta de plataformes de sistemes de gestió de continguts i de gestió de comunitats virtuals.

És evident que el progrés d’aquestes eines té com a conseqüència una ressenyable democratització d’Internet. De l’accés a la publicació a Internet. D’abaratiment de costos. De millora de les capacitats i de les possibilitats de les persones i els col·lectius d’estar a Internet, de tenir-hi una veu pròpia, de conrear-hi una identitat digital que no deixa de créixer, comparativament, respecte a la identitat, diguem-li, analògica.

La web 2.0 en general i els CMSs en particular tenen com una de les seves característiques i grans mèrits haver reduït el nivell de coneixements tecnològics i recursos necessaris per ser a Internet. Ha permès eliminar intermediaris de caràcter tècnic i ha permès un aprenentatge i una alfabetització digital molt amples. Qualsevol persona amb voluntat, una mica de temps i un coneixement ofimàtic i d’internet a nivell d’usuari pot posar en marxa un lloc web. Qualsevol petita empresa pot posar-se en marxa un web propi força correcte per presentar els seus serveis i les seves coordenades bàsiques. Qualsevol corporació de mida mitjana pot comprar o posar en marxa un sistema de gestió de continguts d’alt rendiment ja desenvolupat, testat i sòlid, ja sigui d’origen lliure o propietari. Els CMSs estàndard s’estenen a tota velocitat, prometent rapidesa de desenvolupament, eficàcia, solidesa i un comportament i aparença estàndard.

No obstant, i sense ànim de ser gaire orteguià, aquesta revolta de les masses, que s’han saltat diversos esglaons de dependència tècnica té algun corol·lari que no és necessàriament positiu. Que els CMSs estàndard guanyin cada cop més quota de mercat provoca, irremissiblement, una progressiva estandardització d’Internet.

Internet és un entorn que permet portar a la pràctica molta creativitat. Dues de les característiques fonamentals d’un entorn web són la seva polivalència (a nivell de format) i la seva interactivitat. Aquestes dues facetes poden ser aprofitades de formes realment originals i creatives, tant a nivell gràfic i audiovisual, com a nivell de processos d’interacció entre persones i informació. No obstant, a través d’aquest procés Internet s’uniformitza, mitjançant d’unes eines que permeten molta autonomia dins allò pre-fixat, però poca llibertat a l’hora de permetre realment ser-hi integralment original.

M’atreveixo a pensar que possiblement la web 1.0 tendia a permetre’s ser més innovadora, més creativa, més trencadora i més experimental en el seu format. La web 1.0 era un terreny de frontera, de nova frontera, a la que arribaven pioners de moltes disciplines –informàtica, disseny, periodisme, freelances de tot pelatge, etc.- amb la missió d’aixecar-hi una nova personalitat, ja fos personal o col·lectiva/corporativa. La web 1.0 segur que arrossegava més errors (de codi, d’accessibilitat, d’usabilitat) i pecava de més heterogeneïtat, fins al punt de fer-la, de vegades, comunicativament poc eficaç.

En comparació, els nous portals generats majoritàriament amb eines estàndard, amb CMSs amb milers de clients i aplicacions, són més sòlids. Són més usables i accessibles, perquè han estat dissenyats per ser-ho. Però, pel camí, es fan anònims i pesats. Domestiquen la creativitat i la situen en un lloc molt concret del procés, arraconada al cubicle del look ‘n feel i de la creació de skins i templates sobre processos i àrees estàndard, perfectament delimitades.

És important tenir en compte que la creativitat no és només l’aspecte gràfic d’un web. També ho és el tipus d’itineraris que seguirà un usuari o el tipus d’interacció personalitzada que tindrà amb altres usuaris o amb les dades i la informació rellevant en cada cas. La programació i el disseny des de zero i a mida de cada projecte permeten crear nous espais i noves formes d’interacció, noves experiències, noves personalitats. En canvi, la utilització segons els camins prefigurats d’un CMS, per bo que sigui, no aniran més enllà dels camins ja recorreguts en la concepció d’una eina comuna, que només permet diversos tipus de maquillatge.

L’extensió massiva de l’imperi dels CMSs, a tots els nivells, des del més amateur i personal fins al més professional i corporatiu, la CMSificació de la World Wide Web, conté un seguit de valors positius i ressenyables, però també una sensible pèrdua de creativitat i de possibilitats d’aplicació de la imaginació, tant en el disseny gràfic com en el disseny de la interacció. Per la democratitzadora via de la CMSificació, Internet perd singularitats, polifonia, riquesa i diversitat. A canvi d’un grapat de funcions i components estàndard, a canvi d’una doble ‘A’ en accessibilitat, a canvi de poder posar 1000 mòduls diferents -995 dels quals mai arribaran a ser realment útils per al target de la pàgina en qüestió-, a canvi de tot això, moltes pàgines web hipotequen la seva ànima, la seva personalitat. I amb aquest viatge, es fantasmagoritza, es buida de referències singulars.

Molts projectes web no necessiten ser gaire originals i poden prescindir de la seva ànima, malvenent-la a la consultora que els implanti i personalitzi un CMS en 10 hores de feina. No obstant, molts altres projectes necessiten, mereixen, tenir singularitat, malgrat la moda CMSificadora sembli indicar que no és la via més eficaç. I aquí és on Internet, la World Wide Web que tots compartim, hi surt perdent.

—

Article publicat simultàniament a www.joanmayans.com, l’Observatorio para la CiberSociedad i el Cercle per al Coneixement.