Jambalaia, de l’Albert Forns, és el meu llibre de Sant Jordi d’enguany. Molts factors m’hi portaven. Mig-conec l’autor, les cròniques en destaquen un estil que m’interessa i parla d’un lloc que, gràcies a la sèrie The Affair em resulta molt magnètic. A més, la temàtica, les tribulacions d’un autor davant la pàgina en blanc de la seva segona novel·la, em resulten relativament familiars. Precisament per això vaig buscar un moment adequat: si tot el que esperava del llibre es complia, volia que m’agafés en un moment on jo mateix NO escrivís. Sóc massa influenciable: sovint m’imagino escrivint els llibres que m’agrada llegir.
El llibre comença amb força. El primer capítol –un relat curt sobre un vol transatlàntic- té entitat pròpia, és àgil i vessa enginy. A partir d’aquí, el personatge es revela com un explorador una mica gamberro, amb trets inequívocament woodiallenescos. La mirada capciosa que projecta sobre el que veu i sobre ell mateix són la constant que uneix i sosté totes les pàgines del llibre. Al llarg d’elles, el lector assisteix –a una certa distància- a les successives obsessions de l’autor: la masturbació a la literatura (literalment, no com a metàfora), els Walmart, o el llibre original de Max Frisch que posa Montauk al mapa del món de literatura. Tot plegat es combina amb alguns fragments sobre la miserable vida de l’autor (premiat i publicat; què serà dels que ni es premien ni es publiquen) i la selva d’interessos i interessats que l’envolten. I es complementa amb una reflexió que trobo valuosa sobre el gènere de l’autoficció, que l’autor conrea en els seus dos llibres publicats –i premiats.
La lectura és àgil i el personatge em cau bé. Els temes sobre els que escriu serien temes sobre els que en xerraria amb els amics fent una cervesa. Però em costa pensar que tot el que li trobo de bo sigui massa “exportable”. El cert és que al llibre li falta trama (en realitat, no arriba a passar res en tota la seva estada) i que els personatges secundaris estan pintats molt a brotxa gorda. A més, per bé o per mal, la potencial influència que pensava que podia tenir sobre mi –insisteixo: sóc molt influenciable- no s’ha produït. Sigui com sigui, però, com que els llibres són el que li fan sentir al que el llegeix, l’he gaudit i m’ha agradat. I això és el que compta, no?
