Els congressos de l’Observatori per a la CiberSocietat han marcat l’evolució de la meva vida professional. Ara, després d’alguns mesos treballant-hi a l’ombra i fent més reflexió que acció, finalment, se n’ha llençat i s’està promocionant una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l’aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d’objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l’aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli més acadèmic per estendre-n’hi les ales. Per començar, vàrem proposar un joc. Un joc col·lectiu que va ser el primer mòdul del congrés, per posar-li títol, generant centenars d’aportacions (algunes gravades en vídeo, altres deixades al mur). Després vàrem escollir sis àrees temàtiques (educació, economia, comunicació, política, ciència & investigació i cultura) dins les què s’han dissenyat més de quaranta grups de treball. Aquests grups de treball estan recollint propostes de comunicació fins al 15 de setembre… Eppur si mouve…

Vull escriure’n quatre línies –només quatre-, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure’n l’evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d’aquest decenni.

Cultura & Política @ CiberEspai - 1r Congrés ONLINE OCS / 2002

Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol “Cultura i Política al CiberEspai“. Aleshores no li dèiem “primera edició”. Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de “digitalització” de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d’una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l’associació i les primeres vinculacions amb en Roberto Balaguer, l’Octavio Islas, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro, el Fernando Gutiérrez… Recordo especialment una frase del José Luis Orihuela, quan, mentre en dibuixàvem l’estructura i les línies bàsiques d’aquell congrés, teclejava “estoy emocionado”… Aquell congrés, que es va organitzar des d’una habitació del Poble Sec, per sorpresa nostra, va fer participar fins a 700 persones. Va ser l’inici d’una nissaga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d’aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Destecnocentrificar-ho. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportéssim…

Cap a quina societat del coneixement? - 2n Congrés ONLINE OCS / 2004

L’edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l’activitat. L’experiència de 2002 va servir per disposar d’una metodologia testada i un seguit d’àrees a millorar. Els ritmes de treball, l’amplitud de l’equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d’elaboració d’un entorn digital a la mida de l’esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d’abast internacional que superava els 4.000 participants. L’enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos “Cap a quina societat del coneixement?” estàvem anant. En el camí cap a aquest debat van sumar-s’hi, entre d’altres, l’Oriol Ferran, l’Adolfo Estalella, l’Alejandro Piscitelli, la gent de Cibersomosaguas, l’Edgar Gómez, el Daniel Domínguez, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i un etcètera realment llarg que explica com vam arribar, viralment, à la 2.0, a tants participants…

Havíem deixat enrera l’èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d’una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l’altra, intentaven capitalitzar el concepte de ‘societat del coneixement’, uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure’n rendiment. Totes dues ho feien des d’un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d’una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La ‘societat del coneixement’ que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n’elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l’etiqueta “2.0″, que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.

Coneixement Obert, Societat Lliure - 3r Congrés ONLINE OCS / 2006

Dos anys després, el 2006, amb una metodologia de treball més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d’una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma ‘2.0’ estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s’hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s’hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L’equació “Coneixement Obert, Societat Lliure” era una de les formes d’expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d’entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.

Crisi Analògica, Futur Digital - 4t Congrés ONLINE OCS / 2009

Han passat gairebé tres anys des d’aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d’anihilar-ho tot, d’acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això hem cregut que és un bon moment per incitar a . Que és un bon moment per mirar més enllà d’aquesta enorme fumarada que amenaça de deixar-nos atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l’altra banda d’aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l’immobiliari) de la vella economia. Des de l’Observatori per a la CiberSocietat, i arran del títol/lema/excusa “Crisi Analògica, Futur Digital” us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?

Second Life es un fenómeno aparentemente en caída, pero ha sido -¿y sigue siendo?- uno de los mayores protagonistas de la Internet de los últimos años. En este breve artículo se reflexiona sobre algunas de sus singularidades y se proponen las raíces emocionales y experienciales como base de su éxito, más allá de sus efectivas campañas de márketing. El texto sirvió de prólogo al libro Second Life. Invéntense una vida digital y conviva con ella (Alfaomega, 2008).

“Para proyectar una [evasión], lo primero es saber qué excluir”
Italo Calvino, Tiempo Cero, p. 172

Interrogantes iniciales

¿Quién no ha fantaseado más de una vez con llevar otra vida? ¿Quién no ha imaginado una evasión de su vida cotidiana y en disfrutar de una segunda oportunidad? ¿Quién no ha soñado en tener un nuevo comienzo, para hacer las cosas de otra manera? Esta premisa, tan sencilla y común, es uno de los argumentos más potentes y sugerentes de Second Life, uno de los grandes protagonistas de la Internet contemporánea y una de las joyas de la corona de la llamada web 2.0. Sin embargo, ¿hasta qué punto es posible vivir una segunda vida en Internet? ¿Cuánto hay de cierto y cuánto de márketing en una promesa como ésa? ¿En qué medida podemos considerar que la navegación y la interacción en un entorno gráfico sintético en tres dimensiones y compartido simultáneamente por miles de personas, es algo a lo que podríamos llamar vida?

Probablemente, la respuesta a estas preguntas se sitúa en el terreno de lo opinable, de lo subjetivo. Según datos de febrero de 2008, Linden Labs, la propia empresa propietaria de Second Life hablaba de más de doce millones y medio de cuentas de usuario, de más medio millón de usuarios activos durante ese mes y de registros que se acercan a los 40.000 usuarios simultáneos de media en cualquier momento del día, de modo que los números avalan un fenómeno de dimensiones auténticamente masivas. Algunos usuarios abandonan Second Life a la semana de haberlo instalado y de haber puesto en marcha su cuenta, sin tiempo apenas de haber configurado su aspecto ni terminado el recorrido introductorio. Otros llevan meses inmersos y entusiasmados. Y aún otros han entendido esta nueva terra incognita virtual como un espacio de oportunidades promocionales y comerciales especialmente fértil y han instalado allí sus dependencias, en un acto que algunos consideran visionario y otros precipitado.

Por ello, y dado que la respuesta a estas preguntas depende enormemente de la experiencia que cada usuario tiene –o aspira a tener- en/con Second Life, en estas páginas se ha querido ofrecer una guía práctica, que sirva a cada potencial habitante para recorrer su propio camino, con toda la información básica sobre cómo adentrarse en este mundo sintético.

Referentes

Antes de ello, sin embargo, cabe preguntarse cuáles son las claves de la popularidad de Second Life. Tal y como se expone en las páginas iniciales de este libro (1), Second Life se ubica dentro de una línea evolutiva de otros espacios sintéticos de similares características. Habitat o ActiveWorlds –con su variante hispanoparlante, MundoHispano- son dos de sus más conocidos antepasados. ActiveWorlds, de hecho, es la plasmación deliberada del modelo ideal de Metaverso imaginado por Neal Stephenson en su novela de 1992, Snow Crash. No obstante, el árbol genealógico de Second Life tiene otros referentes que han gozado de una mayor popularidad en la aún corta historia de Internet.

Así, Second Life bebe directamente de los entornos multi-usuario, interactivos y que permitían ser creados colaborativamente que fueron los MOOs, una variante orientada a objetos de los llamados MUDs (Multi-User Dungeon o Multi-User Dimension, según gustos). La literatura periodística y científica sobre los MUDs y los MOOs es extensísima y ha constituido, probablemente, uno de los fenómenos más estudiados por las ciencias sociales en el terreno de lo cibersocial. Baste notar que en la entrada a LambdaMOO, el más célebre de los MOOs, se colgó un aviso especial para periodistas y etnógrafos, advirtiéndoles sobre el uso ético de la información que allí obtuvieran.

Aquellos entornos eran textuales. Toda la interacción se producía mediante texto. Second Life, en cambio, entra por la vista. La espectacularidad de sus gráficos, de sus escenarios y de sus protagonistas, es un elemento crucial para entender su éxito. A ello contribuyen unos anchos de banda crecientes y una optimización técnica que permite que la experiencia de Second Life sea mucho más eficaz e inmersiva que en anteriores experiencias de entornos multiusuario tridimensionales.

Eco mediático

Sin embargo, estas características técnicas no son suficientes para explicar la popularidad de Second Life. Más importante que todo lo anterior es su inusitada y fantástica cobertura mediática. Semejante interés de los medios de comunicación, provocó un efecto de bola de nieve que retroalimentó el fenómeno. Embajadas, agencias de prensa, universidades, medios de comunicación, partidos políticos, ONGs y empresas de todo tipo de pelaje han comprado espacio para abrir su delegación en Second Life, llamados por esa creciente popularidad que ellos mismos han contribuido a alimentar y magnificar.

No obstante, el elemento gráfico tiene otro efecto interesante: Internet no suele quedar bien en las fotos. Los medios de comunicación suelen tener dificultades para ilustrar gráficamente o audiovisualmente las noticias sobre Internet. Comparativamente, Second Life es muy fotogénico. Posiblemente esa sea una de las razones que se hallan en el origen de su popularidad mediática.

Pero, ¿es todo marketing? ¿es todo eco mediático que se retroalimenta? Muy a menudo se han destacado las experiencias comerciales y promocionales en Second Life, su uso político y su aprovechamiento corporativo. Se ha hablado de la economía de Second Life y de los profesionales que ejercen allí. Sin embargo, ¿cómo es la interacción social en Second Life? ¿Qué hay de los miles de usuarios que lo habitan cada día y que no tienen un especial interés en sacarle un rédito económico o promocional? En este libro se encontrarán las claves para que cualquier persona pueda llegar a sus propias conclusiones.

¿Un terreno para la utopía?

Internet ha sido imaginada en algunas ocasiones un espacio donde sería posible crear nuevos entornos que superaran las miserias de la vida “real”. Parecía que la economía, la política o incluso las relaciones personales, al digitalizarse, hubiesen de ser substancialmente diferentes y mejores. Second Life es quizá la mejor encarnación de esa visión inocente y apologética de Internet. Una nueva oportunidad. Un nuevo mundo. Una segunda vida. Una utopía. Oscar Wilde escribió en una ocasión que “el progreso no es más que la realización de las utopías” y si la tecnología es progreso y Second Life era una nueva encarnación de la tierra prometida, no cabe duda de que, potencialmente, estamos ante una de las materializaciones más sorprendentes que se hayan realizado y puesto en práctica jamás del modelo ideal de una Utopía.

Posiblemente la idea de “utopía” sea una de las más fértiles, dúctiles y provocadoras de la historia del pensamiento occidental. Simplificando burdamente un argumento de Zygmunt Bauman, hay dos modelos de utopías. En primer lugar está la utopía de la época moderna, la original surgida a partir del texto de Thomas More y continuada en las obras visionarias de los socialistas utópicos. Muestra la idea clásica de una sociedad mejor, que debía servir como incentivo, como modelo, para los movimientos sociales. En segundo lugar, está la utopía de la época contemporánea, que en lugar de imaginar una meta para el futuro lo que hace es plantear un mundo alternativo, una evasión, una vía de escape del mundo actual. Hay una diferencia fundamental en los dos planteamientos y es una diferencia que puede aplicarse a las lecturas que hagamos y experiencias que tengamos en Second Life. Escribe Bauman que:

“Una utopía es ante todo una imagen de otro universo, diferente del que se conoce por experiencia directa o por haber oído hablar de él. La utopía, además, prefigura un universo enteramente creado por la sabiduría y la devoción humana” (Z. Bauman, Tiempos Líquidos, p. 138)

La definición sería perfectamente válida para Second Life. La imagen de otro universo, alternativo, y completamente sintético, generado por la sabiduría –y la tecnología- humana. La cuestión, sin embargo, es qué tipo de utopía puede representar Second Life. Por un lado, podría evolucionar y convertirse en un espacio para la creación de nuevos modelos y vínculos sociales, un entorno que se hibridará con el resto de los espacios sociales y ofrecerá nuevas posibilidades al conjunto de la sociedad. Por otro lado, puede convertirse en una simple evasión de la realidad material cotidiana, un entorno envolvente en el que olvidar un poco la primera vida, mientras se sorben pequeñas dosis liofilizadas de una segunda vida mediada por ordenador.

También es posible que en la era de la información y en la llamada sociedad del conocimiento, las nuevas utopías de textura digital no sean ni lo uno ni lo otro, sino un simulacro postmoderno y postcontemporáneo, que ni plantea un mundo mejor ni un mundo al que evadirse porque, en realidad, las utopías digitales se hayan reciclado y convertido en partes intrínsecas de la misma realidad de la que pretendían partir o escapar los modelos anteriores de utopía. Es posible que Second Life aporte un poco de todas y cada una de estas ideas de utopía. Que encarne una idea de un futuro mejor organizado, que constituya una vía de escape de la cotidianidad y que, también, sea una sofisticada hiperrealidad, un simulacro de la vida misma, pero privatizada y controlable, más al estilo de Matrix que de los mundos distópicos de Huxley, Orwell o Bradbury.

La mirada del usuario

La clave estará en la perspectiva y las expectativas que deposite el usuario en Second Life. Porque, desde el punto de vista de la experiencia del usuario, una vez superadas las primeras barreras y obstáculos de configuración y aprendizaje, Second Life es algo más que un fenómeno de marketing o un producto del buzz mediático. Miles de personas lo experimentan cada día y, como rezaría el aforismo publicitario, no pueden estar equivocados.

Los mimbres interaccionales de Second Life no son muy distintos a los de sus parientes más o menos cercanos y sólo-texto. En el capítulo 1 podremos leer que “los mundos virtuales representan una compleja amplificación de la imaginación digital”. Más que imaginación, nos adentramos en el terreno de la interacción, de la proyección y de la actuación. Actuación, en el sentido más teatral y performativo de la palabra, ya que no estamos ante un espacio donde la realidad sea simplemente imaginada.

Se trata de una realidad real, materializada en una dimensión no-material, practicada y creada por la práctica, al modo de los espacios practicados definidos por Michel de Certeau. Certau decía que el espacio, la realidad, “ocurre como el efecto producido por las operaciones que lo orientan, lo sitúan, lo temporalizan y lo hacen funcionar” y que, “es como la palabra cuando es pronunciada”. Lo que esto significa es muy sencillo: son los usuarios de Second Life quienes aportan el ingrediente X. Son ellos quienes lo transforman de un entorno tridimensional sintético orientado a objetos en un espacio social. Consecuentemente, dejan de ser meros usuarios para convertirse en habitantes, pobladores, ciudadanos de Second Life.

El estremecimiento

Sea como sea, esto sigue sin explicar las razones por las cuáles Second Life funciona, convence y es una realidad social válida para esas miles de personas que lo habitan y practican a diario. Antes de terminar estas páginas introductorias, quiero apuntar una más. Second Life tiene la capacidad de estremecernos. Otra frase sencilla, pero con un profundo calado emocional y experimental. Resulta difícil explicarle a alguien que no utiliza habitualmente los espacios de interacción cibersocial la naturaleza de esa sensación. Sin una cierta inmersión en un entorno cibersocial como un chat, un MUD, un MOO o un espacio como Second Life resulta complicado transmitir la vitalidad y la autenticidad de la interacción mal-llamada virtual.

La proyección de la propia identidad a través de un pseudónimo que se convierte en personaje y luego en alter-ego, la intensa involucración e identificación que se produce entre el ego-tecleante y el ego-sintético proyectado y practicado en el ciberespacio es, desde mi punto de vista, la razón última y fundamental del éxito de los espacios públicos (aunque sean de titularidad privada) virtuales. Second Life es sólo una muesca más, seguramente la más sofisticada y la más mediáticamente célebre hasta la fecha, de estos espacios públicos virtuales. Pero como habían conseguido sus predecesores, en Second Life sus habitantes se estremecen en sus interacciones con los demás. Se estremecen, se emocionan, se ofenden, se ilusionan, se alteran, se enervan, se enamoran, se avergüenzan, se agreden y un sinfín de otras acciones y sensaciones auténticas que se experimentan en este espacio.

Erving Goffman escribió en 1967 una definición del self, de la personalidad del ser humano occidental en sociedad, que se hace especialmente interesante a la luz de estos nuevos espacios para la sociabilidad como son los entornos virtuales. Decía Goffman que el self, la persona, es “una especie de jugador inmerso en un juego ritual que tiene que hacer frente, honrosamente o no, diplomáticamente o no, a las contingencias de cada situación”. La visión del intercambio social como un juego de rol, que tan agudamente observó y describió Goffman es muy pertinente para comprender la seriedad, la autenticidad y la complejidad de la interacción social que se da en un entorno como Second Life. Del mismo modo que Goffman, al comparar la vida social cotidiana con un juego, consiguió conferirle al tema una importancia que hasta entonces no tuvo, considerar que Second Life es sólo un juego o un pasatiempo sería también despreciarlo y errar el juicio.

Así pues, Second Life es una experiencia altamente significativa para sus usuarios, que en su interacción cibersocial, llegan a estremecerse. Utopía, distopía o simulacro, se trata de un espacio de posibilidad original, distinto y enriquecedor, que merece nuestra atención. Esperamos que estas páginas sean una buena herramienta para que aquellos curiosos con sed de utopía, del tipo que sea, puedan sacarle el máximo partido y puedan elaborar ellos mismos, sus propias conclusiones sobre este mundo sintético tan atractivo y singular.

—

Este artículo fue originalmente concebido como prólogo al libro de Arturo Caro y Octavio Islas, "Second Life. Invéntese una vida digital y conviva con ella", publicado por la editorial Alfaomega en 2008. Existen varias referencias concretas a esta publicación, aunque el presente artículo y sus argumentos son independientes del resto. También está publicado digitalmente dentro del Archivo del Observatorio para la CiberSociedad.

És possible que el sector de les TIC a Catalunya hagi assolit un grau de maduresa prou significatiu com per a que el seu esdeveniment insígnia, el BDigital Global Congress, pugui permetre’s fer una passa enrera i mostrar una certa contracció respecte a edicions anteriors sense que això suposi cap gran problema. De fet, potser aquesta contracció i l’aparent disminució del volum de continguts són un exercici de realisme i conseqüència amb un context global i sectorial que no està per excessives alegries i que probablement no digeriria del tot bé un congrés més fastuós.

Sigui com sigui, dilluns se n’engegava l’onzena edició, que s’allargarà fins dijous. El matí, els actes formals i parlaments de presentació van precedir la conferència inaugural, a càrrec de Rahaf Harfoush, responsable de social media a la campanya de Barack Obama. A la tarda, la FOBSIC i el seu director, Josué Sallent, presentaven els resultats de l’estudi “El sector empresarial de les TIC a Catalunya”, una documentada radiografia eminentment quantitativa del sector que aportava algunes previsions valuoses sobre la seva evolució immediata i a mig terme, dins el context actual. A continuació, es presentava la iniciativa conjunta entre la STSI i ACC1Ó, el Pla d’Impuls del Sector TIC de Catalunya, batejat com a TIC.CAT, que aglutina una bateria de mesures per potenciar, racionalitzar i dinamitzar el sector de les TIC. Una d’aquestes mesures és la creació de la comunitat d’interès TIC dins l’Anella, la plataforma de coneixement i networking empresarial.

Algunes pinzellades sobre la sessió matinal. La primera, que el títol del congrés potser torna a necessitar un canvi. “Global” seria probablement un dels adjectius que menys sembla adir-se a un congrés com el que es presentava dilluns. La sessió inicial, amb una taula rodona amb fins a 10 participants, no va mostrar el dinamisme i creativitat que se li podria suposar al sector. I això que el títol prometia: “Estratègia i visió de futur: la influència de les TIC”. Massa protagonistes i massa respostes precuinades. I massa localisme. Postures sòlides dels ponents, que explicaven el que tenien a dir, sense entrar en cap diàleg entre ells. Em van agradar la claredat expositiva del Jordi Bosch de la STSI, l’enginy del Jaume Teodoro de Lavínia i els arguments i posat fresc, franc, del Carlos Domingo de Telefónica I+D.

Potser per compensar la previsibilitat i el localisme de la sessió inicial, es va decidir que la conferència inaugural, l’acte estel·lar del congrés, el fes una noia jove, canadenca i 2.0, que expliqués l’experiència en primera persona que ha viscut com a responsable de mitjans socials a la campanya messiànica de l’Obama. La presentació va agradar i entretenir a l’auditori. El fet que la conferència sigui exactament igual de repetible a Barcelona, París o Varsòvia, que no preveiés preguntes ni intervencions del públic i que tingués un cert aroma post-colonial i Mr. Marshall no va entelar una sensació general positiva i d’una certa admiració barrejada d’incredulitat. Aquí va la presentació des de l’SlideShare:

La conferència parlava de les noves regles de la participació social/política, dins el context de la doble campanya d’Obama, en les primàries i en les presidencials. La Rahaf Harfoush, que aviat presentarà aquest mateix contingut en format llibre i amb un títol que no diferirà molt del que tenia la presentació, “Yes, we did: an insider’s look at how social media built the Obama brand”, va detallar brillantment la forma en què, des de la seva àrea de responsabilitat, els social media, van aconseguir redefinir, emfasitzar, incrementar i intensificar les formes en què milers i milers de persones varen sentir que formaven part d’un projecte polític que, com tots hem pogut veure, es presentava a sí mateix com a molt més que un projecte polític, molt més que un candidat i molt més que unes eleccions. Si molts ens hem preguntat, des de la distància, quins eren els factors que dinamitzaven aquest entusiasme, aquesta capacitat d’il·lusionar i d’il·lusionar-se que ha produït aquesta campanya, probablement hauríem d’analitzar el pes que, precisament, el paper que les accions digitals i els social media han tingut en aquesta cursa.

La Rahaf Harfoush donava set “lliçons” que guien/descriuen aquestes noves regles de la participació/compromís social/polític. No obstant, a partir de les meves notes, jo ho resumiria en uns altres elements forts que detallen i n’expliquen un èxit de resultats que és inqüestionable i que em criden més l’atenció. Curiosament, també me’n surten 7:

• Online organization –> Offline Action. Tota la dinamització digital tenia com a referent, més o menys proper, accions al carrer, a la barriada, amb el telèfon. Això no només servia per alimentar l’entusiasme i el compromís, sinó que mantenia clar que l’objectiu era fer que el màxim de persones possibles votés, físicament, el 4 de novembre.
• Personalització màxima dels missatges. Una de les claus de l’èxit de la campanya va ser disposar d’una base de dades de persones altament segmentada i enriquida. Imagino que els mitjans tècnics i, sobretot, humans, per mantenir neta i actualitzada aquesta base de dades devien ser imponents. La segmentació es basava en dades personals, en la ubicació geogràfica, en els seus temes de preocupació política (salut, educació, economia, etc.) i en la seva pròpia història personal com a donants, voluntari, etc.
• Estratègies diferents per a diferents tipus d’usuaris. No només es modulava el missatge per a Low-end vs. Heavy users. Se n’esperava graus d’acció i compromís diferents. Els reptes, les demandes, el llenguatge, els incentius… tot es plantejava de forma diferent segons el grau de compromís dels mateixos usuaris/simpatitzants/voluntaris.
• Personalització de la missió. Com a conseqüència i continuació de la personalització dels missatges i de les expectatives i funcions que cada usuari juga, apareix el grau màxim d’identificació entre la persona i el projecte: fer de l’objectiu, de la missió, something to be taken personally. El grau de compromís aconseguit pels voluntaris, la intensitat del vincle viscut, la consciència d’excepcionalitat de l’experiència que estaven vivint ha estat la màgia del procés. I la màgia, com bé saben els màgics professionals, mai és fruit de la casualitat, sinó de la planificació més detallada. La personalització de tot el procés, la sensació de què allò que estava passant i que estaven provocant entre tots era fruit, efectivament, dels esforços, de la implicació i de la fe de tots i cadascun d’ells era el motor del “moviment” que van protagonitzar i que n’explica l’èxit. El to religiós i messiànic no és casual. És causal.
• Facilitar i basar-se en el comportament ja existent. Intentaven recolzar-se i proposar a partir d’hàbits de comportament reals, a partir de tecnologies ja existents. Apartar a l’usuari de qualsevol pauta apresa i usable és difícil, sigui quin sigui el grau de compromís i voluntarisme que assumeixi. Per tant, s’intentava portar els aplicatius de xarxa social als devices i plataformes que ja tenien, des de portar les campanyes a totes les xarxes socials ja existents fins a desenvolupar aplicatius que s’integraven amb els iPhone i companyia. Així, mitjançant la hibridació de tecnologies ja existents, podien desenvolupar aplicatius senzills que feien de cada simpatitzant un element actiu de dinamització i activisme. Només barrejant Java, GPS i filosofia 2.0, qualsevol telèfon mòbil esdevé una plataforma d’activisme electoral local de primer ordre.
• Incentivar estratègicament. La competitivitat inherent de la cultura nordamericana fa que qualsevol esdeveniment sigui convertible en una competició. I que qualsevol competició assoleixi un caràcter de show-business. Així, el disseny dels incentius per als activistes, centralitzat a través de la pròpia xarxa social de suport a Barack Obama, la forma de dissenyar com funcionarà el sistema de rànkings o de com atorgar punts als voluntaris, és cabdal. És enginyeria social. És antropologia aplicada. És teoria de jocs. És molt més, immensament més important, que el sistema tècnic que s’hi executi al darrera. Per exemple, no qualsevol sistema de puntuació i incentius hagués funcionat igual: dissenyant un sistema on els ránkings no fossin estables, sinó que valoritzessin la constància (penalitzant el fet de deixar de fer, deixar de col·laborar), s’aconseguia mantenir la tensió propagandística/competitiva al llarg de tota la prolongadíssima campanya. Igualment, valorar molt més les activitats offline que les online carregava estratègicament l’activisme cap al cara a cara, el porta a porta, que havia d’aconseguir recaptar donacions per finançar la campanya i, en darrer terme, vots a les urnes. L’aplicatiu, la plataforma tècnica, acompanyava i impulsava tot el procés, però en cap cas el condicionava. I per recuperar un dels meus temes favorits: no m’imagino, ni esforçant-m’hi molt, com podria arribar a elaborar-se una plataforma realment útil i que realment sumés a un projecte d’aquestes dimensions i necessitats de personalització, amb un CMS més o menys estàndard…
• Let things happen & Lose control. Les dues darrers lessons de la ponent són, per mi, força semblants. La consigna comuna era deixar que passessin coses, que fluïssin, que s’hibridessin. Que els voluntaris fessin seva la campanya implicava permetre reinterpretacions i mashups de tota mena, com l’estudiant de Yale tunejat de merchandising d’Obama fent community services aquí i allà, provocant alhora dues respostes: la directa, amb l’associació de la imatge del candidat amb el samaritanisme del voluntari; la indirecta, mitjançant la difusió de l’exemple i eines de geoposicionament, la proliferació d’emuladors a molts altres punts del país, que van esquitxar-ne el mapa. Aquí es demostra que sense una ferma convicció de què de permetre que flueixi allò inesperat hi ha molt més a guanyar que a perdre, que la creativitat d’un col·lectiu motivat i compromès amb una causa és una font riquíssima d’idees i propostes.

A conferència passada, em sorgeixen tres reflexions/comentaris. La primera, és que dubto que cap partit polític dels que formen el nostre panorama més immediat permetés aquest grau de “let things happen” + “lose control”. Amb una esfera política tan intensament professionalitzada, no és del tot sorprenent que aquestes pràctiques i aquesta estratègia, més pròpia d’una agència de publicitat que d’un partit polític, s’acabin imposant, per sobre dels costums hipercontroladors de les disciplines de partit. Amb la patent desafecció de la ciutadania vers la política i la cosa pública, potser no ens aniria malament si els partits abandonessin part de la seva rigidesa i les seves lògiques de funcionament quasi marcials i es permetessin majors dosis de pensament i iniciatives alternatives dins els seus propis rengles. No deixa de ser paradoxal que les principals figures d’un sistema pretesament democràtic com el nostre, siguin tan poc democràtiques i tan poc proclius a la llibertat d’opinió i expressió com ho són la major part dels nostres partits, la major part del temps.

En segon lloc, i per contradir una mica això últim, em costa imaginar un moviment social d’aquesta magnitud i intensitat al nostre context sociopolític. Per moltes campanyes 2.0, per molts aplicatius per iPhone i molts vídeos a YouTube que puguin arribar a penjar-se, em sembla que, com a col·lectiu, ens sobra cinisme o ens falta una mica més d’ingenuïtat. O potser el que ens falta és el sentit teatral i fins i tot lúdic, show-businessià, de la política electoral ianqui. Una societat que és capaç de coronar i admirar sincerament reines del ball de l’institut, capitanes de l’equip d’animadores, empleats del mes o quarterbacks de l’equip universitari té una major capacitat d’il·lusionar-se, d’una forma segurament naïve i infantil, però alhora efectiva i compromesa. Sigui per una cosa o per l’altra, em sembla que la ponent ens va presentar un fenomen del que pot aprendre’s, però, alhora, poc exportable.

En tercer lloc, vull subratllar l’admiració per la capacitat expositiva i oratòria de la ponent. No tant per la seva, sinó per ella com a producte d’un sistema educatiu que prima la retòrica, l’argumentació pública i les habilitats expositives per sobre d’altres habilitats. Sovint em sobta i em provoca enveja veure’ls exposar tan clarament, tan endreçadament, utilitzant tan bé la cadència, el ritme, els èmfasis i fins i tot els power-points. Malgrat que el discurs estigui farcit de tòpics i llocs comuns. Deu ser la vocació nordamericana per l’espectacle. Show must go on.

La tecnologia no és neutra, sinó que té una forta càrrega política. Política i tecnologia són dues cares de la mateixa moneda. El poder modern, contemporani i, més que mai, postmodern, s’exerceix, per sobre de tot, per mitjans tecnològics.

Amb aquestes consignes com a fil conductor, l’editorial Catarata acaba de publicar el llibre col·lectiu “Cultura digital y movimientos sociales“, coordinat per l’Igor Sádaba i l’Àngel J. Gordo López, des del grup de recerca Cibersomosaguas (aquí, el seu bloc), sorgit principalment de la Universidad Complutense de Madrid.

Per ajudar a imaginar la publicació, diuen els coordinadors que “la mirada que aquí sugerimos intenta analizar tecnos como un ámbito político, las ciencias aplicadas como un espacio donde se dirimen relaciones de poder y el conocimiento experto como un lugar conflictivo donde numerosos agentes pugnan, construyen, deliberan e interaccionan”.

Cultura digital y movimientos sociales

El llibre vol evitar caure en posicions extremes i naïves i no vol fer crítica per ella mateixa. Al contrari: el que es busca és ajudar a entendre, veure i analitzar la tecnologia com a una “elección social que encarna y reproduce las bases de la vida política de hoy en día”. Aquesta component electiva es fa evident al llibre gràcies als diversos casos on es posa de manifest la relació entre tecnologia i moviments socials.

En qualsevol cas, i per fugir de lectures unívoques o maniquees, el llibre entèn que la relació entre poders i contrapoders, a través de la tecnologia, és complexa i contradictòria. Així, el “poder ejercido por los expertos de los sistemas técnicos tiene su correlato en el contrapoder operado desde otras geografías de lo social por los legos y las redes sociales”.

El llibre s’estructura en quatre blocs. La primera és “Historia, tecnología y subjetividad“. La segona complementa aquesta primera part amb diversos capítols sobre “Conceptualización y epistemologías cibersociales“.

Abandonant el discurs més teòric, la tercera part va sobre “Contenidos y dispositivos de participación/regulación“. Finalment, el quart bloc incorpora diversos capítols dins l’epígraf “Otras in/propiedades: tecnoactivismo y capital cultural inmaterial“.

He tingut la sort de poder col·laborar en aquest llibre en el segon dels blocs, recuperant i adaptant un text que pertany als meus dies d’investigador de cadència teòrica. El capítol en qüestió, “La política de los nombres en la cibersociedad. Dimensiones políticas, analíticas y sociales del concepto de ciberespacio” pretenia completar una certa anàlisi conceptual i terminològica que ja tenia iniciada anteriorment i donar-li, finalment, una lectura intencionada, on quedessin a la vista tant les potencialitats metafòriques de determinades opcions conceptuals i intel·lectuals, com les eventuals lectures en clau poder/política. Aquest és el resum del capítol:

Es bien sabido que tras el acto de nombrar existe una fuerte carga definitoria que transforma aquello nombrado. Esto es especialmente importante cuando lo que se nombra es algo que está en proceso y transformándose, puesto que cada nombre posible destacará determinadas partes de su realidad. En el frágil equilibrio entre significante y significado(s), escoger el primero representará un énfasis en los segundos. Estos énfasis pueden ser accidentales o involuntarios, pero en ningún caso son neutros y tienen, siempre, consecuencias conceptuales.

Este proceso de moldeamiento de significado y significante se produce ante la práctica totalidad de situaciones, productos y realidades sociales emergentes. Así, ante la dispersión de términos y conceptos en uso para denominar el espacio de intercomunicación electrónica creado por las tecnologías de interconexión informáticas (Internet, las TIC, la cibercultura, etc.), en este texto se discute la pertinencia de la noción de ‘ciberespacio’.

Para ello, se tomarán en consideración diversas consideraciones de tipo analítico y científico, así como aspectos políticos que se relacionan con esta opción y algunos usos sociales y mediáticos de este concepto junto con algunas posibles lecturas interpretativas de éstos.

Haver pogut participar en aquest llibre és un privilegi, no només per la línia editorial que s’ha seguit i per la qualitat i originalitat de bona part dels articles, sinó per poder compartir cartell (índex) amb els propis coordinadors de la publicació o altres col·legues i companys del ‘mundillo’ que segueixen recorrent, més o menys, la via acadèmica: Richard Cleminson, Mario Domínguez, Rafael Heiber, Beatriz Moral, Begoña Pecharromán, Chris H. Gray, Steve Mentor, Fernando García Selgas, Mayte Pascual, Pilar Parra, Carmen Sancho, Rubén Arriazu, Rubén Blanco, Gonzalo Caro, Adolfo Estalella, Edgar Gómez, Francisco Seoane, Amparo Lasén, Iñaki Martínez de Albéniz, Blanca Callén, Francisco Tirado, Miquel Domènech, Albert Garcia i, per sobre de tot, tot un mite amb qui compartir pàgines: Steve Jones. As himself

Espero que el llibre tingui bona circulació y que aviat puguem, tal i com vàrem preveure inicialment, publicar-lo lliurement en PDF des del web de l’Observatori de la CiberSocietat.

No fa gaire que s’ha posat en marxa Cercabloc un web que pretén reunir tots els blocs (weblogs) escrits total o parcialment en llengua catalana. Fa temps que existeixen aquests tipus de pàgines agrupadores i endreçadores de la intensa i bulliciosa activitat del món dels blocs, la blocosfera. De fet, en Saül Gordillo en manté des de fa temps una llista tan actualitzada com impressionantment extensa. Cercabloc, que també té el seu propi bloc d’actualitat, posa al dia algunes eines semblants que existien prèviament, centrant-se específicament la Catosfera.

Entre els seus atractius, destaquen dos aspectes importants: per una banda, permet classificar i cercar els blocs no només per la seva temàtica, sinó també per la seva ubicació geogràfica. Per l’altra banda, elabora uns rànquings on es mesura la rellevància de cada bloc i es compara amb els altres, a partir de diverses variables d’importància a Internet. Conjuntament, aquestes dues característiques ens permeten fer una mirada centrada en els blocs escrits des de les Pitiüses.

Els rànquings, les classificacions, les llistes, tenen un magnetisme especial, contradictori i morbós. Serveixen per guiar, per conèixer, per establir criteris de rellevància. Però al mateix temps també simplifiquen, són parcials i mesuren només allò que s’ha inclòs dins la fórmula en ús. Qualsevol rànquing és tendenciós i simplificador, vaja, però tot i això, segueix sent significatiu i interessant. En aquest cas, la fórmula que utilitza el Cercabloc per realitzar les seves classificacions li atorga diferents pesos a algunes de les variables més freqüents en la mètrica d’internet i, en especial, dels blocs. Així, construeix les classificacions a partir de la posició a Technorati i Alexa, de la qualitat (page-rank) de la pàgina segons Google i del volum enllaços des de la pròpia Google, Yahoo i Feedburner).

Són indicadors quantitatius que difícilment valoren la qualitat intrínseca dels blocs, però que es recolzen en allò que altres internautes i blocaires han valorat del blocs, mitjançant comentaris i enllaços. Mentre que no arribi la pròxima revolució d’internet, que diuen que ens portarà una web més intel·ligent i capaç d’entendre’s una mica a ella mateixa –la web semàntica, en diuen-, possiblement sigui el millor sistema disponible.

De moment, el subconjunt de blocs que apareixen al llistat és petit. A més d’aquest mateix bloc meu, hi trobam, per exemple, el bloc “Indígenes”, que es presenta com un bloc sobre “la cultura, la llengua, l’art i la terra… des d’Eivissa” que troba els seus primers articles a l’octubre de 2004. Hi trobam també el bloc “Puntdvista”, que es presenta inicialment com un bloc de fotografia de l’illa d’Eivissa, però que va més enllà. Un altre bloc amb un remarcable to visual i fotogràfic és “Nina de Xangai”, mantingut per una orgullosa portadora de l’epítet “vilera”. Per últim, també s’hi pot trobar “Sa barretina vermella”, el bloc “d’un jove formenterer”. Aquest grupet constitueix un primer tast de la blocosfera pitiüsa i en tots els casos manifesten il·lusió, constància, qualitat, talent i dedicació. Probablement durant els propers mesos s’hi afegiran la major part dels blocs que hi falten o, almenys, els que estan vius i constantment actualitzats. Crec que serà molt interessant anar observant com evoluciona, creix i interactua aquesta petita comunitat que constitueix la blocosfera pitiüsa. És possible que el mateix fet d’aparèixer a un mateix agregador serveixi per ubicar-nos mútuament, per establir vincles i potser per anar convertint una coincidència geogràfica i temàtica, en alguna cosa més densa i coordinada. Quines són les pautes a partir de les quals aquesta coordinació comença a esbossar l’ombra d’un comportament comunitari? En quin moment servirà per parlar d’una Pitiüsfera?

La qüestió no és del tot trivial. En Víctor Pàmies escrivia fa alguns mesos al seu bloc un article titulat “Reorganització o atomització?” on analitzava l’evolució de la catosfera. Amb una important càrrega de nominalisme que comparteixo, escrivia que “El nom fa la cosa. El nom esdevé la cosa”, referint-se a la càrrega simbòlica i identitària que l’encertat bateig de la catosfera va suposar. Segons l’autor, arran de la forta arrencada de la catosfera, es produeixen dos moviment de continuïtat, un d’aglutinament temàtic i un altre d’aglutinament territorial més aviat comarcal i local. Mentre la major part de la ‘catosfera’ pot estar preguntant-se quina és la següent passa, la veritat és que ja m’alegra que, com a mínim, des de les Pitiüses, normalment tan oblidades, perifèriques i endarrerides en qüestions de societat del coneixement, almenys estiguem formant part del mateix moviment, ni que sigui al vagó de cua.

—

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 4 dOctubre de 2008.

L’Obra Social de Sa Nostra, juntament amb la Fundació IBIT, organitzen un conjunt d’activitats de divers format i textura al voltant de la temàtica de la identitat digital, passada pel tamís de totes les eines 2.0 que han arrassat la Internet que vam conèixer fa alguns anys. Tot plegat du per nom, “Identitat digital: i tu, qui ets a Internet?“. Entre les activitats, hi ha un cicle de conferències al que participo el proper dijous, dia 17. Altres persones reconegudes que hi participen i amb els què m’afalaga compartir cartell són la Imma Tubella, l’Elisenda Ardèvol, el Benjamí Villoslada, o el Ricardo Galli, entre d’altres.

El cicle du per nom “Identitat digital a la societat xarxa” i la meva conferència, “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?“. Serà el proper dijous dia 17 a les 19’30h i el lloc és el Centre de Cultura “Sa Nostra” – C/ Concepció, 12 – 07012 Palma (Mallorca). A continuació, el resum del que vaig dir que parlaria…

La conferència “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?” pretén mostrar algunes de les característiques fonamentals de la identitat als entorns digitals i a la xarxa. En concret, ens fixarem en les darrers tendències que van dibuixant nous comportaments i noves modes socials, dins el marc del que s’ha convingut anomenar web 2.0.

Segons els discursos més tecnòfils, el web 2.0 dibuixa un –nou- tipus d’internet altament participatiu, on el ciutadà, l’individu, ha passat a ser el protagonista d’Internet. Queda enrera una primera onada de popularització d’internet, on els usuaris vàrem traslladar a la xarxa els nostre comportaments pre-Internet però seguíem sent-hi fonamentalment espectadors passius. Els aplicatius 2.0, seguint aquest discurs, possibiliten i es retroalimenten d’una nova cultura d’ús d’Internet, on el contingut és produït, etiquetat, reproduït, compartit, comentat i distribuït pels mateixos usuaris.

Darrera aquestes possibilitats, s’obre un ventall amplíssim d’eines, webs, aplicatius i tecno-modes on l’individu és el principal protagonista. La sindicació de continguts, els blogs, els portals de vídeo generat i/o publicat pels usuaris i les xarxes socials podrien ser les quatre grans línies definitòries de les novetats tecnològiques en què es fonamenta el web 2.0, en comparació amb el model anterior.

Seria impossible, no obstant, estar al dia de tot el que va apareixent en aquesta òrbita i la simple enumeració d’alguns dels seus noms desorientaria a qualsevol usuari mig d’internet. Si l’usuari ha de ser el protagonista de la nova internet, sembla paradoxal i contradictori que, precisament, la major part dels usuaris d’internet no tinguin cap idea clara del que vol dir aquesta web 2.0, no facin servir ni el 10% de les seves aplicacions i ni s’apropin, per tant, a l’arquetip ideal d’internauta 2.0. Si els usuaris d’internet i dels ordinadors ja fa temps que vivin una mena d’esclavatge de la novetat, on els nostres equips estan condemnats a quedar obsolets en un parell d’anys, ara resulta que són els aplicatius, els webs i les modes electròniques les que ens fan estar desactualitzats.

Si és cert que la vida a la xarxa es “dospuntzeritza” arran d’una explosió de contingut generat pels usuaris i a partir de la pròpia activitat dels individus, la identitat digital és al centre de tot el moviment. La proliferació de perfils, comptes d’usuari, xarxes, preferències i recomanacions converteixen l’ego en un producte més a Internet, potser el més cobejat del moment. Per aquesta raó, i en aquest context de pugna entre discursos i realitats sociotecnològiques, en aquesta conferència ens centrarem en les principals diferències que podem trobar entre un model d’identitat digital tal i com es presentava en l’època de la primera internet i tal i com s’està reconstruint avui en dia.

Fa alguns mesos vaig participar en la taula rodona “Temps d’oci: educació, consum, participació…?” dins les jornades “Famílies que eduquen” que l’Institut d’infància i món urbà de Barcelona va organitzar al voltant del Festival de la Infància de l’any passat.

Em van demanar un petit text sobre el tema i, després de la jornada, el vaig voler arrodonir una miqueta i enviar-lo a la Revista Quaderns Digitals, on feia temps que tenia ganes de participar.

Tot just ahir en Vicent Campos, el coordinador de la revista ens comunicava la publicació de l’article al número 51 de la revista, un número especial que commemora els 13 anys de circulació de la revista.

L’article a la seva publicació de Quaderns Digitals, el trobareu clicant aquí. D’aquí a no gaire ja apareixerà a l’arxiu de l’OCS.

Fa alguns dies parlàvem d’una de les tendències que, segons experts i periodistes, marcaran l’any 2008, l’extensió de la mobilitat d’internet. L’altra predicció més estesa des d’aquests mitjans –fonamentalment nord-americans o anglesos, és que aquest any es produirà una important crisi a les xarxes socials d’internet més populars.

Una xarxa social virtual és un portal web on el protagonista i el contingut són les persones. Però no persones anònimes, llunyanes o desconegudes, sinó la pròpia xarxa relacional de cadascú. Una barreja d’amics, coneguts i saludats, amb diferents nivells d’intensitat, que comparteixen virtualment alguns trets d’allò que fan quotidianament, del que els crida l’atenció, del que veuen, llegeixen, escolten… Als portals de xarxes socials virtuals l’usuari hi (re)construeix, (re)activa i ensenya la seva pròpia xarxa personal.

Mentre que 2006 va ser considerat per molts com l’any del contingut generat per l’usuari, amb la famosa portada You del Time com a icona gràfica del fenomen (per cert, què poquet hem parlat del protagonista Time de l’any passat, eh?), l’any 2007 ha estat el de l’explosió dels mitjans i les xarxes socials. Liderades pel portal MySpace, de gran popularitat especialment als Estats Units i amb la més recent aparició estel·lar de Facebook, aquestes noves xarxes socials recuperen un tipus d’iniciatives que porten anys per Internet. Les noves xarxes socials virtuals sembla que han trobat, finalment, la combinació de flexibilitat, agilitat i massa crítica per anar-se convertint en inevitables. A més, la capacitat per incloure material multimèdia de diferents procedències, recolzant-se en d’altres portals i fenòmens d’èxit dels darrers anys, com YouTube, els blocs o el podcasting, ha estat un gran encert: no han intentat substituir-los, sinó impulsar-s’hi.

Xarxes socials com aquestes tenen una característica comuna fonamental: són un filtre i, alhora, un magnificador de l’interès que per a nosaltres poden tenir tota mena de notícies, convocatòries i mogudes. Resulta impossible gestionar del tot el col·lapse de missatges, anuncis i possibilitats que el món i la Gran Internet ens ofereixen. I les xarxes socials emergeixen com una eina molt potent davant d’aquesta crisi per excès d’informació. La dimensió personal és la característica clau d’aquestes xarxes socials, ja que a través d’elles ens arriba la informació filtrada i pre-valorada per part de la pròpia xarxa social personal de cadascú. Aquesta estructura de tagging social dins la nostra pròpia xarxa de significativitat és fonamental per a l’efectivitat d’una xarxa social. A través d’ella, ens arriba allò que considera significatiu la gent a qui considerem significativa. Una informació valuosíssima, si ens aturem a pensar-ho.

Facebook, en concret, està creixent vertiginosament arreu del món per la seva configurabilitat, la seva agilitat i aparent senzillesa i l’enorme volum i profunditat d’aplicacions que s’hi poden afegir, amb una gran facilitat. Una de les claus d’aquest èxit ha estat l’alliberament del codi per part dels seus propietaris: lluny de suposar una pèrdua d’avantatges competitius o de capital intel·lectual, l’obertura del codi de Facebook a la comunitat mundial de desenvolupadors ha propulsat Facebook i pot estar el factor clau per erigir-se en la xarxa social predominant d’internet. Una prova més de què el món d’internet i de la societat del coneixement es mouen amb uns criteris molt diferents als de la societat industrial. On abans triomfaven els secrets corporatius i les fòrmules secretes, a l’era digital és la flexibilitat, la riquesa relacional i la capacitat d’innovació les que marquen el ritme dels èxits industrials.

Però la glòria a Internet és fugissera i efímera. Les xarxes socials, protagonistes de 2007, diuen els experts que entraran en crisi al 2008. A la versió internacional del PC World, subratllen que el spam i el malware (programes maliciosos: virus, cucs, programes espia, etc.) que ja estan començant a afectar MySpace s’estendran ràpidament a les altres grans (noves) xarxes socials. L’International Herald Tribune, per la seva banda, subratlla que un dels temes centrals de l’any serà la presa de consciència sobre les conseqüències de posar informació personal a la Xarxa. La mateixa barreja d’oci i negoci que potencia les xarxes socials pot ser contraproduent, a mesura que aquesta informació pugui ser utilitzada contra el propi usuari durant, per exemple, processos de selecció laboral o d’admissió a centres o programes educatius. Aquestes ombres s’afegeixen a les crítiques que les xarxes socials ja han rebut, reclamant-hi un major control i una major presència de supervisió adulta sobre els continguts que s’hi publiquen, una demanda que no només és gairebé impossible de dur a la terme, sinó que suposaria una autèntica catàstrofe de qualsevol portal que ho intentés posar en marxa i que generaria, amb tota seguretat, l’aparició d’una iniciativa idèntica, però sense imposició de controls, que ocuparia el seu lloc en qüestió de mesos.

En qualsevol cas, aquesta recopilació d’amenaces no és gaire diferent a les que afecten la Internet en general. És previsible que aprendrem també a esquivar-les, amb més o menys èxit, però resulta difícil pensar que aquestes xarxes socials de nova generació facin fallida, ara que han assolit la massa crítica que ja tenen. Més que una altra fràgil moda d’Internet, es tracta d’una nova dimensió d’una Internet personal i personalitzada que encara té molt camí per córrer. Serà interessant veure com evolucionen aquestes xarxes i com podem aprofitar-les des de llocs tan apartats de Silicon Valley com els nostres Països Catalans 2.0.

—
La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 28 de Gener de 2008. La versió que aquí es publica, apareix posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

« Older Entries