Si fa un parell d’anys em diuen que més de 2000 persones es trobarien a Eivissa per cantar una mateixa cançó, difícilment hagués pensat que fos en eivissenc i sortís dels nostres propis –amagats, humils i sovint avergonyits- arrels.

Si fa un parell d’any algú m’expliqués que tres generacions d’eivissencs, uelos, pares i fills, s’aplegarien en ocasió del 8 d’agost, celebrant, aplaudint i recolzant una crida en favor de la llengua pròpia i reclamant una forma diferent i autòctona, d’interpretar el què és la “fiesta de Ibiza”, no me l’hagués cregut.

Si fa aquest mateix parell d’anys em dibuixen una escena on fills d’immigrants, nascuts a Eivissa però sistemàticament negadors i denigradors de la llengua i cultura eivissenques -catalanes- comparteixen festa, bots i cançons amb pagesos amb la cara i la llengua descobertes, pensaria que m’explicaven una pel·lícula de ciència ficció.

I, no obstant, amb la justa mesura d’ingredients propis, nous i antics, amb la prestidigitació de la música, amb una punteta d’orgull propi que ha anat creixent els darrers anys i amb una mínima però distingible disminució de l’autoodi que ens caracteritza lingüística i culturalment… totes aquestes escenes inversemblants, per un moment, es van fer palpables.

Dibuix fet per als Ressonadors d'un tal Toni (http://untaltoni.blogspot.com)

Durant un parell d’hores d’una nit tan apropiada com la de la Diada del 8 d’Agost, a un escenari tan imponent com la falda de les murades de Dalt Vila, els Ressonadors, ho varen (tornar a) fer possible. Palpable. Imaginable. Tangible. Allò que va fer Uc per la cultura tradicional pitiüsa fa molts anys, amb un públic relativament tancat, en veu baixa, ara ho estan amplificant aquests Resssonadors, saltant fronteres, amb naturalitat, amb enginy i amb unes conseqüències que van molt més enllà de les dues hores d’un concert cada tants de mesos, o d’un parell de milers de discos venuts.

Ressonadors reinterpreta i fa d’altaveu d’uns versos que estan a l’ADN d’aquesta illa. Canten a la mateixa essència del que hi ha estat la vida durant segles. N’expliquen diferents històries i deixen registre d’una riquesa i una singularitat que ha quedat desdibuixada per la pròpia evolució històrica quasi-suïcida dels eivissencs. Uns eivissencs sense una classe burgesa que fes bandera –o pensés que podia treure partit- de la seva pròpia identitat, amb una llarga història de petitesa i de repressió cultural i lingüística terriblement accentuada durant el franquisme i amb un allau migratori de turistes i treballadors que ni entenien ni ningú els explicava què, qui ni com som. Ressonadors són el llevat de cervesa d’una coca que ja portava algun temps al forn, en el camí estrany i tortuós cap a una certa normalitat i desdramatització en l’ús de la pròpia cultura. Ressonadors farà possible (o com a mínim, farà més fàcil) que els nostres fills arribin a cantar, conèixer i entendre, les cançons dels nostres pares i dels nostres uelos.

Darrera d’aquesta proposta musical hi ha una passa cap a una certa normalitat en la rememoració, reinterpretació i assumpció de la tradició musical, cultural i lingüística de l’illa. I és molt eivissenca: és integradora, és oberta, és col·lectiva i és prou subtil com per a que cadascú pugui construir-hi el discurs que vulgui i sàpiga. En definitiva, diran alguns, només és música.

—

Article original publicat al Diario de Ibiza de l’11 d’Agost de 2009.

Durant molts anys, els hotelers de Barcelona han tingut la paella pel mànec. Malgrat l’aparició de nous hotels, el dèficit endèmic de places no es resolia. L’excel·lent posicionament de la ciutat per a diversos tipus de públics feia que fos realment difícil trobar habitacions decents per menys de 100 o 200 euros la nit. Si se’n trobaven.

El context, però, ha canviat radicalment. La setmana passada, a quatre dies d’engegar el Barcelona Mobile Congress, el mateix dia que l’economia espanyola entrava oficialment en recessió, es donava a conèixer la iniciativa d’un important col·lectiu d’empresaris hotelers barcelonins que s’associaven per crear una campanya de promoció amb uns preus, com a mínim, un 50% inferiors als de només fa un any. L’objectiu és impulsar la candidatura de la ciutat com una destinació tremendament competitiva per atreure la celebració de congressos i fires. És el moment d’actuar coordinadament i d’arriscar-se, deuen haver pensat els empresaris.

A Eivissa es presenta una temporada complicada. La crisi sembla que encara caigui lluny, mar enllà, a la tranquil·la espera de l’arribada d’una temporada turística que potser tapi tots els mals. Fa tants anys que es conjuguen tímidament les crides a la desestacionalització i l’ampliació de l’oferta, amb els mateixos arguments, que segurament bona part dels empresaris turístics de l’illa, petits i grans, sospita que aquesta enèsima advertència tampoc serà, al final tan greu. O que afectarà als altres. O que ja s’arreglarà tot sol. Que el llop tampoc vendrà aquesta vegada…

Dir que aquesta postura és temerària és dir poc. Tots els indicadors són tan catastròfics com desconcertants. Ni polítics, ni acadèmics ni experts semblen coincidir ni en diagnòstics ni en mesures que tinguin el més mínim efecte. El mercat britànic, de llarg el més important per al negoci turístic eivissenc, multiplica la crisi global per una devaluació brutal de la seva moneda i, per tant, del seu poder adquisitiu a l’estranger. Segons les dades que es reflecteixen a la gràfica de sota, als anglesos els costarà enguany més del 50% més que fa dos anys pagar-se l’estada a Eivissa. En un context de crisi global, econòmica i psicològica, els britànics tenen tota la pinta d’absentar-se en massa, aquest estiu, de la seva cita habitual amb les nostres platges, botigues, hotels i restaurants. I això, es miri per on es miri, difícilment ens deixarà indiferents. Ni econòmica ni psicològicament.

Davant d’aquesta situació, es fa urgent que posem les nostres millors i més ambicioses ments a engegar campanyes imaginatives. No quedar-se quiets. Fer com els hotelers de Barcelona, treballant conjuntament per millorar posicions en la cursa global per quedar-se els (pocs) turistes que s’atreveixin a sortir de casa seva aquesta temporada. Explorar nous mercats, millorar l’oferta, combinar-la, empaquetar-la amb més atractius i vendre la marca ‘Eivissa’ com mai ho hem fet abans. Agrupar el producte fins a fer-lo imbatible, vinculant-hi des d’alguna aerolínia fins als empresaris de la restauració, passant, evidentment, per l’allotjament i l’oferta nocturna.

En aquesta línia, el més efectiu serà, per començar, aprofitar la potència que les eines virtuals ens ofereixen i que fins ara hem infraexplotat. Les característiques singulars i excel·lents que, ningú ho dubta, conté el producte ‘Eivissa’, ho han contrarestat. Fins ara. Però enguany probablement no n’hi haurà prou. El repte de posicionar-se en nous mercats internacionals només es possible si es fa un ús valent, agressiu i sense complexos dels espais virtuals. Internet és l’únic canal assequible, la millor via (si no l’única realista) per incrementar les opcions que tenim de salvar, en la mesura que sigui possible, una temporada que es presenta més que preocupant. Perquè aquesta vegada no és broma: ara sí que ve el llop…

—
La versió original d’aquest article, més breu, va aparèixer al Diario de Ibiza el 21 de Febrer de 2009.

Aquest passat divendres vaig fer la tercera presentació de la xerrada “Identitat 2.0. Enginy de màrketing o realitat sòciocultural” pertanyent al cicle d’activitats vinculades a l’exposició “Identitat Digital” que ha estat organitzant Sa Nostra a Mallorca, Menorca i, finalment, Eivissa. No puc tenir més que comentaris positius d’aquesta experiència, tant a nivell d’aprenentatge, com pseudo-professional/acadèmic i personal. Aquí va la versió final, evolucionada, de la presentació:

Mai havia tingut l’ocasió o l’excusa per repetir una mateixa xerrada 3 vegades. Un mateix contingut. Una de les conclusions que en trec és que cada vegada és diferent, que cada situació pren un ritme, uns detalls i uns exemples diferents i que els èmfasis canvien en funció de la lectura intuïtiva de les cares al teu voltant.

No puc deixar de deixar d’agrair a les organitzadores, la Marga Castells i la Bel Llodrà, l’oportunitat que m’han ofert durant aquest cicle. No només m’he divertit i he acabat fent la presentació gairebé de carrerilla, sinó que, després de molts anys de bolos pel món, he pogut fer la meva primera xerrada pública a Eivissa.

Ser eivissenc no és el que era. Els pilars bàsics de la identitat, tal i com els entén la teoria socio-antropològica tradicional, els trets fonamentals que marquen qui i, sobretot, què és una persona, estan en qüestió, es desdibuixen. Aspectes com la religió, el territori, el sexe, la cultura local/tradicional, la llengua, la família, l’entorn laboral i el veïnat havien estat les principals bases identitàries que marcaven qualsevol persona dins un grup. Aquests elements permetien identificar grups més o menys estables, sòlids. A ca nostra, a més, reforçats per la insularitat, com a factor unificador i diferenciador.

Però amb la postmodernitat, la MTV, la globalització i Internet, experts acadèmics i comentaristes tot-terreny diuen que això de les identitats sòlides ja no funciona. Que ara són, com a molt, líquides. Fragmentàries, superposades, electives i mutants. Alguns hi posen un marcat accent crític, lamentant –inútilment- la pèrdua de les certeses fonamentals de la identitat del passat. Les peculiaritats pitiüses, aquí també, tenen un efecte singular, ja que possiblement per aquí ja teníem algunes d’aquestes solideses identitàries alterades des de fa temps. L’esquizofrènia lingüística i cultural i la convivència genuflecta amb el turista nòrdic ens van ajudar a arribar abans que alguns veïns a les inconsistències de l’era de la identitat líquida.

Per damunt de tot, la identitat és una cosa processual i relacional. Interpretada i escènica. Que només troba el sentit quan es posa a la llum dels altres i entorns de (micro))sociabilitat. Es construeix constantment arrel de la nostra relació amb els altres. I internet, aquí, hi té un pes determinant, com a multiplicador dràstic de la nostra relació amb els altres, com a immensa màquina de fer i mantenir sociabilitat. Internet és una tecnologia social, relacional, una eina (d’eines) de connexió entre persones, una xarxa relativa i subjectiva que té el node central en tots i cadascun de naltros. Hi ha eivissencs reconnectats més enllà de la insularitat. Hi ha diferents formes de ser eivissencs, dins i fora de l’illa. Hi ha noves maneres de practicar aquesta identitat, que s’han inventat i recreat a través de la xarxa.

Hi ha un territori “Eivissa” a Second Life. Hi ha dotzenes de canals de xat i centenars de grups d’Eivissa o Formentera a Facebook, on també hi trobarem milers d’usuaris vinculats. La meitat de les llars pitiüses estan connectades a Internet i el que hi fan els seus habitants, entre d’altres coses, és projectar maneres de fer i ser digitals. Ser eivissenc avui en dia, és, cada vegada més, ser-ho d’una manera digital. Ser-ho d’una forma en què el carrer i el ciberespai construeixen conjuntament l’escenari social, l’aparador on projectam qui som i on es reflecteix la nostra identitat en els ulls i les opinions dels altres. Ulls i opinions que, a més, també són i es manifesten a Internet.

La identitat digital, híbrida, una mica friqui, que se’ns dibuixa a l’horitzó, és el tema central de l’exposició “Identitat Digital” que aquests dies tenim al Centre de Cultura de Sa Nostra a la ciutat d’Eivissa, i l’argument central del cicle de conferències que l’acompanyarà i on he pogut participar.

—-

La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el 12 de Gener de 2009.

No fa gaire que s’ha posat en marxa Cercabloc un web que pretén reunir tots els blocs (weblogs) escrits total o parcialment en llengua catalana. Fa temps que existeixen aquests tipus de pàgines agrupadores i endreçadores de la intensa i bulliciosa activitat del món dels blocs, la blocosfera. De fet, en Saül Gordillo en manté des de fa temps una llista tan actualitzada com impressionantment extensa. Cercabloc, que també té el seu propi bloc d’actualitat, posa al dia algunes eines semblants que existien prèviament, centrant-se específicament la Catosfera.

Entre els seus atractius, destaquen dos aspectes importants: per una banda, permet classificar i cercar els blocs no només per la seva temàtica, sinó també per la seva ubicació geogràfica. Per l’altra banda, elabora uns rànquings on es mesura la rellevància de cada bloc i es compara amb els altres, a partir de diverses variables d’importància a Internet. Conjuntament, aquestes dues característiques ens permeten fer una mirada centrada en els blocs escrits des de les Pitiüses.

Els rànquings, les classificacions, les llistes, tenen un magnetisme especial, contradictori i morbós. Serveixen per guiar, per conèixer, per establir criteris de rellevància. Però al mateix temps també simplifiquen, són parcials i mesuren només allò que s’ha inclòs dins la fórmula en ús. Qualsevol rànquing és tendenciós i simplificador, vaja, però tot i això, segueix sent significatiu i interessant. En aquest cas, la fórmula que utilitza el Cercabloc per realitzar les seves classificacions li atorga diferents pesos a algunes de les variables més freqüents en la mètrica d’internet i, en especial, dels blocs. Així, construeix les classificacions a partir de la posició a Technorati i Alexa, de la qualitat (page-rank) de la pàgina segons Google i del volum enllaços des de la pròpia Google, Yahoo i Feedburner).

Són indicadors quantitatius que difícilment valoren la qualitat intrínseca dels blocs, però que es recolzen en allò que altres internautes i blocaires han valorat del blocs, mitjançant comentaris i enllaços. Mentre que no arribi la pròxima revolució d’internet, que diuen que ens portarà una web més intel·ligent i capaç d’entendre’s una mica a ella mateixa –la web semàntica, en diuen-, possiblement sigui el millor sistema disponible.

De moment, el subconjunt de blocs que apareixen al llistat és petit. A més d’aquest mateix bloc meu, hi trobam, per exemple, el bloc “Indígenes”, que es presenta com un bloc sobre “la cultura, la llengua, l’art i la terra… des d’Eivissa” que troba els seus primers articles a l’octubre de 2004. Hi trobam també el bloc “Puntdvista”, que es presenta inicialment com un bloc de fotografia de l’illa d’Eivissa, però que va més enllà. Un altre bloc amb un remarcable to visual i fotogràfic és “Nina de Xangai”, mantingut per una orgullosa portadora de l’epítet “vilera”. Per últim, també s’hi pot trobar “Sa barretina vermella”, el bloc “d’un jove formenterer”. Aquest grupet constitueix un primer tast de la blocosfera pitiüsa i en tots els casos manifesten il·lusió, constància, qualitat, talent i dedicació. Probablement durant els propers mesos s’hi afegiran la major part dels blocs que hi falten o, almenys, els que estan vius i constantment actualitzats. Crec que serà molt interessant anar observant com evoluciona, creix i interactua aquesta petita comunitat que constitueix la blocosfera pitiüsa. És possible que el mateix fet d’aparèixer a un mateix agregador serveixi per ubicar-nos mútuament, per establir vincles i potser per anar convertint una coincidència geogràfica i temàtica, en alguna cosa més densa i coordinada. Quines són les pautes a partir de les quals aquesta coordinació comença a esbossar l’ombra d’un comportament comunitari? En quin moment servirà per parlar d’una Pitiüsfera?

La qüestió no és del tot trivial. En Víctor Pàmies escrivia fa alguns mesos al seu bloc un article titulat “Reorganització o atomització?” on analitzava l’evolució de la catosfera. Amb una important càrrega de nominalisme que comparteixo, escrivia que “El nom fa la cosa. El nom esdevé la cosa”, referint-se a la càrrega simbòlica i identitària que l’encertat bateig de la catosfera va suposar. Segons l’autor, arran de la forta arrencada de la catosfera, es produeixen dos moviment de continuïtat, un d’aglutinament temàtic i un altre d’aglutinament territorial més aviat comarcal i local. Mentre la major part de la ‘catosfera’ pot estar preguntant-se quina és la següent passa, la veritat és que ja m’alegra que, com a mínim, des de les Pitiüses, normalment tan oblidades, perifèriques i endarrerides en qüestions de societat del coneixement, almenys estiguem formant part del mateix moviment, ni que sigui al vagó de cua.

—

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 4 dOctubre de 2008.

Després d’anys de sentir-ne a parlar, de veure’n funcionar per totes bandes, de veure els seus fills passant-s’hi hores i hores amb tot tipus d’excuses, finalment, sa mamà ha donat el salt cap a la societat de la informació. Ha travessat la frontera de l’anomenada escletxa digital. Tenint en compte duc anys parlant-ne i escrivint-ne, aquesta fita no podia passar-me desapercebuda ni podia deixar de compartir-la.

La primera pregunta que em faig és quin ha estat el factor determinant. Una necessitat d’ús? Alguna cosa que volia fer-hi, amb internet? Poder desar endreçadament les fotos que va fent amb la seva primera adquisició digital, una càmera fotogràfica, ara fa un anyet? Rebre directament les fotos i fer videoconferències amb la seva neta que viu a l’altra banda de la mar? Poder dur la comptabilitat de la botiga? Una oferta econòmica molt temptadora? Poder comprar bitllets d’avió, o llibres, o fer la compra setmanal per internet? Quina ha estat la killer reason?

Possiblement cap d’aquestes raons per ella sola i una miqueta de totes elles. Probablement per deformació professional, jo crec més en les raons i els factors explicatius de tipus culturals. Per això, diria que també hi ha intervingut una mica d’efecte de cadena de l’entorn (algun parent del mateix perfil sociodemogràfic ja ho havia fet abans) i una altra miqueta de normalització i anivellament generalitzat del fenomen d’internet i de la informàtica. Una cosa i l’altra fan que un(a) pugui adquirir el seu primer ordinador -un portàtil ben dotat, per cert- sense que sembli que fa res d’estrany o fora de lloc.

Aquest detall és fonamental en el caràcter eivissenc i probablement funciona com un inhibidor més potent que tota la salva d’incentius que pot haver rebut ma mare durant els darrers 10 anys de missatges empenyent-la cap a Internet. Si els responsables de les polítiques públiques de promoció de la societat de la informació tinguessin més en compte els targets i els contextos culturals específics on duen a termes les seves campanyes, probablement els resultats no serien tan minúsculs com acostumen. Possiblement, una mica d’etnografia i estudi de camp sobre els autèntics inhibidors culturals que condicionen i reforcen l’escletxa digital serien més útils –i molt més barats- que bona part dels festivals lúdico-festius que s’adrecen reiteradament a col•lectius que ja són usuaris i que potencien pràctiques que ja són prou majoritàries. Però tornem a ma mare…

A la primera pregunta, la primera conclusió: la nostra societat ha arribat a un grau de normalització de la informàtica que permet que molts estrats socials, econòmics, culturals i d’edat inicialment allunyats de les noves tecnologies hi hagin pogut anar arribant i superant els diversos tipus d’entrebancs que hi tenien. Estem anant molt tard i molt lents, però per algun lloc es comença.

La segona qüestió és què farà, realment, ma mare, amb aquest enginy a les mans. Anirà a classes per fer-lo servir? Tindrà ma germana prou paciència per ensenyar-li i ella, prou constància per aprendre’n? Entrarà a alguna pàgina institucional del dia-de-internet, per a ser incentivada i encoratjada a fer ús d’internet? O es quedarà dins un calaix, com tantes altres coses, aparells i electrodomèstics que, simplement, no han acabat de trobar la seva utilitat? Hi provarà de fer coses o el veurà com una caixa negra i impenetrable? Tindrà por d’espatllar-lo?

Un ordinador no és com una nevera, una planxa o un televisor. Si el poses en marxa, no fa gaire cosa, tot sol. Engegar un sistema operatiu, per moltes campanetes que hi sonin, no resol cap necessitat pràctica. Un ordinador és l’equivalent en electrodomèstic a l’ésser humà en la vida animal: si l’ésser humà és l’animal més inútil i incapaç quan neix, el que necessita una infància més llarga, més aprenentatge i més entrenament, l’ordinador és ben semblant, ja que també és del tot inútil sense aquesta fase infantil més o menys llarga d’entrenament.

Un ordinador està fet per ser utilitzat intensament. Per equivocar-s’hi les vegades que facin falta. Per demanar ajut a veïns i coneguts. Per experimentar. I per tornar-hi, una vegada i una altra. A utilitzar un ordinador només se n’aprèn per la via de la pràctica, de la prova i de l’error. I, com em va dir un cosí -que em va fer de Cicerone de la informàtica quan jo tenia 9 anys-, prement tecles un ordinador no s’espatlla mai. Tot i que això últim no acaba de ser cert del tot, el que és inqüestionable és que per a poder considerar que tenim, realment, una persona més a aquesta banda de l’escletxa digital, ma mare haurà de treure l’ordinador de la caixa, tocar-hi moltes tecles i fer lliscar molts kilòmetres de ratolí.

Resumint, els incentius econòmics i propagandístics per comprar un ordinador i demanar una ADSL han funcionat. Ho hem aconseguit; una persona més s’ho ha cregut. Ara, fa falta que aquesta decisió tingui un impacte real en la seva vida, més enllà de les estadístiques de població connectada. És imprescindible que li arribi informació sobre cursos i tallers pràctics on s’hi senti cridada a participar, que siguin accessibles i pràctics i que orientin molt el seu programa docent a fer coses útils amb l’aparell, si pot ser, el seu mateix portàtil, per a fer-se’l realment seu, per a treure’n el màxim profit. Ha de sentir-se acompanyada en aquest trajecte fins que hagi trobat les pràctiques que, realment, tenen sentit dins la seva quotidianitat i li poden aportar millores i noves oportunitats en la seva vida. No hem d’esperar –o sí!!??- que obri un bloc, que descarregui potcasts, comenci a participar en fòrums, es faci habitual de Second Life o que passi de zero a dos-punt-zero en un parell de mesos. Però tampoc podem esperar que faci sola el seu propi camí iniciàtic. Perquè si és així, ella, que s’ho ha cregut, pensarà que l’hem enganyat. Que tenia raó ella, quan durant tants anys no va fer cas als cants de sirena que venien de tot arreu. I l’ordinador anirà a la caixa.

En aquesta perspectiva està la clau de les polítiques de foment de la societat de la informació i on més esforços s’han de posar des de les administracions. Més que formació, estem parlant d’acompanyament, de detecció de necessitats, incentius i inhibidors dins un context local i del grup d’edat i gènere amb que es treballi. Aquests seran el factors que faran de sa mamà una nova ciutadana de la societat de la informació, o bé la deixaran simplement en una persona que un dia va comprar un determinat electrodomèstic.

—
La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 2 de Juny de 2008.

Les Pitiüses i les Balears estan en temps de repòs turístic. És, per tant, el millor moment per preparar-se per innovar en un sector de negoci que, tant si ens n’adonem com si no, és cada vegada més exigent i competitiu a nivell global. Fa algunes setmanes parlava de l’estudi “Ús, necessitat i impacte de la informació turística multimèdia de les Illes Balears a Internet” que va presentar-se a primers de novembre, impulsat per la Fundació IBIT. Vull fixar-me ara en algunes recomanacions que se’n desprenen, ja que em pareixen prou suggerents de cara a millorar la nostra competitivitat com a producte turístic.

Com deia i com és gairebé ja conegut per tothom, el producte turístic, cada vegada més, passa per Internet. Fins al punt de convertir-se en el canal de promoció i venda hegemònic. I mentre que el negoci turístic camina cap a la seva internetització majoritària, també internet i l’usuari d’internet mostren uns canvis de comportament on els que hi surten guanyant són els portals petits, locals i concrets, les xarxes socials horitzontals, i la presa de decisions (comercials, d’oci, de negoci, polítiques) arran de les recomanacions de les persones que estan dins les xarxes personals de cada usuari. A internet, d’això se’n diu “web 2.0“. Quan s’aplica al turisme, més d’un ha parlat ja de “turisme 2.0” (http://www.eduwilliam.com, http://juansobejano.blogspot.com, http://www.turismo20.com, etc.).

Un aspecte fonamental que queda reflectit a l’informe és que, encara que la informació bàsica sobre mitjans de transport per arribar a les illes i sobre allotjament està ben coberta pels grans buscadors, pàgines d’agències i proveïdors, existeix una gran demanda d’informació -petita, localitzada i concreta- sobre l’oferta complementària i els recursos naturals. La demanda d’una millor i major informació sobre l’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística és una de les conclusions fortes de l’informe. També es fa evident un gran buit informatiu en tot allò que té a veure a viatjar amb al·lots: lloguer de cotxets, serveis d’escoletes, parcs infantils i cangurs, activitats específiques per a boixos, etc.

Conjuntament, en aquests buits informatius, trobem una de les grans rèmores per a la tan predicada i desitjada desestacionalització del turisme a les Pitiüses. I val la pena remarcar que es tracta d’un buit fonamentalment informatiu, perquè tant a les Pitiüses com a les Balears, d’oferta gastronòmica, cultural i paisatgística, afortunadament, n’estem ben servits. Probablement el que cal és ser-ne conscients i posar aquestes ofertes (encara més) en valor. Més encara quan, el mateix estudi afirma que la predisposició dels enquestats a visitar les illes fora de temporada és molt significativa: només una quarta part dels enquestats deia que només vendria a l’estiu i fins a un terç dels alemanys deia que els agradaria venir a l’hivern.

De l’informe, a més, m’agrada veure que entenen que Internet, la cibersocietat, és cada vegada més, una dimensió que no es mou en el terreny d’allò global, sinó hiperlocal, feta de moltes xarxes a escala humana, construïdes arran de valors, continguts i interessos significatius a nivell social. Internet és un terreny especialment fèrtil per al desenvolupament, la projecció i l’ampliació de les xarxes locals, personals i d’afinitat, així com per la creació d’una nova forma d’entendre la localitat. I això no és una parrafada teòrica. Al contrari, té una gran rellevància per a la forma d’encarar la comunicació del producte turístic a l’era del turisme 2.0. Tal i com expressa l’informe:

En definitiva, a l’informe se’ns hi diu que “l’auge del nou turisme on-line obliga a replantejar i innovar el concepte, l’ús i el format en què s’estructura i es lliura la informació turística”. Sobretot, el que això vol dir és que tenim la possibilitat, els mitjans i, en darrer instància, la necessitat econòmica, de fer-nos responsables de la comunicació (i la venda, tan directa com siguem capaços) del nostre propi producte turístic. Probablement, aquesta és una de les millors inversions, tant des de l’esfera pública com privada, a la què podem dedicar aquests mesos de –teòric- repòs turístic.

Com a annex, deixo a continuació la llista de recomanacions que es fan a l’informe, de caràcter sobretot pràctic:

Recomanacions

1. Clasificar a conciencia la información a dar. La forma de clasificarla con etiquetas ayudará tanto a los usuarios a encontrarla como a los buscadores a indexarla.
2. Ofrecer la información con mucha claridad, y según principios de utilidad y estética.
3. Ofrecer un mapa geográfico de ubicación de recursos.
4. Ofrecer un correo de sugerencias al internauta. Todos los sistemas de evaluación de la calidad turística contemplan los correos abiertos a sugerencias, facilitando así a los usuarios la comunicación de sus necesidades.
5. Ofrecer información acerca de las distancias respecto a hoteles, aparcamiento público, centros comerciales, centros de negocios, parque de atracciones, playas, museos, farmacias, parques, puntos de referencia, aeropuerto, puerto, etc.
6. Es muy importante el papel de los buscadores a la hora de encontrar información. La página tiene que estar preparada para ser indexada por los buscadores. Por tanto si se utiliza flash o vídeo hay que preocuparse de etiquetar bien las páginas y también utilizar texto estructurado para facilitar su indexación.
7. Se sugiere y valora muy positivamente el dar información acerca de las recomendaciones y los precios de los servicios. Sobre todo de la oferta complementaria.
8. Se propone ofrecer información sobre propuestas de actividades e itinerarios para un número de días determinados de vacaciones.
9. Adaptación de los contenidos informativos en función de la estación: primavera, verano, otoño e invierno. Pues influirá el tipo de turismo que se desea hacer según la época de año en que se realicen las vacaciones.
10. Clasificar las actividades en función de a quién van dirigidas, sobre todo se demanda información de actividades dirigidas al público infantil.
11. Muchos usuarios buscan información pero pocos participan en foros, auque estos sean muy activos, quizá un buen servicio podría ser resumir las mejores aportaciones de los foros como valor añadido para el usuario que busca recomendaciones.
12. Sindicar los contenidos para facilitar su distribución, de acuerdo a las nuevas tendencias de la web 2.0.
13. Estudiar las posibilidades de iniciar un negocio electrónico vendiendo productos de la isla difíciles de localizar fuera de las Illes Balears.
14. Ofrecer un listado de links de las compañías de transporte que operen en las islas.
15. Sobre el vídeo como formato de información turística se sugiere que sean publicados bajo una licencia “Creative Commons“, es decir, que puedan ser redistribuidos, citando la fuente o autor.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 10 de Desembre de 2007.

El ple del parlament balear ha decidit que tots els webs institucionals de les illes passin a fer servir el domini .cat de forma preferent. El que això vol dir, per als menys avesats, és que a partir del moment en què les institucions facin efectiva aquesta decisió (que no serà avui ni demà ni la setmana que ve, us ho puc assegurar), per accedir al web del govern o del parlament balear podrem fer-ho a través de l’adreça www.caib.cat (si és que convencen als seus actuals propietaris de cedir-lo) o www.parlamentib.cat (que ja funciona), a més de les ja establertes www.caib.es o www.parlamentib.es. I així, per a tots els webs institucionals.

El domini “.cat” fa poc més de dos anys que va posar-se en marxa. Va ser el fruit d’anys d’esforços i lluites de la societat catalana, que volia que, també a Internet, es reflectís d’alguna forma la singularitat de la llengua i la cultura catalanes. La consecució del domini “.cat” va tenir una certa repercussió internacional, ja que es tractava del primer cas on s’assignava un domini específic per a una comunitat lingüística i cultural. Jo mateix vaig provar de reflexionar una mica sobre el tema, així com de la seva interpretació en clau no-catalana, a l’article “.CAT, velles ignoràncies, nous territoris”.

He de reconèixer que la notícia m’ha sorprès positivament. Tirar endavant aquesta iniciativa ajudarà a normalitzar una miqueta l’ús i la percepció social de la llengua entre nosaltres. La llengua a les illes es converteix massa sovint en una qüestió simbòlica i excessivament polititzada, precisament perquè encara no es tracta com un fet normal i quotidià. Que els webs institucionals de les illes utilitzin el domini .cat de forma preferent és normal i coherent. No voldrà dir que deixin de funcionar els “.es” o els “.com” o els “.net” o tots els altres dominis que ja tinguin funcionant les institucions. Ni, encara menys, que els webs institucionals passin a funcionar només en català. Internet és un terreny on el multilingüisme és tècnicament més factible i gestionable que en altres contextos comunicatius. Per tant, benvinguts siguin els “.cat”.

Com deia, però, la notícia m’ha resultat sorprenent. Precisament perquè la llengua a les illes no està en una situació de normalitat i perquè sol convertir-se en arma política, he trobat que la decisió del Parlament és, per començar, valenta. No faltaran els que aprofitin aquesta decisió per fomentar la crispació, amb proclames desmesurades que hi interpretin alguna espècie de “mà negre” del “pancatalanisme”. I justament perquè la llengua a les illes –encara- no és un aspecte “normal” de la vida pública, el govern actual sap perfectament que aquesta decisió els comportarà crítiques i donarà munició a la dreta, en un dels temes més importants, i també més argumentalment insostenibles i èticament reprovables, del seu discurs polític.

No eren conscients els partits del govern que estaven alimentant les més baixes passions argumentals de l’oposició? O, al contrari, han pensat que si la dreta segueix parlant de “pancatalanisme” l’únic que fa es posar-se en ridícul a ella mateixa? O, pitjor encara, és possible, ni que sigui remotament, que els polítics no sabessin exactament què estaven votant i aprovant?

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de Novembre de 2007.

« Older Entries